LA VIOLÈNCIA DE GUANT BLANC FRACASSÀ EL CONSENS DE WASHINGTON

Hélio i Selma Amorim

---

Els economistes que van produir la recepta neoliberal per als països d’Amèrica Llatina en la dècada dels 80 analitzen els resultats del model creat i reconeixen les seves conseqüències perverses. La recepta, batejada amb el pompós nom de “Consens de Washington”, va ser adoptada pel FMI i el BM com a paràmetre per a l’aprovació de préstecs financers a la regió durant una dècada. El “pare d’aquest anomenat consens, l’economista John Williamson, es justifica dient que la recepta funcionà positivament en alguns aspectes, especialment en la reducció de l’alta inflació, però –reconeix- no va aconseguir resoldre el problema del creixement reduït i de la desigualtat social en el continent. Proposa ara l’augment de les despeses públiques en educació i reorientació dels recursos de l’Estat per a l’àrea social.

En la nova Conferència de Washington, realitzada el setembre del 96, el to general del debat va estar marcat pel representant del ministeri de finances del Japó. Va advertir que l’Amèrica Llatina és malmesa pel procés de globalització proposat pel Consens anterior, que no va tenir en compte les diferències culturals i els processos històrics de cada país, ha dut l’ordre existent a la confusió i al col•lapse. Sakakibara recomana prudència als nostres països i denuncia que son utilitats com a conillets d’Índia per als assajos dels països desenvolupats, per a les seves polítiques econòmiques, que ell anomena “neoclàssiques”. En aquesta dècada hi va haver resultats positius a l’Esta asiàtic. El BM va fer una investigació per comparar els efectes dels dos models de polítiques socioeconòmiques i va constatar que allà hi predominen els estats eficients, interessos baixos, taxes de canvi estimulants i excel•lència educacional. Luciano Coutinho, economista brasiler de la UNICAMP, participant en la Conferència, demostrà que el Brasil, per exemple, va a contracorrent de tot això, i que les receptes del Consens anterior no van produir l’esperat augment de la capacitat d’inversió del sector públic. Hert Rosenthal, de la CEPAL, afegí les dades sobre l’atur i la desigualtat social, conseqüència de les receptes polítiques ara criticades.

Les previsions són ombrívoles. No es pot esperar que desigualtats tan greus continuïn creixent sense que succeeixi una ruptura social de proporcions gegantines, a nivell regional o mundial. Els privilegiats d’aquest model d’economia es protegeixen cada vegada més, darrere de reixes, monitors electrònics, guàrdies de seguretat armats i carros blindats, aterrits amb les notícies sobre segrestos i assalts. No sembla que arribin a entendre que no és bo viure en un món així i que val la pena acceptar un model diferent de societat abans de la previsible explosió.

John K. Galbraith, un dels més importants economistes d’aquest segle, defensor de les formes moderades de capitalisme, ara, als seus 88 anys, treu al mercat un llibre polèmic, a contracorrent del neoliberalisme. La societat justa. Una perspectiva humana. Hi afirma que “l’economia de mercat moderna crea riquesa i distribueix la renda d’una forma bastant desigual, socialment adversa i funcionalment perjudicial”. Considera que el mercat no és un mecanisme eficient, i que per si mateix no és capaç de fer una distribució homogènia de la renda. I proposa les qüestions socials com el fonament últim de l’economia.

Per tot això, no podem enganyar-nos amb l’optimisme d’algunes conquestes socieconòmiques, encara que apreciables, si el model neoliberal continua intacte i els seus efectes a escala mundial són reconegudament perversos. Creure que les forces màgiques del mercat seran suficients per construir una societat justa, fraterna i feliç és, com a mínim, ingenu.

Al Brasil per exemple, aquesta creença produí 30 milions de famèlics, una fantàstica concentració de terres en poques mans, atur, pèssimes condicions d’habitatge, bosses de pobresa al camp i a les perifèries urbanes i, naturalment, violència creixent.

L’Amèrica Llatina necessita un nou projecte. Aquest és el vertader consens que necessitem.