Frei Betto

La història d'Amèrica Llatina, com va dir Eduardo Galeano, va escriure’s amb la sang vessada per les venes obertes dels seus pobles. És una història de resiliència, des de la resistència indígena a la colonització, passant per la rebel·lió dels africans portats com a esclaus al Continent, fins a les lluites per la independència i la sobirania. Lluites de resistència i conquestes que la classe dominant s’entossudeix en amagar, com la Revolució Haitiana (1791-1804), que va culminar amb la seva independència.

               Molts de llibres de text ignoren les rebel·lions i revolucions, i continuen anomenant la invasió colonialista, promoguda per països europeus (Espanya, Portugal, Anglaterra, Holanda, etc.) com a «descobriment», en un intent d’encobrir el caràcter genocida de l’activitat colonitzadora i esclavista. A La ideologia alemanya, Marx i Engels escriuen que «les idees de la classe dominant són, en cada època, les idees predominants. És a dir, la classe que constitueix la força material dominant de la societat és, alhora, la seva força espiritual dominant». Com subratlla l’axioma africà, només coneixem la versió del caçador perquè mai hem escoltat la versió del lleó.

               La reduïda divulgació de l’art i la literatura produïda pels pobles oprimits (indígenes, pobladors de quilombos, camperols, obrers, prostitutes, presos comuns, etc.) es deu a l’elitisme de les nostres universitats acomplexades davant les acadèmies dels EUA i Europa. Els cursos d’extensió universitària rara vegada tenen com a objectiu l’actitud d’escoltar i investigar juntament amb els segments subjugats, subjectes a tota mena de prejudicis, discriminacions i ofenses. Què se’n sap de la política indígena, de la història dels quilombos, de l’art de les dones recol·lectores de fruita, del dolor dels que pateixen oblidats a les presons?

               Això no obstant, aquesta gent resisteix. I, afortunadament, a vegades troben algú que els dona veu i espai, com tants escriptors, artistes i intel·lectuals, que expressen a les seves obres i textos el dolor dels oprimits.

               La resiliència de les bases populars s’expressa de diverses formes. Es produeix espontàniament, com un combustible que impregna el teixit social i, de cop i volta, un fet, un incident, un líder, llença un llumí encès, com li va ocórrer a George Floyd, als EUA. Es du a terme de forma organitzada a través de moviments, associacions i partits progressistes, d’esquerra o revolucionaris. S’esdevé, també, per la ruptura de l’ordre jurídic, motivada per l’imperatiu de supervivència: saquejos, ocupacions de terres i habitatges, i fins i tot per la criminalitat, especialment el narcotràfic, de qui el seu producte més sofisticat generat a Amèrica Llatina, la cocaïna, és àmpliament consumit pels segments acabalats dels EUA i Europa.

               Però, de què serveix que l’obrer trenqui les màquines de la fàbrica per venjar-se del patró?, es pregunta Marx a les pàgines d’El Capital. La contradicció, tan objectiva i consagrada per les estructures del capitalisme, només pot ser superada d’una manera, i de manera subjectiva: la formació de la consciència de classe, identitat ètnica i de gènere. Aquest és el punt central. 

               No obstant, al llarg del segle XX, l’esquerra llatinoamericana, que havia pres consciència del tema -gràcies a la literatura marxista i a les revolucions russa, xinesa i cubana- va convertir els petitburgesos en portadors del pensament crític juntament amb els oprimits. D’aquí la dificultat de generar processos alliberadors de caràcter inductiu, excepte les guerres anticolonialistes i les revolucions de Cuba i Nicaragua, que van tenir un caràcter antidictatorial i emancipador al país. A un poble no se l’allibera. És el poble el que s’allibera. 

               Aquest procés inductiu de resiliència popular, impregnat de consciència de classe, va trobar el seu formulador pedagògic en Paulo Freire, tot i que José Martí ja hi havia posat llum. Però va ser amb el sorgiment d’eines de lluita forjades pels propis oprimits, com el PT a Brasil, els zapatistes a Mèxic i els indígenes a Bolívia, que efectivament el procés es va produir de baix cap a dalt, tot i que no fos de forma lineal. Els oprimits van descobrir-se a si mateixos com a protagonistes polítics.

               Això no obstant, va haver-hi un impàs quan aquestes forces populars van escollir, segons les regles de la democràcia burgesa, presidents suposadament identificats amb les aspiracions dels oprimits i els exclosos. A la pràctica, a aquests governs progressistes els va resultar difícil de ser fidels a les demandes indígenes, quilomboles, dels sense terra, dels sense sostre, etc. No van implementar reformes estructurals profundes. No van aconseguir reforçar els moviments populars. No van promoure l’educació política del poble. I van deixar de fer-ho en nom d’una política que, atenta al poder de les elits, mirava de caminar pel damunt d’ous sense trencar-los.

               El resultat va ser ampliar la bretxa entre els governs progressistes i les bases populars. Cap d’aquests governs va atrevir-se a confiar plenament en la resiliència dels oprimits i a reforçar els seus recursos de lluita. Va fracassar l’intent de reduir els privilegis dels rics sense avivar l’odi latent de la classe dominant. Es va pensar que, llimant les dents del tigre, es reduiria la seva agressivitat natural...

               Així doncs, la història recent demostra que és il·lusori establir una aliança de classes. La dreta actua per interessos; l’esquerra, per principis. Són llenguatges incompatibles, antagònics. Això no significa ignorar el poder de les elits o tractar-lo amb armes de combat frontal. No s’ha de subestimar la força de l’enemic. Però només hi haurà alliberament si a les agendes polítiques de l’esquerra, estigui o no en els òrgans de govern, la prioritat recau en enfortir la consciència,organització i mobilització dels moviments populars, identitaris i socioambientals. Tota la resta és ser captius de la fantasiosa lògica socialdemòcrata que és possible reformar el capitalisme sense, per altra banda, voler-lo enterrar,

   

Frei Betto és escriptor, autor de ¿Sigue siendo útil el marxismo? (Cortés), entre altres llibres. Llibreria virtual: freibetto.org