Teresa Forcades

Als anys 1936 i 1937, la jove filòsofa francesa Simone Weil (1909-43) va denunciar en diversos articles la colonització francesa d’Indoxina (Vietnam, Laos i Cambodja), Marroc i Tunísia. Weil tenia aleshores 27 anys i va morir als 33. Aquesta pensadora allunyada de tota escola i de tota convenció fou una de les primeres crítiques europees del colonialisme. Vet ací el que va escriure als Indoxinesos al diari Le Petit Parisien:

És amb dolor i vergonya que jo, una jove francesa que mai ha sortit d'Europa, em dirigeixo als indoxinesos a través d'aquest periòdic [...]. El sagnant episodi de Yên Bái [un intent de revolta fracassat per part dels nacionalistes indoxinesos], seguit d'una sagnant repressió, havia recordat a França que existia la Indoxina. Le Petit Parisien va publicar en portada una valenta i documentada investigació [...] M’informava de com es reclutava als “coolies”, com se'ls colpejava, com es pressionava als capatassos blancs perquè mutilessin o s'afanyessin a trepitjar els obrers “anamites”, davant dels seus companys massa terroritzats per a intervenir. Les llàgrimes de vergonya m'ofegaven i ja no podia menjar. En l'Exposició Colonial, vaig veure a la multitud, bona part de la qual llegia Le Petit Parisien, contemplar la reproducció del temple de Angkor amb una admiració devota, estúpidament indiferent als sofriments causats pel règim així simbolitzat. Des de llavors mai he pogut pensar en la Indoxina sense avergonyir-me del meu país.

Avui tenim un govern del Front Popular. L'esperit tan evidentment generós i humà del cap del govern [es tractava de Léon Blum] es guanya les simpaties de tots els homes de bona fe. El ministre de les colònies és socialista. Per primera vegada apareix l'esperança que la Indoxina deixi algun dia de ser per als francesos un assumpte vergonyós.

Però el poder d'un govern és limitat, sobretot quan hi ha tants enemics, tantes dificultats a superar. Vosaltres, amics, germans de la Indoxina, heu d'ajudar-la a millorar la seva situació, a acostar-vos al seu alliberament.

El cap del govern i el ministre són socialistes, però els que executen les seves instruccions, els que els informen, els que influeixen en ells no ho són. Aquest diari ha d'ajudar a establir el vincle entre vosaltres i els que a França pensem en vosaltres. Utilitzeu-lo per cridar l'atenció de França; per informar-nos, per dir-nos el que està millor que abans i el que, malgrat el canvi de govern, encara no ho està. Digueu-nos tot el que penseu.

L’alienació causada per la mentalitat colonial fa que els compatriotes de Weil -que llegeixen el mateix diari que ella- puguin admirar la reproducció del temple d’Angkor amb ‘admiració devota i estúpida indiferència’. A la seva obra pòstuma ‘L’arrelament’ (1943), Weil ens adverteix:

Avui dia es pot pertànyer als anomenats cercles cultes sense tenir cap mena de concepció sobre el sentit de la vida humana i sense ser conscient, per exemple, que no totes les constel·lacions són visibles en totes les estacions de l'any. Molta gent creu que un nen d'avui dia que va a escola primària sap més que Pitàgores, simplement perquè pot repetir com un lloro que la Terra gira al voltant del Sol. En realitat, aquest nen ja no mira el cel. Aquest sol del qual li parlen a classe no té, per a ell, la menor relació amb el sol que pot veure cada matí. Aquest nen està separat de l'univers que l’envolta, igual que els petits polinesis estan separats del seu passat en veure’s obligats a repetir: "Els nostres avantpassats, els gals, tenien els cabells rossos".

Weil va ser agudament conscient de la complexitat dels problemes socials, de les trampes de les idealitzacions i de les simplificacions, de la violència i el potencial de corrupció que s’oculta en cada cor humà. Crec que la seva recomanació per a l’acció és lluminosa i ens pot seguir inspirant avui en la lluita per a la justícia:

Tot bé veritable conté condicions que són contradictòries [...]. Només aquell qui aconsegueixi mantenir la seva atenció autènticament fixada en aquesta impossibilitat i, al mateix temps, actuï, farà el bé. 

L'entenc així: només qui s'adona que la capacitat humana de comprensió i de judici és molt limitada i no pot mai abastar la totalitat de cap fragment de realitat ni de cap situació, té l'actitud correcte per actuar fent el bé possible (que no és mai el bé suprem).