La pau entre les religions,
per a la pau del món

Pere Casaldàliga

---

La nostra Agenda de 2002 discutia i encoratjava el diàleg entre les cultures enfront de l'anunciat «xoc de civilitzacions». Aquesta Agenda de 2003 està dedicada al diàleg entre les religions; amb l'objectiu concret i inajornable d'anar aconseguint la pau entre elles per anar refermant una vertadera pau en el món.

Déu torna, i les religions són d'actualitat. Estem vivint el retorn del fet religiós, amb moltes ambigüitats, sens dubte, però en un context, com mai, de pluralitat i de concurrència.

Per la imbricació que hi ha entre cultura i religió, s'imposava dedicar una Agenda -i la nostra atenció i fins la nostra vida- al diàleg entre les religions, després d'haver parlat del diàleg entre les cultures.

«La distinció entre religió i cultura és difícil d'establir, ja que la religió, representant l'element transcendent de la cultura, és difícilment separable d'ella», afirma Jacques Dupuis. Raimon Panikkar, per la seva banda, escriu: «El diàleg interreligiós que torna a aparèixer en els nostres dies com una qüestió religiosa fonamental, ens descobreix novament que si bé podem distingir legítimament entre religió i cultura, ambdues no es poden separar». La religió «confereix a la cultura el seu sentit últim, i la cultura presta a la religió el seu llenguatge».

Cada cop més, en aquest món «globalitzat», es reconeix que la pau entre les religions, la seva capacitat de dialogar humanament i en nom del Déu de la Vida, és el factor essencial per a la pau entre els pobles: La pau entre les religions, per a la pau del món, és «agenda» d'urgència i programa universal. Per a la pau del món i per al futur de la terra. «Enmig de la magnífica diversitat de cultures i formes de vida, som una sola família humana i una sola comunitat terrestre, amb un destí comú», ens recorda la «Carta de la Terra».

Aquest diàleg s'imposa com a fruit dolorós d'una llarga experiència d'incomprensions, de querelles i de vertaderes guerres, alimentades per fonamentalismes, exclusivismes i proselitismes religiosos. Cada cop més se sent la necessitat d'un vertader aprenentatge de diàleg en totes les esferes de la vida personal i social, i més concretament en aquesta esfera profunda. «L'ecumenisme interreligiós pot ser una ajuda preciosa per fer l'aprenentatge d'una Humanitat alhora una i plural» (Claude Geffré).

El fenomen creixent de la migració (per guerres, per desocupació, per sequeres, per fam), que ja es va anunciant fa temps com una gran convulsió d'aquest nou segle, ens exigeix reconèixer en la població migrant no simplement braços més o menys barats o boques puntualment famolenques, sinó persones, cultures, religions també. Un ésser migrant porta damunt tota la seva vida, tot el seu poble, tot el seu Déu. I cal entrar a la seva pell i en la seva ànima, i no només en el seu silenci o en la seva revolta.

Amb diferents noms, totes les religions proclamen, celebren i busquen la salvació de la persona. A partir d'aquesta recerca comuna, les religions haurien d'aprendre a relativitzar el que és relatiu i a fer absolut el que és absolut. No sols a trobar-se respectuosament per al diàleg, sinó més aviat a conviure en diàleg i del diàleg. Amb aquesta actitud humil i oberta, el diàleg no sols és possible, sinó també desitjable i necessari, perquè és complementàriament enriquidor. «Déu és major que el nostre cor» (1 Jn 3, 20) hauria de ser la premissa de tot diàleg interreligiós. Déu no s'exhaureix en una sola revelació. I té molts noms, i sempre és tan misteriosament inaccessible com pròxim, «més íntim que la nostra pròpia intimitat» (S. Agustí). Aquest diàleg paritari, a més a més, haurà d'estendre's no sols entre els confessants d'una fe religiosa, sinó amb tots els militants de la justícia, i en principi, amb tota la Humanitat. La història de Déu amb la Humanitat és una sola història, i, malgrat la mentida i l'odi, tan històricament humans, tota ella és una història de pau promesa, de vida restaurada i de plena salvació final. El shalom bíblic, amb la seva significació de pau plenificada, és somni i consigna de totes les religions: «El nom de l'únic Déu ha de tornar-se cada cop més allò que és: un nom de pau, un imperatiu de pau» (Novo Millenio Ineunte, 55).

«El fonament teològic més profund del diàleg interreligiós -escriu el teòleg interreligiós Jacques Dupuis- és la convicció que, malgrat les diferències, els membres de les diverses tradicions religioses són comembres del Regne de Déu en la història i caminen plegats cap a la plenitud del Regne». La convivència i el diàleg interreligiosos són, doncs, servei ineludible al projecte de Déu per a la Humanitat.

Aquesta aldea planetària que edevé mercat mundial pot esdevenir també un gran temple comú d'adoració, de retrobament, de pacificació. I són moltes les instàncies, els moviments i les accions que treballen amb aquest objectiu somiat, en les últimes dècades. Ja el 1970 es va fundar a Kyoto, Japó, la Conferència Mundial de les Religions per a la Pau (WCRP).

Aquesta actitud de diàleg en profunditat exigeix generositat i renúncia, conversió de persones i d'estructures, la donació de l'amor i la utopia de l'esperança. De vegades cal treure's les sabates i calçar les babutxes, o descalçar-se simplement, per entrar en una mesquita o en un cercle ritual. I aquesta actitud es tradueix en servei, en solidaritat, en militància econòmica, política, social. Totes les fes, totes les religions, totes les utopies han de posar-se a disposició de la vida humana i de la creació sencera. Aquest és el gran desafiament comú. I «la resposta comuna als problemes de la humanització de l'existència en el món modern, més que qualsevol religiositat comuna, o sentit comú d'allò diví, és el punt més fructífer d'entrada a una trobada de les religions en profunditat espiritual, en el nostre temps» (Paul Knitter). En el document que signem diversos pastors catòlics i evangèlics, amb ocasió de la guerra contra el terrorisme, reafirmàvem la convicció multisecular que no hi ha pau sense justícia; que «sense la superació de les tensions provocades per l'exclusió i marginació de grans majories; sense el compromís concertat i sincer per disminuir les desigualtats internacionals, per eliminar la fam, el racisme, la discriminació contra les dones i minories ètniques i religioses, per cancel•lar o reduir el deute dels països pobres i per limitar la destrucció i els danys ambientals, difícilment es gestaran les condicions per a una pau duradora».

Déu, com a raó d'esperança, com a força de vida, com a garantia de pau, és el futur humà per a totes les persones i per a tots els pobles. Feliços de nosaltres si ens decidim a ser creients i anunciadors d'aquest Déu i «constructors de la seva pau». Només així ens podrem reconèixer i serem reconeguts com a fills i filles de Déu, com a germans i germanes en Humanitat.

En endavant -temps nou, ànimes noves- les aïllades actituds profètiques d'un Ramon Llull o dels místics sufís hauran de ser les nostres quotidianes generoses actituds.

Shalom, Salam, Axé, Awere, Pau.