LA TEOLOGIA FEMINISTA EN LA HISTÒRIA

Teresa Forcades I Vila

Amb aquest títol vaig escriure un llibre fa deu anys. Hi afirmava que la teologia feminista existeix des que existeix la teologia patriarcal: des que existeixen teologies (reflexions sobre Déu) que consideren les dones menys aptes que els homes per representar o interpretar allò diví, han existit alternatives crítiques que han reivindicat la igualtat davant Déu de dones i homes. Avui continuo pensant de la mateixa manera, particularment després d’haver tingut l’oportunitat d’aprofundir en el paper de les dones a les primeres comunitats cristianes i d’haver constatat fins a quin punt resulta significatiu que segons tres dels quatre evangelistes, Jesús ressuscitat s’aparegui en primer lloc a una o dues dones, abans que a cap home, i que un dels evangelistes fins i tot renyi els homes per no haver cregut en el testimoni de Maria Magdalena (Mc 16,14). En llatí, la paraula ‘testimoni’ i la paraula ‘testicle’ són la mateixa (testes). El parell de testes-testicles tradicionalment necessaris per establir la masculinitat s’associen al parell de testes-testimonis legalment necessaris per donar per establert un fet històric. La nova Creació inaugurada per Crist trenca aquesta lògica patriarcal en presentar una dona sola, o dues, com els seus primers testimonis.

Els textos primitius del budisme, per la seva part, testimonien que la consciència de la discriminació de les dones i la resposta crítica davant seu ja existia abans de Crist: tal com explico en el llibre, la primera manifestació feminista de la que en tenim notícia la va organitzar el segle V aC Mahapajapati Gotami, tia materna de Buda. No crec que fossin només les dones motivades religiosament, com Maria Magdalena o Mahapajapati Gotami, les que defensessin el sexisme de l’època, però sembla que només han sigut les tradicions religioses les que, tot i que molt a contracor, han preservat la seva memòria.

Considero que les diferents teologies feministes tenen avui el repte d’analitzar de forma crítica l’associació moderna que vincula la religiositat tradicional amb el sexisme i reserva per a l’humanisme secular l’emancipació de les dones. En rebutjar la identificació entre modernitat i emancipació, la teòloga feminista se situa a la cruïlla incòmoda, irritant i fecunda inaugurada per Joan Kelly el 1982 amb la seva anàlisi de la querelle des femmes que va caracteritzar els primers segles de la Modernitat. Kelly va constatar que la teocràcia medieval definia la plenitud humana en termes de ‘santedat’ alhora que hi reconeixia el ple accés de les dones i posava a disposició de les dones abundants exemples de santedat femenina socialment rellevants. L’humanisme renaixentista, en canvi, va rebutjar la santedat com a ideal de realització humana i va substituir-lo pel desenvolupament intel·lectual (exercici de la pròpia raó) i polític (la participació en el progrés social); les dones van quedar excloses d’aquest ideal humà renaixentista definit. Alhora que va rebutjar totes les barreres socials com a construccions artificials que introdueixen jerarquies violentes on la natura va crear igualtat, l’humanisme universalista modern va naturalitzar les barreres socials que separen els homes de les dones. Així, amb la modernitat i no pas abans, naixem ‘les dones’ com a categoria social. Abans per descomptat que les dones existíem, però no pas com a categoria social ja que una aristòcrata ben poc tenia a veure amb una dona del poble; l’aristòcrata es definia socialment com a aristòcrata, no pas com a dona. La divisió premoderna en estaments socials no implicava la igualtat de les dones dins de la seva categoria social, però dificultava la naturalització de ‘l’essència femenina universal’.

Amb la modernitat, l’essència femenina no només es naturalitza sinó que es teologitza: la inferioritat de totes les dones respecte de tots els homes es considera instituïda per Déu i necessària per a la bona marxa de la societat. La llei sàlica –que prohibeix governar a les dones– s’introdueix a França el 1328. Considero que la teologització de la submissió social de les dones es va dur a terme de manera molt més profunda que la teologització de la submissió social dels estaments socials inferiors. Al cap i a la fi, Jesús va ser un home del poble, no pas un aristòcrata; i homes del poble van ser també els seus primers deixebles i els primers màrtirs. Jesús, en canvi, no va ser dona i la tradició canònica no ha preservat la memòria de les dones com a deixebles de Jesús en igualtat amb els homes. Sí que van ser les dones màrtirs i santes, però l’avenç de la Modernitat ha tendit a menysprear cada vegada més el martiri i la santedat i a associar-los al fanatisme religiós i a la ignorància precientífica. Durant l’època medieval, la dansa de la mort representada a l’atri d’algunes esglésies recordava als que hi entraven que el privilegi social era de curta durada: la mort igualava tothom; les diferències socials només eren aparença. On trobar-nos a la Modernitat una saviesa paral·lela, això és, la relativització de les diferències de gènere? La cercarem en va. No apareix històricament. La naturalització i la teologització de la inferioritat femenina s’han consolidat durant cinc segles de modernitat. Considero que han culminat a l’Església Catòlica amb la teologia del cos desenvolupada pel Papa Joan Pau II i amb l’anomenat ‘feminisme vaticà’ : el reconeixement de la igualtat en dignitat d’homes i dones acompanyat d’una complementarietat binària de gènere que s’estén des d’allò físic fins a allò espiritual, a la qual s’atribueix un origen diví i un significat teològic i sacramental vinculat al ‘gran misteri’ que s’esmenta a la carta als Efesis (Ef 5,32).

Segons Joan Pau II, l’amor redemptor de Crist expressa l’essència de la masculinitat, que no és altra cosa que la capacitat de ‘buidar-se un mateix’ per donar-se a l’altre; l’acte espiritual de ‘donar la vida’ donant-se hom mateix té un correlat físic en la capacitat del cos masculí de penetrar i d’impregnar el cos femení. De forma complementària, l’acceptació per part de l’Església de l’amor de Crist expressa l’essència de la feminitat, que no és altra que la capacitat d’obrir-se a fi d’acollir el do de si que ofereix l’altre; l’acte espiritual ‘d’acollir la vida’ fent espai en si mateixa té un correlat físic en la capacitat del cos femení de ser penetrat i ser impregnat pel cos masculí.

I ara ve el punt rellevant per al tema de l’ordenació femenina: segons Joan Pau II, el ‘gran misteri’ de la complementarietat teològica dels sexes explica per què el sacerdot, que actua ‘in persona Christi’, ha de ser home (l’home, com Crist, es dóna ell mateix en la relació d’espòs) i per què la verge Maria, símbol de l’Església, havia de ser dona (la dona, com l’Església, rep i acull en el seu si la donació de si de l’espòs que la fa fecunda).

A més d’excloure moltes persones que tenen un cos o un desig que no s’adapta a la complementarietat de penetrar envers ser penetrat, ‘el feminisme vaticà’ reprodueix i reforça l’estereotip de la feminitat com a ‘disponibilitat’ als desitjos o necessitats de l’home: la dona-esposa està preparada per donar la benvinguda i per abraçar l’expressió masculina, però –segons aquest model– no està humana, teològica ni eclesialment preparada per ‘expressar-se a ella mateixa’. El model reprodueix i reforça així mateix l’estereotip de la masculinitat com a ‘incapaç d’acollir’: l’home està preparat per expressar-se ell mateix, però –sempre segons aquest model– no es correspon a la seva essència humana, teològica ni eclesial el ser receptiu (deixar-se penetrar, deixar-se impregnar) als desigs o necessitats de la seva companya o a la inesperada i sempre excepcional expressió de si de la dona. El ‘gran misteri’ de Joan Pau II resulta ser un vell prejudici: es convida l’originalitat personal de la dona a difuminar-se fins a desaparèixer convertida en un mirall acollidor per a l’originalitat personal del seu espòs. Personalment, considero que la nostra plenitud humana, teològica i eclesial no està subjecta a les categories de gènere ni a categories de cap classe, sinó que es realitza només quan s’és capaç de reconèixer simultàniament l’originalitat personal pròpia i la dels altres i s’està disposat a actuar en conseqüència.

Les persones que tenen identitats sexuals que no s’adapten a les categories socialment predominants encarnen un caràcter queer que en el fons ens afecta a tots, en tant que tots hem sigut creats a imatge de Déu i cridats a ser com Déu (en qui ni les categories de gènere ni cap altra categoria troben aplicació). Les categories de gènere són històriques, no escatològiques. Els sagraments de l’Església en canvi no reflecteixen la realitat històrica de la vida humana, sinó la seva dimensió escatològica (el seu ser ‘en Déu’). En aquest sentit, considero teològicament consistent des d’un punt de vista cristià tant que les dones puguin ser ordenades sacerdot com que les parelles homosexuals o transexuals puguin casar-se per l’Església.

Teresa Forcades I Vila

Montserrat, Catalunya