Tamara Roselló Reina

Cuba es lleva cada matí enmig d’adversitats que repten la capacitat d’adaptar-se, innovar, crear i existir. La resiliència pren sentit amb el testimoni de les cubanes i els cubans, que davant dels riscos, tensions i incerteses, edifiquen projectes, comparteixen valors i teixeixen xarxes humanes per cercar alternatives col·lectives a favor de la vida.

            Els esdeveniments hidrometereològics solen generar escenaris de risc cada vegada més freqüents i amb una major intensitat. Els darrers anys s’han produït fenòmens extrems com sequeres, grans huracans i inundacions locals per l’afectació de tempestes tropicals.

            El Matthew, un huracà de categoria 4 a l’escala Saffir-Simpson, va devastar l’orient cubà el 2016. Gregoria Frómeta, va refugiar a casa seva 95 persones de la seva comunitat de Mata-Guandao (Guantánamo). La seva casa no és gaire gran, però sí més segura que no pas d’altres de veïnes, en tenir el sostre de placa. Els noms de Gregoria i Mata-Guandao van esdevenir llegenda, un exemple de resiliència comunitària amb lideratge transformador de dones: després del desastre van organitzar-se per reconstruir col·lectivament allò danyat, de manera més segura i resistent davant de nous embats.

            Les dones, moltes d’elles mestresses de casa, van enrolar-se en un altra brigada, de monitoratge i aprenentatge, com a part d’un projecte de recuperació de les condicions bàsiques de vida de les famílies damnificades per l’huracà, que van impulsar organitzacions locals (Federació de Dones Cubanes, Creu Roja, el govern municipal) juntament amb Oxfam. Alhora que realitzaven la tasca de supervisió del procés de muntar els sostres, les dones van intercanviar sobre altres problemàtiques de la seva comunitat, com la prevenció i atenció de la violència de gènere.

            Probablement ni els homes ni les dones que van integrar aquestes brigades comunitàries havien reflexionat abans en clau de resiliència. Però si d’alguna cosa presumeix la població cubana és de la seva capacitat d’anticipar-se als desastres, prenent mesures a la llar, centres laborals i barris per disminuir els seus impactes tant com sigui possible. Això explica el baix índex de pèrdues humanes davant del pas d’un huracà.

            Les dones camperoles vinculades a tretze províncies cubanes al Projecte d’Innovació Agropecuària Local (PIAL), una iniciativa que supera els vint anys, han posat a dialogar els sabers camperols i científics en termes de generació endògena de solucions i alternatives. Inicialment, per al fitomillorament participatiu de les llavors tot i que després s’hi han sumat nous reptes. PIAL ha donat suport a la selecció, conservació i certificació local de llavors, les millors adaptades a les condicions del seu context, però també les preferides per les famílies camperoles.

            Les dones són minoria entre els qui disposen de la propietat de la terra a Cuba i entre els qui treballen de manera remunerada a l’agricultura. Degut a l’arrelament de la cultura masclista i al patriarcat moltes dones rurals es dediquen gairebé de manera invisible al treball domèstic i al suport als seus familiars en tasques de les finques i patis o preparant aliments per als qui conreen directament la terra. El PIAL ha reunit moltes d’aquestes camperoles en espais de sensibilització de gènere i intercanvis locals sobre les seves innovacions, que van des de les receptes per servir una taula nutritiva i saborosa, o per a l’alimentació animal, fins a atendre plantes medicinals, fer arranjaments florals o treballs artesanals. A l’assumir les regnes de les seves pròpies vides s’han convertit en protagonistes de la sobirania alimentària local i de l’economia familiar.

            Les claus d’aquestes dones han sigut aprofitar cada oportunitat de superació, compartir els seus sabers, perdre la por a parlar i reconèixer que els canvis han de ser personals, però, a més, s’han de modificar les relacions de gènere i generacionals que les limiten.

            Una d’elles és Damary Puente d’una cooperativa a Pinar del Río. Una altra, a l’orient cubà, Xiomara Oliva Galardi qui, als seus 60 anys, s’ha convertit en líder del Grup d’Innovació Agropecuària Local de bestiar oví i caprí.

            Les estratègies d’aquestes dones per obrir-se pas en contextos masculinitzats, emprendre i superar les dificultats, demostren que no cal esperar una situació de caràcter humanitari com les que provoquen els desastres o les emergències sanitàries, per entrenar i potenciar les capacitats de construcció de la resiliència. Aquests intercanvis i processos de presa de consciència, aquesta recerca de solucions a problemes específics, que generen innovacions de tipus social i/o tècnic per disminuir vulnerabilitats i incrementar el benestar personal i col·lectiu, nodreixen el camí de la resiliència.

            Una de les adversitats esdevinguda constant a la vida de les cubanes i els cubans, com una pedra a les seves sabates amb la que han hagut de caminar durant sis dècades, és el que coneixem com a «bloqueig». Als Estats Units, el país que el sosté, prefereixen anomenar-lo «embargament». Es tracta d’una política hostil que precaritza la vida i els drets de la població cubana des de 1962, amb marcat caràcter extraterritorial, atès que les sancions s’apliquen també a tercers per comerciar amb Cuba, tocar els seus ports o fer una transferència bancària a l’illa.

            Segons l’informe «Dret a viure sense bloqueig» (Oxfam 2021), els impactes d’aquestes sancions afecten tots els espais de la societat cubana, tant privats com públics. Ni tan sols enmig de la pandèmia de la Covid-19 van aixecar-se les restriccions per adquirir aliments, productes d’higiene personal, medicaments o tecnologies mèdiques, vitals per a una resposta més efectiva a aquesta malaltia. L’estudi recorre sectors estratègics per al desenvolupament del país on les dones tenen una presència elevada, com la Salut Pública i la Biotecnologia.

            Dagmar García Rivera, Directora d’Investigacions de l’Institut Finlay de Vacunes, una de les institucions líders en la creació de vacunes cubanes contra la Covid-19, sap que les dones científiques tenen «una gran responsabilitat en un entorn complex. Els reptes tècnics són grans, fem ciència amb restriccions de reactius i productes». Aquestes limitacions pràctiques tenen rere seu el bloqueig que impedeix accedir a mercats o obstaculitza l’intercanvi professional. Per aconseguir resultats com les vacunes Soberana, Abdala o Mambisa, -que van permetre immunitzar el 2021 a la totalitat de la població cubana, inclosos nenes i nens a partir de 2 anys-, són incansables els esforços per trobar alternatives i adquirir els recursos necessaris per sostenir les investigacions i la seva aplicació.

            Per a les dones de la Ciència, això es tradueix en llargues jornades laborals que tensen el balanç entre la vida laboral, la familiar i la personal, puntualitza l’informe. El bloqueig afecta les dones dins i fora dels centres laborals. Les afecta mentre atenen les persones malaltes i tenen cura dels seus fills i filles i dels seus familiars de la tercera edat. El conjunt d’aquestes tasques acaba sobrecarregant a les cubanes, en ser les que duen el major pes en la reproducció i la sostenibilitat de la vida quotidiana.

            A allò que ni huracans, ni pandèmies o sancions han aconseguit posar límit, és a la solidaritat com a valor central per mobilitzar xarxes comunitàries que comparteixen el que disposen. En temps de Covid-19, la gestió de medicaments a través de plataformes virtuals va alleugerir l’escassetat de medicines. També la possibilitat de preveure i dissenyar plans alternatius per no aturar-se quan un primer intent no és viable.

            La vida és un regal. Procurar-la en cada gest és una màxima a la que moltes dones s’aferren en el seu dia a dia. S’ha de fer justícia a aquesta voluntat que s’imposa tendrament més enllà del dolor, les dificultats, les portes tancades, els desastres, les sancions i els sense sentit. S’hauria d’explicar com el mateix infantament: un acte de fe, que dona llum quan més fosc sembla que sigui el camí, que abraça o tendeix la mà quan volen fallar les cames i que recorda que el sol hi és per tothom, per igual. Això m’han ensenyat les cubanes, és resiliència.