Només sé pensar des de l’experiència. Allò que he après enmig de la selva, en una missió de 150.000 km² de terra, rius i selva dins de l’Amazònia anomenada «legal», entre els rius Araguaia i Xingu, al Brasil. Allà treballem, en una regió on «manava llet i sang» amb paraules de Pere Casaldàliga, el missioner que va arribar-hi amb el Germà Manuel el 1968. No hi havia comunicació fàcil amb la mal anomenada civilització. Poc correu per manca de carreteres, sense llum elèctrica, sense telèfon. I allà, els ‘Agents de Pastoral’ que vam integrar-nos a la Prelatura de São Felix do Araguaia, vam aprendre a viure altres experiències de vida juntament a d’altres moltes persones que jo anomeno ‘agents de transformació’ que van integrar-se en aquella regió, religiosos, professors, sociòlegs, infermers, metges, advocats, etc. Està clar que el més important va ser aprendre i conviure amb pescadors, camperols i camperoles de la regió que, a poc a poc, van comprendre la nostra proposta. Avui, quan ens trobem, sempre acabem dient ‘un altre món és possible, una altra Església és possible, nosaltres ja l’hem viscut’. I això enmig de molta violència, amb treballadors vivint en règim d’esclavitud a les grans hisendes, morts i molt patiment. Sí, amb tots els límits humans vam crear altres espais d’acció, sempre en equips de treball. La majoria érem molt joves amb moltes idees. En grups petits, als sindicats que van formar-se, a les associacions de dones i a les comunitats locals planejàvem allò que volíem fer. Discutíem, milloràvem els projectes i recollíem els fruits de les decisions preses en grup. Sempre treballàvem comunitàriament. Totes les propostes eren votades. En Pere, el bisbe, era un sol vot, com el de tothom. No existien arguments d’autoritat. Teníem una rica formació amb professors molt ben preparats des del punt de vista sociopolític i teològic.

            La societat que volíem? En aquest ambient és on un grup de joves, juntament amb en Pere Casaldàliga, ens inspirem per respirar amb tant entusiasme la Pàtria Gran, una de les causes que va donar sentit a la nostra vida. Units, construíem junts. Vam estudiar molt la història d’Amèrica Llatina i les situacions socials del moment. Molts altres líders van parlar i escriure sobre la Pàtria Gran en voler una societat lliure fora del colonialisme depredador d’altres països. Recordem José Francisco de San Martín (1728-1850) líder dels moviments independentistes de Xile, Perú i les províncies argentines contra el domini espanyol. Reconegut fins avui, com l’alliberador dels pobles, mai com el seu dominador. També Simón Bolívar (1783-1830), de Colòmbia, amb el seu projecte independentista que seria el contrapès geopolític i econòmic contra allò que anomenava «colós del nord», els Estats Units d’Amèrica. José Martí (1853-1895), lluitador per la independència de Cuba, que va escriure sobre la unificació d’Amèrica Llatina, que també va anomenar Pàtria Gran. Més propers a nosaltres, Manuel Ugarte (1875-1951), argentí, pensador i autor d’«El sueño de la Patria Grande», reconegut com el defensor de la unitat llatinoamericana. I Darcy Ribeiro (1922-1997) brasiler, antropòleg, educador, polític, ministre d’Educació i cap de la Casa Civil, abans del cop militar de 1964. Darcy, que ja havia creat el projecte Servei de Protecció a l’Indi del Parc Indígena del Xingu el 1961, tenia gran experiència com a etnòleg i va aprendre els valors dels pobles indígenes, amb els quals va conviure. I va aconseguir transmetre una altra visió de Pàtria Gran al seu llibre «Amèrica Llatina, Pàtria Gran». Sempre contra la ideologia dominant del «patriagrandisme». Darcy volia una política democràtica, projecte de l’«aquí i ara», contra el futur, contra la trista «il·lusió» que ofereix el discurs del «desenvolupament progressiu». 

            Crec que és important recordar-ho. En Pere va escriure i repetia: «La nostra memòria ben viscuda és la nostra esperança ben fonamentada». Els que vam conviure-hi, sabem del seu interès per la història d’Amèrica Llatina i jo diria de tot el món. Resar i llegir molt era la seva pràctica diària. Tenia una àmplia visió de la situació sociopolítica i eclesial del món. Jo m’atreveixo a dir que la Pàtria Gran d’en Pere era vital i va créixer en els seus viatges a Amèrica Central. El primer va ser el 1985, quan va decidir anar a Nicaragua per unir-se a l’oració i dejuni de Miguel D’Escoto, ministre de Relacions Exteriors del govern sandinista. Davant del patiment de Nicaragua, D’Escoto va començar un dejuni evangèlic, una vaga de fam, denunciant la insistència dels Estats Units en dominar Amèrica Central per obrir camins i noves ‘conquestes’ al Sud. Va haver-hi un suport de bisbes, pastors i persones de diferents parts del món que van afegir-se al dejú. En Pere va confessar que va comprendre la situació de Nicaragua, la seva lluita per defensar la llibertat. Va afirmar que la situació no era una guerra civil. Era un procés revolucionari per part del poble, com a única alternativa per viure la pau que necessitaven. L’Església havia d’entendre aquesta causa com la causa per la qual Jesús va ser crucificat. El silenci i la por d’actuar amb actitud profètica significaria ser còmplice de la dominació imperialista. Moltes persones cristianes o no cristianes conegudes pel seu compromís amb els drets humans, la llibertat i la pau, van donar suport al dejú de D’Escoto i Casaldàliga (així com els equips de treball de la nostra missió) molt comentat en els mitjans de comunicació. Infeliçment, no van mancar les dures crítiques per part del Govern brasiler i de la mateixa Església Catòlica nicaragüenca.

            Moltes altres circumstàncies anaven esclarint la nostra visió del món. El 1988, en Pere va participar en el Congrés Internacional de Teologia Ecumènica a São Paulo. En tornar a la missió, va parlar amb entusiasme de la trobada. Allò que bategava en el seu cor era l’alegria de poder comprovar la convivència d’Amèrica Llatina, Àsia i Àfrica en una única aspiració alliberadora. En Pere respirava Pàtria Gran feia anys. Ara, el seu horitzó s’ampliava. Va quedar impressionat per la rica reflexió dels companys de l’Índia i Sri Lanka i altres d’asiàtics, que van reivindicar la seva identitat i aportaven els dons del seu esperit contemplatiu, sempre des dels pobres. Crec que en Pere va entendre aquesta faceta d’Àsia, i amb ella una major valorització d’altres creences, aquelles que els pobres, moltes vegades per necessitat, practiquen. En realitat, la Pàtria Gran d’en Pere i nostra era molt més que Amèrica Llatina i el Carib, més que Àfrica i Àsia. Era «on manca el pa, l’arròs o el blat de moro, hi ha de ser el nostre cor i la nostra acció», repetia en Pere.

            El juliol de 1991 vam inaugurar la Capella, que encara es troba al pati de la casa de São Felix on en Pere va viure la major part de la seva vida. En la celebració, en Pere va repetir vàries vegades expressions similars: «Aquí resarem en comunitat tots els dies. Celebrarem l’Eucaristia. I amb nosaltres hi seran sempre les nostres germanes i germans de la Pàtria Gran, d’Àfrica, d’Àsia i d’arreu del món. Amb el seu anhel de llibertat, de justícia i pa per tothom. És per això que la nostra Capella no té murs alts ni necessita portes ni finestres. Som la Gran Pàtria!». De fet, la Capella està tancada-oberta per murs de poc més d’un metre, sempre plens de plantes belles i cuidades. I així era, en aquesta Capelleta, tots els dies resàvem i gaudíem de les notícies de la Pàtria Gran amb totes les seves causes.

            En una entrevista d’Ana Helena Tavares, que va publicar un darrer llibre sobre en Pere, ell mateix afirma: «Dic sempre que Amèrica Llatina i el Carib se salven continentalment tots o no se salven. Ha de ser la comunitat de nacions, respectant les nostres característiques».

            Sí, la societat mundial que volem, una Pàtria Gran, serà fruit d’enfortir les relacions polítiques, econòmiques i socials entre els països del món, respectant les seves cultures i particularitats.