Antoni Soler Ricart

Un fals debat
S’ha dit i repetit moltes vegades que la violència forma part de la naturalesa humana, que és un instint innat, i que, en conseqüència, apareixerà inevitablement en la conducta humana. D’altres afirmen que, al contrari, la violència és una conducta apresa i que, per tant, pot ser desapresa.
Les mateixes argumentacions es poden donar respecte del rebuig a la violència. Quan veiem la violència impactar en persones properes, generant mort, destrucció i patiment, rarament podrem evitar un estremiment i un sentiment de ràbia i profunda aversió davant de tant sofriment causat per unes persones sobre altres. Hi haurà qui dirà que això és un fet natural i instintiu i també qui sostindrà que és una sensibilitat adquirida.
Sempre m’ha semblat que aquest és un debat inútil. I això, no només per la dificultat de comprovar qualsevol de les dues hipòtesis, sinó, sobretot, perquè en els dos casos la conclusió i la recepta han de ser les mateixes. Efectivament, quan hom esgrimeix la primera hipòtesi sembla voler deduir-ne que no cal escarrassar-se a eliminar
la violència. Però això no és així. La història de la humanitat és, en bona part, la història de l’esforç per superar les condicions donades per la natura, a la recerca d’una vida millor, en un procés constant d’humanització, civilització i creació de cultura. Així doncs, si considerem que la violència és una entrebanc en aquest camí, no podem conformarnos- hi i haurem d’esforçar-nos a bandejar-la, tant si forma part de la naturalesa humana com si és un
aprenentatge.
Deixant de banda la violència practicada per plaer, crueltat o domini, que clarament és una perversió contrària a la humanització i que ens precipita pel pedregar de la barbàrie, el debat autèntic que s’amaga sota d’aquestes
argumentacions, és si considerem que la violència és un mal que s’ha d’evitar sempre, o bé si en alguns casos pot ser justificada com una necessitat per evitar mals més grans. Sabem que les respostes han estat ben diverses i les conseqüències també.
Els orígens
En totes les cultures, tradicions religioses, civilitzacions, hi trobem formulacions de l’estil de «no mataràs», o la coneguda com a regla d’or «no facis als altres allò que no vols que els altres et facin a tu» o, en positiu, «fes als altres allò que voldries que els altres et fessin a tu». Expressions com aquestes indiquen el desig d’erradicar la
violència en la relació entre persones i pobles. Malauradament, al costat d’això, també trobem qui comença de seguida a introduir matisos i excepcions: que si el dret a la defensa, que si la pena de mort, que si la guerra justa, que si la fi justifica els mitjans... Malgrat això, hi ha hagut persones que, fidels als seus principis, s’han resistit a la violència i s’han negat a exercir-la, tot i que moltes vegades han estat malvistes i perseguides. Quants cops hem vist, i continuem veient, que mentre el violent que escampa dolor i mort és justificat i lloat, aquell que s’hi oposa, o que simplement no s’afegeix a la barbàrie, és perseguit, empresonat i fins i tot executat per traïdor.
L’actitud de negar-se a participar o a col·laborar en actes de violència ha estat en molts casos heroica i com a gènere humà ens hem de sentir deutors de totes aquelles persones que han estat capaces de mantenir-la malgrat
les persecucions. Però, pròpiament, comencem a parlar de noviolència quan, a més del rebuig a la violència, apareix el rebuig a la passivitat. Llavors es transforma en lluita per la justícia. No es tracta només de negar-se a exercir la violència, sinó d’oposar-se activament a les violències del nostre entorn, físiques o estructurals, que atempten contra la dignitat de les persones. D’aquesta manera la noviolència esdevé simultàniament una forma de ser i una forma d’actuar, una forma de ser que comporta una manera de relacionar-se amb un mateix i amb els altres i per tant també, quan cal, una manera de lluitar.
La formulació d’aquest pensament, d’allò que acabarà dient-se’n noviolència, té alguns precedents més coneguts. En la tradició occidental, podem esmentar-ne, entre d’altres:
Étienne de La Boétie, filòsof occità del segle XVI que va escriure  Discurs sobre la servitud voluntària, on expressa que la submissió és el que dona poder al tirà.
Henry David Thoreau, escriptor i filòsof nordamericà del segle XIX. Per la seva oposició radical a la guerra amb Mèxic i a l’esclavitud, es va negar a pagar impostos, cosa que li va representar la presó. Va escriure «sota un govern que empresona injustament, el lloc d’un home honrat és la presó» i, posteriorment un assaig sobre la desobediència civil, que va influir fortament en Tolstoi i Gandhi.
Lev Tolstoi, gran escriptor rus i pacifista convençut, d’arrel cristiana, la seva obra va influir força sobre Gandhi, amb qui va intercanviar correspondència.
Però a la història de la noviolència hi ha un abans i un després de la figura de Gandhi. Mohandas Karamchand Gandhi encarna aquesta fusió entre pensament i vida, entre espiritualitat i lluita. Ell és el primer que en fa del seu rebuig a la violència, no només una qüestió personal, sinó una forma de lluita. La seva exigència moral com a buscador de la veritat, el mobilitza davant de la injustícia. La mateixa exigència moral que el porta a rebutjar fer mal, el porta a lluitar contra el mal que pateixen les persones del seu voltant. És Gandhi qui per primer cop utilitza allò que ell en va dir «la força de la veritat» o «la força de l’esperit» com a mètode de lluita política a gran escala. Amb ella va aconseguir notables èxits com el reconeixement de drets dels hindús a SudÀfrica i la independència de l’Índia de l’Imperi Britànic. Simultàniament a un camí interior de creixement espiritual i humà, experimentà multitud de formes diferents de lluita noviolenta, que van representar un desafiament molt poderós al poder.
Des del diàleg, passant per la denúncia, cap a la desobediència, no col·laboració, resistència a la repressió sense doblegar-se, vagues, boicots, dejunis..., va assajar un catàleg immens d’eines que han mostrat a la humanitat que no estem condemnats a haver de triar entre la violència i la rendició, sinó que hi ha un altre camí molt més
poderós i eficaç que la mateixa violència. Gandhi ens descobreix el lligam inevitable que hi ha entre els mitjans i els objectius (com entre la llavor i l’arbre, diu): no és possible obtenir la justícia practicant la imposició i l’abús, no és possible buscar la veritat mentint, no podem combatre el mal fent mal; ben al contrari, fent mal farem mal,
practicant violència obtindrem tensió, mort i més violència... Amb la violència no podem obtenir res de bo, amb la passivitat encara menys. El deure moral de tot ésser humà és lluitar per una causa justa amb mitjans justos. D’això hem acabat per dir-ne lluita no-violenta.
Després d’ell hem tingut nombrosos seguidors, alguns d’ells figures que s’han fet conegudes i molts d’altres que han lliurat lluites col·lectives en molts llocs del món, moltes d’elles exitoses. Entre els més coneguts podem destacar:
Matin Luther King, lluitador pels drets civils de la població negra dels Estats Units.
Lanza del Vasto, deixeble directe de Gandhi, va fundar comunitats a l’estil gandhià a França i va estendre per tot occident la doctrina noviolenta.
César Chávez, sindicalista defensor dels drets dels treballadors del camp immigrats als Estats Units.
Chico Mendes, defensor de la selva amazònica. L’èxit de moltes d’aquestes lluites, ha fet més coneguda la noviolència com a eina de lluita social i ha popularitzat el seu ús. Aquest mètode de lluita, s’ha comprovat estadísticament en estudis recents, genera menys mals i obté millors resultats que la lluita violenta, i això la fa preferible des de qualsevol punt de vista a la violència i a la passivitat. Sempre és lloable la lluita per la justícia
i la dignitat de tots els éssers humans, però encara més quan això es fa sense provocar dolor i sense atacar la vida i la dignitat d’altres éssers humans.
Però convé no oblidar que aquests mètodes de lluita, en el seu origen, són fruit d’una exigència ètica, d’unes conviccions profundes, d’una postura davant de la vida. En un món com el nostre, presoner de les presses i de l’eficàcia, és fàcil que hi hagi qui vulgui independitzar les tècniques de lluita de l’esperit i la vida que les va originar i estalviar-se el treball de transformació interior. En aquest cas hem de saber que obtindrem una forma sense fons, un mètode sense ànima i, en conseqüència, una resistència més fràgil i una capacitat de produir canvis molt minvada. És fàcil que amb els primers contratemps dubtem del mètode i retrocedim o ens lliurem a la violència i
a la venjança. La noviolència, per gaudir de tota la seva potència i capacitat de transformació, necessita d’un canvi interior, d’un camí de transformació personal, perquè la força de la noviolència és la força interior. El treball interior ens ha d’aportar consistència i solidesa, ha d’anar construint uns fonaments sòlids sobre els que vagi creixent una manera de ser i de viure que es manifestarà amb la manera de fer i, en el conflicte, amb la lluita noviolenta.
Els fonaments
Quins són aquests fonaments sobre els que descansa tot l’edifici de la noviolència? Mirem de descriure’ls. Seguint el símil arquitectònic, podríem dir que hi ha tres grans columnes fonamentals i sobre elles tot un entramat de bigues que en són conseqüència.
La Veritat
La primera gran columna, la base de tot
és la Veritat. La Veritat té molt mala premsa. Determinades concepcions molt absolutistes de la Veritat han derivat en dogmatismes esclavitzants i en totalitarismes inhumans. Com a reacció a aquesta concepció, ha aparegut un relativisme radical: la veritat és relativa, depèn del punt de vista, cadascú té la seva veritat, totes són vàlides... Però la conseqüència d’aquest relativisme també ha estat nefast. Hem vist aparèixer expressions com «guanyar el relat», «fake news», mentides amb aparença de veritat, mitges veritats, mentides declarades... L’important és allò que la
gent creu, no allò que realment és. Llavors tot s’hi val per «guanyar el relat». Sobre aquesta base tan poc sòlida no es pot edificar res.
No ens hi podem conformar! Gandhi en va dir del seu moviment i dels seus seguidors «els buscadors de la veritat». La Veritat és l’únic fonament sòlid sobre el qual podem edificar qualsevol cosa. Per defensar-la ens cal afirmar amb contundència dues coses. La primera, que la Veritat no és relativa, la Veritat és la que és. La segona,
sense la qual la primera seria una temeritat, és que la Veritat ningú no la coneix completa. Podem conèixer una petita part, una veritat parcial. Parcial significa dues coses: que no és completa i que és partidista. Efectivament, cadascú coneix, pot observar, un trosset de veritat; però, a més, és molt fàcil que aquest coneixement no sigui neutral ni objectiu, sinó que estigui esbiaixat pel nostre desig o el nostre interès. En conseqüència, la nostra
aproximació a la Veritat ha de ser crítica i humil; crítica perquè ens podem autoenganyar i humil perquè podem tenir la seguretat que no la tenim tota. Llavors, no ens conformarem amb la nostra petita veritat i voldrem saber-ne més, ampliar-la, completar-la tant com puguem. Ens acostarem a les altres persones, no per imposar la nostra part de veritat, sinó amb disposició d’entendre i incorporar, també de forma crítica, la seva part de veritat i de
mostrar-li la nostra. Aquest és l’autèntic sentit del diàleg. Només des d’aquí podem aspirar a resoldre els conflictes.
La Justícia
La segona columna és la Justícia. La Justícia conté dos aspectes imprescindibles: l’exigència ètica de revoltar-se davant de la injustícia i l’exigència ètica de, en el conflicte, buscar el bé comú i no la imposició o la victòria.
Revoltar-se davant de la injustícia, especialment quan afecta a altres persones, és el primer pas cap a la noviolència. La passivitat, dissimular, mirar cap a una altra banda, és sempre la pitjor possibilitat, la menys humana. La major part dels mals de la humanitat no són deguts només a la maldat i a l’abús d’uns quants, sinó, sobretot, a la inhibició i al consentiment passiu de molts. Despertar d’aquesta letargia ens obre la porta a esdevenir elements actius en la construcció d’un món més digne.
En el conflicte sembla inevitable que allò que guanya una part ho fa a costa de la pèrdua de l’altra. Llavors l’estira i arronsa, la competició està servida. Una primera concepció de la justícia aspiraria a trobar un punt d’equilibri, on ningú guanyi ni perdi més que l’altre. Està bé, i a vegades no podrem anar més lluny. Però hi ha una altra manera de concebre la justícia: el bé comú. No sempre la solució justa està en el 50% per a cada part. A vegades la justícia pot ser el 100 i el 0. Però si realment encertem amb la solució justa, aquesta ha de ser bona per a l’un i per a l’altre. El bé, o és comú o no és bé. El bé que s’aconsegueix a costa del mal de l’altre, no és bé per a ningú. Una relació imposada de domini és dolenta i tòxica tant per al dominat com per al dominador i els manté a tots dos lligats als extrems oposats de la mateixa corda. Trencar la corda els allibera als dos. Aquesta és l’autèntica justícia, la que incorpora el bé per a les dues parts. Aquesta és una característica definitòria de la noviolència: la recerca de la
justícia (el bé comú) i la reconciliació en lloc de la recerca de la victòria i, per tant, de la derrota i la imposició.
El Respecte
La tercera columna és el Respecte per a tots les éssers humans, sempre. Així ho expressa la Declaració Universal dels Drets Humans en les seves primeres paraules: «Atès que el reconeixement de la dignitat inherent a tots els membres de la família humana i de llurs drets iguals i inalienables constitueix el fonament de la llibertat, la justícia
i la pau al món...». El Respecte és justament aquest reconeixement inherent i inalienable de la dignitat humana. Tota persona, pel sol fet de serho, és digna de ser respectada. I aquest respecte és inalienable, és a dir, no es pot guanyar o perdre, ni ningú pot concedir-lo o retirar-lo. Això és independent de la seva conducta.
Però, atenció, a vegades es confon el respecte a la persona amb una tolerància cap a totes les idees i totes les conductes. Aquesta tolerància fofa no té res a veure amb el respecte, sinó al contrari. Les persones han de ser respectades sempre, però les idees i les conductes no. Precisament pel respecte degut a la dignitat de les persones, no poden ser respectades ni tolerades les idees i les conductes que atempten contra aquesta dignitat. Aquestes idees i conductes han de ser combatudes amb tota la fermesa i energia. Però, atenció altra vegada,
aquest combat s’ha de lliurar mantenint el respecte a la dignitat de la persona que les manifesta. Una combinació difícil: combatre l’agressió, respectant l’agressor; combatre la injustícia, respectant l’injust. Aquest és el nucli de la noviolència: combatre el mal i la injustícia sense fer mal ni cometre injustícia. Això és el que fa la lluita noviolenta, de forma especial si va acompanyada d’aquestes conviccions.
Algunes conseqüències
D’aquestes tres columnes se’n deriven moltes conseqüències, algunes ja apuntades, però que convé explicitar com a parts essencials de la Noviolència. Vegem-ne algunes:
- Rebuig de la passivitat, per contrària a la Justícia.
- Rebuig de la violència, per contrària al Respecte.
Fixem-nos que Justícia i Respecte es necessiten i es complementen. Si oblidem el respecte i ens quedem només amb la justícia, ens transformarem amb «justiciers» violents i cruels. Si oblidem la justícia i ens quedem amb el respecte sol, ens transformarem en fofos, permissius, passius. Només la combinació dels dos ens fa noviolents.
La noviolència no és un camí del mig, tebi, entre la passivitat i la violència, sinó que va molt més enllà de la violència. Primer ens cal revoltar-nos, reaccionar, després ens caldrà civilitzar, humanitzar la resposta.
- Mitjans i finalitats han de ser coherents.
En parlar de Gandhi ja ha quedat exposada l’estreta relació que hi ha entre mitjans i finalitats. Moltes vegades s’ha volgut contradir aquesta relació inevitable amb aquella frase de «la fi justifica els mitjans». Aquesta expressió és la mare de molts mals. Quan es diu això, s’ha renunciat al Respecte. A més, aquesta afirmació és falsa. No és veritat que una finalitat noble justifiqui l’ús de mitjans cruels i inhumans. Més aviat, allò que passa és que els mitjans cruels i inhumans acaben per pervertir i enverinar la més noble de les finalitats. En tenim multitud d’exemples històrics de revolucions violentes, molt idealistes, que han acabat amb dictadures ferotges. Allò que s’obté per
la violència, només es pot mantenir mantenint la violència.
- La força interior és l’arma de la noviolència. 
Gandhi parlava de la força de la Veritat, Lanza del Vasto de la força de la Justícia, Martin Luther King de la força de l’Amor. «L’autèntica fortalesa no deriva de la capacitat física, sinó d’una voluntat indomable», deia Gandhi. Aquesta força de voluntat, aquesta presència d’ànim, aquesta fortalesa interior és la que dona la capacitat de resistir sense retrocedir davant de les agressions i la força transformadora, especialment sobre la consciència dels agressors. Conrear aquesta vida interior és un element que multiplica la capacitat transformadora de l’acció noviolenta.
- La finalitat la solució justa, no la victòria.
Finalment, encara que ja ha estat dit, la finalitat última del lluitador noviolent no és la victòria, sinó la solució. Sabem que les victòries comporten derrotes i per tant la repetició, tard o d’hora, del conflicte. La finalitat és la solució justa, el bé comú i finalment, sempre que sigui possible, la reconciliació. Aquest és l’únic autèntic final del
conflicte. Aquesta és la forma de fer-ne del conflicte una ocasió de progrés i no de destrucció i dolor.
Cloenda
Dèiem, en començar, que sempre hi ha un debat subjacent en parlar de noviolència: La violència és un mal que s’ha d’evitar sempre, o en alguns casos pot ser justificada com una necessitat per evitar mals més grans? La resposta que es doni a aquest dilema té conseqüències decisives en la vida de les persones i de les societats. Malauradament sabem que per aquesta escletxa del «mal menor necessari» acaben per colar-se infinitat de «mals superiors i de cap manera necessaris», deixant un rastre de dolor i mort que arriba fins als nostres dies.
Al llarg de la història ens hem trobat sempre amb practicants de la barbàrie i practicants de la humanització, amb persones generadores de destrucció i mort i amb persones creadores de vida i de benestar. Malgrat les aparences, han predominat amb molt les segones sobre les primeres. La prova és que la humanitat segueix vivint i avançant, malgrat els entrebancs i les dificultats. El que passa és que, com diu la dita, «fa més soroll un arbre que cau que
un bosc que creix» i sempre es dona més relleu a les excepcions violentes que a la quotidianitat creativa de milions de persones que fan bé la seva feina i fan possible la vida.

Decàleg de la Noviolència de Medellín

La filosofia de la Secretaria de la Noviolència de l’Alcaldia de Medellín es va recollir en deu claus que són fonamentals en el treball que realitza aquesta dependència per la resolució pacífica dels conflictes, la
reconciliació i les noves oportunitats.
Aquestes deu claus s’encaminen a reconèixer la dignitat de totes les persones i els éssers vius, a situar el diàleg per
damunt de l’agressió, a restaurar el mal causat i a donar noves oportunitats amb l’objectiu d’enfortir la justícia restaurativa i la construcció de pau a Medellín.
1- Reconeixeràs la dignitat de tota persona i de qualsevol ésser viu.
2- Posaràs el diàleg per sobre de l’agressió.
3- Et transformaràs per transformar el  món.
4- Veuràs en la veritat la llum d’un futur en pau.
5- Trobaràs en el conflicte i la diferència el camí cap a la pau.
6- Restauraràs el mal causat per les teves accions.
7- No estigmatitzaràs.
8- L’art i la cultura seran les bases per la construcció de pau.
9- La resistència noviolenta seguirà essent la base del poder comunitari.
10- T’obriràs a donar segones oportunitats.

Aquest Decàleg s’ha socialitzat i instal·lat en institucions educatives de la ciutat, el Centre d’Atenció a Víctimes (CAV), centres penitenciaris, centres d’internament preventiu per adolescents i joves, i organitzacions socials i comunitàries de la ciutat, com a exercici de pedagogia i el reconeixement d’accions que contribueixen a la pau.