LA RECERCA D’UN CODI DE CONDUCTA SOBRE LA VENDA D’ARMES

Alberto Estévez

---

Després de la guerra del Golf, l’any 1991-92, la Unió Europea – el més gran venedor d’armes després d’Estats Units- va adoptar vuit criteris segons els quals tota decisió d’exportar armes ha de tenir en compte la situació interna i regional del país comprador, la seva situació respecte als drets humans, i l’efecte de la compra sobre l’economia nacional. No obstant això, no són de compliment obligat i no hi ha acords sobre com interpretar-los. Així, per exemple, Portugal i Suècia apliquen a Indonèsia un embargament d’armes a causa de la situació preocupant que hi ha per la violació sistemàtica dels drets humans, però el Regne Unit, Espanya i d’altres països de la UE continuen venent armes i materials de seguretat.

Per acabar amb aquestes contradiccions, el govern britànic va anunciar que durant la seva presidència semestral de la UE (de gener a juny de 1998) promouria l’adopció d’un Codi de Conducta sobre les transferències d’armes. L’objectiu per a les ONG és aconseguir que s’evitin les exportacions a països en conflicte, que tenen elevats índex de militarització o en els quals hi ha violacions sistemàtiques dels drets humans fonamentals.

PROPOSTA DEFICIENT

La proposta britànica consensuada amb França – l’altre gran exportador de la UE- té greus diferències. Per les ONG, el Codi de Conducta que s’aprovi haurà de ser restrictiu, clar i explícit, i haurà de prohibir les exportacions quan puguin desestabilitzar una zona concreta, quan suposin la introducció de noves armes o tecnologies abans no presents en una regió, o quan les despeses militars dels països compradors siguin superiors a les de sanitat i educació.

Entre d’altres coses, el Codi haurà de garantir el control dels certificats d’últim destí – per tal que no es desviïn armes a tercers països -, els parlaments hauran de ser informats prèviament de les exportacions i podran impedir les que incompleixin el Codi, la UE posarà en marxa un Registre Europeu d’exportacions, s’elaboraran llistes de material prohibit (com les porres elèctriques, per exemple, que fabriquen empreses franceses i alemanyes) i hi haurà control del material que es fabriqui amb llicència, com avions espanyols de l’empresa CASA fabricats a Indonèsia o a Turquia.

POCA TRANSPARÈNCIA

Totes les discussions sobre aquest Codi de Conducta que s’ha d’aprovar a la ÜE es realitzen – de manera molt poc transparent- al si del Grup de Treball sobre comerç d’armes del Consell de la UE (COARM).

Al març, Amnistia Internacional i les ONG Intermón, Greenpeace i Metges Sense Fronteres, ens vam reunir amb reunir amb alts càrrecs del Ministeri d’Afers Exteriors (inclòs el representant espanyol de COARM) i amb diputats i erurodiputats que donen suport a les nostres reivindicacions. A mitjan maig, les quatre ONG vam comparèixer davant la Comissió d’Afers Exteriors del Congrés de Diputats per donar la nostra opinió sobre el Reglament del comerç d’armes.

DADES INCOMPLETES

El febrer de 1998, el govern espanyol va fer públiques les dades sobre les exportacions d’armes entre 1991 i 1996, tal com havia acordat el Congrés el març de 1997. La informació proporcionada pel govern és decebedora: només es publiquen dades molt limitades sobre armes curtes, municions i d’altres, i s’obliden les exportacions de material aeronàutic, naval i terrestre, així com les de telecomunicacions i electrònica naval, per la qual cosa la mitjana de vendes anuals resultant d’aquest període és de 17.000 milions de pessetes.

Les ONG podem oferir estadístiques més completes. Segons els nostres càlculs, Espanya va vendre en aquest període una mitjana anual de 40.000 milions de pessetes.

EL GOVERN OCULTA DADES SOBRE EL COMERÇ D’ARMES

La càtedra Unesco sobre Pau i Drets Humans ha posat al descobert que les dades que ofereix el govern espanyol sobre el comerç d’armes són totalment incompletes. Per al període 1991-1996 s’ha ocultat un volum d’exportacions properes als 150.000 milions de pessetes: la majoria són material aeronàutic (avions de transport militar tipus C-212 i CN-235), patrullers per a diverses marines, simuladors de vol d’aparells militars, modernització de carros de combat i venda de camions militars i de telecomunicacions militars. Tampoc han estat mostrades les exportacions d’armes curtes i de munició, que han suposat un import proper als 3.000 milions de pessetes. Aquesta vergonyosa ocultació no és altra cosa que una falta de respecte cap a l’opinió pública i una burla cap al mateix Congrés de Diputats, ja que el govern s’havia compromès a tenir una actitud transparent sobre el tema.

Per un altre costat, les xifres ocultades corresponen a la venda de material d’ús militar a països on la situació humanitària reclama que es cobreixin moltes altres necessitats abans de les militars. Si observem les dades contrastades entre el ministeri d’economia i les que ofereixen les ONG podem veure clarament com alguns dels països on l’Estat espanyol exporta material militar són estats en conflicte i on es vulneren els drets humans.

Angola : l’any 1991 va contractar a l’Estat espanyol 6 avions de transport C-212 i 4 patrullers, per un valor de 9.800 milions de pessetes. A les dades que el ministeri ofereix (exportacions per un valor de només 5.552 milions, cent dels quals corresponen a compres de pistoles els anys 1995-96) les ONG calculen que a més de sumar-hi les anteriors encara podrien faltar-hi uns 2.000 milions més. Angola és un país que està en un equilibri difícil després d’anys de conflicte armat al qual no van restar aliens països com la Sud-Àfrica de l’aparheid, els Estats Units, la URSS i Cuba. El resultat ha esta una societat militaritzada i desestructurada que va intentar una pau negociada entre les diferents parts en conflicte l’any 1994. Tot i així continua havent-hi un estat latent de guerra amb un greu empobriment de la població que ha conduït diverses vegades a situacions d’emergència, com l’enviament d’aliments per pal•liar la fam que començava a prendre dimensions catastròfiques. En una situació així es pot considerar moral, o almenys oportú, l’exportació d’encara més material bèl•lic cap a aquest país?

Botswana: s’hi han exportat pistoles i, a més, l’any 1993 va rebre dos avions C-212 valorats en 1.600 milions. Aquest és un país on s’aplica sense cap mania la pena de mort, malgrat les protestes de la població. La situació econòmica pateix un fort dèficit públic i pocs països es fan ressò de la crida a la inversió en aquell país per pal•liar la crisi, però l’Estat espanyol hi ven armes sense problemes.

Indonèsia: el 1992 va rebre quatre avions de transport (4.000 milions de pessetes) i un simulador de vol Ceselsa per avions CN-235. El 1994 va comprar dos sistemes d’infrarrojos d’observació i revòlvers de flama per a les Forces Armades. Indonèsia es va annexionar l’illa de Timor oriental per la via de l’ocupació militar l’any 1975. L’ONU va condemnar els fets i mai no ha reconegut la sobirania d’Indonèsia sobre aquest territori que des de llavors està en guerra. Actualment hi ha converses de pau, però evidentment si s’han realitzat no ha estat gràcies a la posició del govern espanyol, el qual durant tot el conflicte ha venut material bèl•lic de tota mena.

Iran: l’any 1989 va encarregar a Bazán nou patrullers de vigilància. L’any 1996 va rebre 4.000 pistoles. Un país que manté un fortíssim sistema de repressió, que elimina físicament l’oposició, que lapida homes i dones, que empresona fins i tot l’alcalde de Teheran per mostrar una actitud moderadament progressista... potser el que menys necessita són pistoles i patrullers.

Turquia: entre 1992 i 1996 s’han entregat 35 avions, d’una comanda de 52 unitats (valorats en 40.000 milions de pessetes). L’any 1993 es van entregar pistoles Astra pel valor de cent milions de pessetes i el 1996 es van exportar 15.673 unitats de munició valorades en 208 milions de pessetes. No és cap secret per ningú el conflicte permanent al sud-est de Turquia entre l’exèrcit i els rebels del Kurdistan, que ja ha provocat 17.000 víctimes des de l’any 1984 i una quantitat ingent de desplaçats des del 1990 de difícil absorció per les ciutats de l’est. Només l’any 1995 van morir 4.400 persones víctimes dels enfrontaments, dels quals més de 600 eren població civil. La crisi política del país no afavoreix que hi hagi una solució negociada: han estat pohibits els partits kurds tant moderats com progressistes, i s’ha optat per la solució militar. Veient les dades d’exportació espanyoles només podem demanar-nos qui seran les víctimes d’aquestes 15.673 unitats de munició?

A més a més, l’Estat espanyol també ha exportat material militar a: Aràbia Saudita, Algèria, Argentina, Birmània, Bolívia, Etiòpia, Colòmbia, Corea del Sud, Djibuti, Egipte, El Salvador, Guatemala, Índia, Marroc, Moçambic, Ghana, Oman, Pakistan, Tailàndia, Xile i Xipre entre d’altres.

 

Alberto Estévez

Coordinador de l’Equip de Transferències de Seguretat i Policials d’Al Espanya