Amparo Marroquín

Vaig conèixer a Pablo Alvarado l'any 2011. Pablo és un pagès salvadorenc que va néixer a Usulután, al cantó El Nespra i que el 1989 se'n va anar com a refugiat als Estats Units. Va entrar indocumentat i va començar a treballar com a jornaler. La paraula jornaler, com totes les paraules en castellà que comencen amb 'jorn-' fan referència a la idea de dia. La paraula prové de les llengües indoeuropees on dyeu feia al·lusió tant a Déu com a aquest moment lluminós: día en castellà, day en anglès, giorno en italià, jour en francès. D'aquí venen les paraules jornada, jornal i jornaler.
Als Estats Units, els migrants solen començar el seu treball com a jornalers. S'ajunten a les cantonades de les grans ciutats o en els estacionaments de negocis de construcció com els Homme Depot i ofereixen els seus treballs com a constructors, paletes, jardiners, electricistes o el que sigui necessari. Molts no parlen anglès, sinó mixteca, o queckchi, o miskito... o castellà. Aquests cantoners manetes del bricolatge  reben el seu pagament per les hores que treballen. Els jornalers es troben en una situació molt fràgil i solen ser víctimes de moltes situacions d'abús. Pablo Alvarado ho sabia. Va viure en carn pròpia aquest canvi i aquesta violència de sortir d'un territori conegut, on l'idioma i els paisatges et són familiars.
A El Salvador, Pablo va estudiar un professorat en Ciències Socials i va treballar com alfabetitzador en una organització comunal. Ja als Estats Units, va començar a organitzar els seus companys migrants. Ell i altres treballadors havien llegit Freire, i sabien que la comunicació era, fonamentalment, la manera d'estar amb altres persones. Llavors, Pablo va fundar la Xarxa Nacional de Jornalers d'Estats Units (NDLON per les sigles en anglès). Aquesta organització reuneix bona part dels treballadors temporals i indocumentats que cada dia es paren a les cantonades, els parcs i les voreres d'una infinitat de ciutats nord-americanes. La Xarxa té cinquanta organitzacions associades en diferents estats i ha situat més de 700 llocs on els jornalers arriben a esperar una contractació en la qual uns dies hi ha paga, i altres no. Dones i homes van d'un estat a un altre, d'una ciutat a la següent, d'aquest carrer a la propera cantonada.
Amb cada nou president que arriba als Estats Units, les lleis de migració s'endureixen. Una estratègia fonamental dels governs ha estat negar l'accés a la justícia als treballadors indocumentats, fins a cansar. La por també s'escampa i els abusos tornen una i altra vegada. El racisme i la violència hi són.
Els jornalers s'han convertit en símbol de la lluita dels immigrants llatins. Des de fa molts anys els jornalers saben que l'estratègia fonamental dels grups conservadors és normalitzar l'odi, aconseguir que els nord-americans siguin còmplices del maltractament, forçar als immigrants a una autodeportació. Per això, la lluita dels moviments migrants és una lluita de llarguíssima paciència. S'actua avui, però es guarda a la memòria cada lliçó, es documenta, s'escriu, es publica, s'explica  des de les ràdios jornaleres que acompanyen cada matí els migrants.

L'estratègia és alhora off-line, per exemple, acompanyar els espais on els jornalers es paren a esperar treball, però també on-line, a través de l'app-jornalera que acompanya els migrants des dels seus mòbils i que ofereix des de mesures per prevenir la COVID-19 fins l'assessoria legal necessària.
Els jornalers són part d'un moviment de milions d'hispans que lluiten pel reconeixement dels seus drets. El 1996, l'estratègia de comunicació es va transformar en festa i música, ritme i cos. Van crear un grup de música: “Los jornaleros del norte”. L'origen del grup es troba en un esdeveniment dur, però que ara es recorda amb agraïment. Va passar un matí d'hivern a  Los Angeles. Quaranta jornalers es trobaven davant d'una botiga  K-Mart fent fila per fer-se una revisió mèdica. La clínica mòbil havia contractat un conjunt de mariachi per acompanyar la jornada de salut. Tot d'una, una patrulla fronterera va arribar al lloc. Un dels jornalers estava assegut a la cadira amb l'agulla a punt per a l'extracció de sang. Quan va veure venir la patrulla, es va treure l'agulla i va començar a córrer. Aquest jornaler es diu Omar Serra. Va aconseguir escapar, però va saber que altres dels jornalers van ser deportats. Va compondre llavors una cançó que denunciava les batudes dirigides contra l'organització dels jornalers. Aquesta va ser la primera cançó de “Los jornaleros del norte”. Sis discos després, els jornalers segueixen denunciant i anunciant a través de les seves cançons.

Els músics del grup són de Guatemala, Mèxic, Hondures i El Salvador. La cúmbia, la balada i el corregut es barregen amb lletres de denúncia i protesta. A poc a poc, els Jornaleros  han trobat espais on tocar la seva música. Acompanyen seminaris i protestes, venen els seus discos de manera directa, però també en llocs web, fan presentacions en esglésies o en festes a les quals són convidats. Aquesta és una lliçó central. La comunicació es fa des del cos i des de les sensibilitats del poble. Per convocar cal parlar amb el llenguatge de la comunitat. Des d'aquí neixen les xarxes.
Mentre les discussions sobre la migració continuen en molts espais, Pablo Alvarado segueix tocant al costat dels jornalers: "el canvi d'Estats Units ha de venir del sud", assenyala. S'han enfrontat a Bush, Obama, Trump i, ara, a Biden. Saben que el canvi no ve dels poderosos, els que sempre busquen el seu propi benefici. "Aquest tema ho resoldrem nosaltres. Migrar és indigne, a ningú li agrada deixar els seus éssers estimats, però la idea dels jornalers és donar l'esperit de festa a aquesta lluita ". Ara, NDLON busca unir-se a les realitats migrants que travessen el continent. Lluiten pels haitians, els nicaragüencs, els veneçolans que, mentre llegim aquestes línies, segueixen creuant fronteres, i segueixen sent rebuts amb prejudicis per pobres, per negres, per indígenes, per indocumentats, i ara, perquè segurament estan movent la pesta que ens ha tancat, d'un lloc a un altre.
Amb els Jornalers i amb molts moviments organitzats de migrants tornem a recordar que els drets que hem conquerit s'han aconseguit per l'enginy i la música, per la llarguíssima paciència, per la memòria que anota tot i ens ho torna a explicar. Aquests migrants han entès que la música és comunicació i gest central de desobediència civil. Ens ofereixen una música que està impregnada de moltes músiques. És la Bamba Rebelde del grup Las cafeteras, integrat per joves que es van conèixer en les seves classes de música del centre cultural Eastside Cafè de Los Angeles i que, ara, responen amb el seu cant a la sol·licitud de "no heu de  migrar, quedeu-vos al vostre  país", dient: “Es La Bamba Rebelde que cantaré/ porque somos chicanos de East L.A./ Ay, arriba y arriba y arriba iré/ Yo no creo en fronteras, yo cruzaré, yo cruzaré, yo cruzaré…”. 
La música són moltes veus, és Ana Tijoux i Lila Downs, són els sempre famosos Tigres del norte. o Las  jornaleras del norte. La millor manera d'aprendre les lliçons dels jornalers i els moviments migrants és buscar la seva música: Liberen a la abuela Xóchitl, Ese güey no paga o Serenata a un indocumentado. I llavors entenem que la comunicació ha de posar-se al servei d'aquest món que es somia des dels moviments socials. Aquest món que somien els nens i les nenes que, en aquest moment, estan creuant fronteres per trobar-se amb les seves famílies. I que és des de baix que arriba l'alliberament, però que aquest alliberament s'ha de poder ballar. Llavors, val la pena.