La proposta dels cent

Isabel Allende (Xile), Maria Benedetti (Uruguai), Luis Cardoza i Aragón (Guatemala), Carlos Fuentes (Mèxic), Gabriel García Márquez (Colombia), Augusto Monterroso (Guatemala), Juan Carlos Onetti (Uruguai), Octavio Paz (Mèxic), Augusto Roa Bastos (Paraguai), Ernesto Sábato (Argentina), i altres, fins a cent signatures més.

El 18 i 19 de juliol de 1991 es van reunir els 19 presidents llatinoamericans de parla espanyola i portuguesa per primera vegada en tota la història independent d’Amèrica. Amb aquesta oportunitat, cent intel.lectuals i professionals llatinoamericans van presentar aquesta Proposta destinada a cridar l’atenció sobre temes ecològics vitals del Continent. La “Proposta dels cent” va ser entregada per l’escriptor colombià Gabriel García Márquez.

Sabem que gairebé la meitat dels boscos tropicals del món han desaparegut; que la terra perd entre 16 i 20 milions d’hectàrees boscoses cada any i que cada hora una espècie viva s’extingeix; que, per a l’any 2000 tres quartes parts dels boscos tropicals d’Amèrica hauran estat arrasats i que, probablement, perdrem el 50% de les seves espècies. Allò que la naturalesa va trigar milions d’anys a crear, nosaltres ho haurem destruït en poc més de quaranta anys.

Llatinoamèrica té molt a salvar: dels 900 milions d’hectàrees de boscos tropicals de la terra, ella en té un 58% (Brasil és dipositari del 33%). Panamà posseeix tantes espècies de plantes com Europa. La reserva peruana de Tambopata és l’hàbitat d’ocells i papallones més gran del món. Les plantes i animals que hi ha als tepuis de Veneçuela són veritables tresors naturals. I per la conca de l’Amazones no només flueix la cinquena part de l’aigua dolça de la terra cada dia, sinó que a la seva selva s’hi troba també la cinquena part de les espècies d’ocells del planeta. Mèxic i Colòmbia són dos dels quatre països amb major diversitat de flora i fauna en el món.

Volem concentrar les nostres propostes en uns quants punts. El primer és el de la protecció de les nostres selves tropicals i boscos, amenaçats de destrucció des dels boscos de “lenga” a la Terra del Foc, Xile, fins als boscos verges a la serra de Chihuahua, Mèxic.

S’hauria de preparar un Pacte Amazònic entre els països sudamericans que comparteixen l’ecosistema més ric i complex de la terra i el banc genètic més vast, l’Amazònia. Només la possibilitat de veure aquest patrimoni natural de la humanitat, i dels pobles llatinoamericans en particular, convertit en fum i en un erm, ens sembla intolerable. Una pèrdua ecològica d’aquesta envergadura seria un desastre per a tot el planeta, ja que la vida no té fronteres.

S’ha de negociar un acord per protegir la tortuga marina en la seva ruta migratòria, ja que si cap nació per si mateix pot conservar-la d’una manera efectiva, una sola pot acabar amb ella. Un conveni bàsic reconeixeria la naturalesa migratòria de la tortuga marina al llarg del Pacífic oriental, de Xile a Mèxic, i per les costes del Carib i de l’Atlàntic.

Pel que fa a les aus migratòries, el corredor de migració més poblat d’Amèrica travessa la part oriental de Mèxic, creua Amèrica Central i desemboca a l’Amazònia Una enorme concentració d’ocells segueix aquesta ruta cada any. Un altre passadís important baixa del Canadà pel Pacífic, i hi ha espècies que arriben fins al sud de Xile i Argentina. No hi ha cap país llatinoamericà en el qual no hi hagi migracions majors d’aus, com ara la del tord migratori, el falcó pelegrí, la del xarxet alablau clar, l’arpella migratòria major i la dels “playeros” i becuts. Consternats davant el perill de la desaparició de la biodiversitat del nostre Continent, demanem la protecció de les aus migratòries a través de la promoció de santuaris als països que estan a les rutes o són el destí eventual d’aquestes espèdies, deixant a cada país la determinació de com ho ha de fer. Els hàbitats que s’han de protegir són llocs humits, illes, boscos, praderies, deserts i platges.

Cada any es vessen milions de tones de deixalles tòxiques a l’Amèrica Llatina, que s’ha convertit en el lloc predilecte per al trasllat d’escombraries perilloses de les companyies dels Estats Units, europees i japoneses. El 78% de les deixalles prové dels Estats Units. Les destinacions més freqüents d’aquestes escombraries són els països del Carib, Centreamèrica, Brasil, Argentina i Mèxic. La major part d’aquestes escombraries consisteix a deixalles nuclears, substàncies químiques, líquids tòxics, cendres d’incineradores, restes de minerals, lubricants, pintures i llots de clavegueram. Aquest tipus de comerç va en augment; moltes vegades es dissimula amb el nom de “reciclatge” i és il.lícit, atès que deixa residus verinosos en el medi ambient i fa perillar la vida humana i l’entorn físic de la nostra flora i fauna per decennis.

Demanem que es prohibeixin a tot el Continent el trànsit i els moviments fronterers de deixalles tòxiques i nuclears i es legislin nacional i internacionalment. Les nostres legislacions i normes han de ser equivalents a les més estrictes dels països desenvolupats. Amèrica Llatina no s’ha de convertir en l’abocador tòxic del món industrial.

En el mapa terrestre podrem delinear un altre mapa: el de les selves i boscos que davant dels nostres ulls desapareixen per sempre. I en aquest mapa de deforestació i depredació, encara hi podem delinear un altre mapa: el dels grups humans amenaçats per la destrucció del seu medi ambient. En aquest mapa s’hi troben els Yanomami i els Apinaye del Brasil, els Aché de Paraguai, els Yaguas i els Amuesha del Perú, els Mískitos de Nicaragua, els Guaymí i Kuna de Panamà, els Maies de Guatemala, els Páez i Guambiano de Colòmbia, els Maputxes de Xile, els Lacandons i Tarahumaras de Mèxic, els quals estan afectats per la tala immoderada i la ramaderia extensiva, els assentaments de colons i els desallotjaments forçats de les seves terres per interessos miners, fusterers, ramaders, per l’esclavitud econòmica, l’obertura de carreteres i la construcció de preses hidroelèctriques i complexos turístics.