Carlos Mendoza-Álvarez

Construint espiritualitats i teologies decolonials pluralistes

en mutu acompanyament

La Ruah aletejant sobre el caos

En temps d'incertesa a escala global pel canvi climàtic, la injustícia creixent del capitalisme i la violència de les màfies criminals, encara trobem llums de dignitat i esperança que mantenen la flama encesa de les persones i les comunitats en resistència a la violència sistèmica que afecta la humanitat i la nostra casa comuna.

A contracorrent del desànim, la por i la confrontació que promouen molts líders polítics, socials i religiosos al món, és crucial tornar avui a les fonts de la vida on la Ruah divina segueix aletejant. Pensem en els oasis enmig del desert sobre els quals voleteja un colom: són llocs de vida que permeten als nòmades sobreviure en la seva ruta com a pobles en moviment.

Des de fa més de mig segle, Frantz Fanon  ens va ajudar a obrir els ulls i el cor als “maleïts de la terra”, forta expressió per fer visibles els pobles sotmesos pel poder racista i colonial modern. Des de llavors, el pensament decolonial ha sorgit amb força. Gràcies at l'enfocament decolonial, sabem que el més important per viure amb dignitat enmig de la violència sistèmica és reconèixer la potència que sorgeix de les mateixes víctimes: aquelles que diuen prou el patriarcat que assassina les dones per ser dones, que s'enfronten al capitalisme que envaeix territoris per devastar-los; aquells que aturen al seu cor i a la seva imaginació el colonialisme extern que controla l'economia i les xarxes digitals, així com el colonialisme intern que s'apodera de la imaginació dels pobles. Es tracta d'aprendre dels cossos que es reinventen, dels territoris que de manera resilient resisteixen la invasió i la destrucció del capitalisme extractivista, dels pobles que inventen noves maneres de govern i d'espiritualitat.

En aquests temps de devastació de la terra i de violència contra els pobles, els oasis es troben precisament en la resiliència, en resistència i en la reexistència de les pròpies víctimes que deixen de ser víctimes, despertant-se, cuidant-se mútuament, teixint xarxes de solidaritat.

Gràcies a les espiritualitats diverses  sabem que estem sostinguts per aquesta força divina que ens acompanya, ens desperta i ens manté en la resistència enfrontant les violències múltiples dels nostres temps.

Però no és una experiència solitària, aïllada, com si fos un narcòtic que ens treu de manera artificial del món del patiment, de la desesperació i de la mort. La inspiració de la Ruah divina és un alè de vida que ens travessa com aquell aire de vida que inhalem fins al més profund dels nostres pulmons, i és, alhora, una força de comunió que ens connecta amb altres quan compartim la inspiració i l'expiració, inhalant i exhalant vida.

En aquest moviment vital ens acompanya a viure amb dignitat i esperança en temps d'horror. Sobretot, en les situacions on cal enfrontar la violència aconseguim percebre aquesta força transformadora que ens acarona. Això vaig aprendre de les mares de persones desaparegudes a Mèxic a les que, malgrat el buit immens que pateixen per l'absència, troben força quan s'ajunten amb altres mares per cercar els seus éssers estimats. Aleshores comencen a respirar de nou un aire de vida i dignitat. S'acompanyen en el seu dolor i, quan aconsegueixen identificar una persona viva o fins i tot les restes mortals, celebren aquest regal com a “promesa complerta”. Després vindrà la llarga tasca de la memòria, la justícia i potser el perdó. Com el colom que voleteja sobre l'oasi: han transformat un lloc de mort en lloc de vida.

Caminar amb altres pels deserts d'avui, buscant aquestes fonts, és una manera de reintentar l'existència per transformar la violència que té rostre de masclisme, classisme, racisme i odi a allò diferent.

Més enllà de les religions i del mercat, més enllà de les pors que paralitzen i els ressentiments que enverinen el cos i l'ànima, l'espiritualitat com a resistència i reexistència és avui camí d'alliberament de cossos i territoris oprimits.

L'espiritualitat decolonial és do i tasca. Do perquè la rebem dels que resisteixen a la violència, extirpant el poder dels seus botxins. Tasca perquè és camí compartit amb els qui han transformat el seu dolor en dignitat, esperança i nous modes de vida.