Frei Betto

La violència és innata en els animals. I els éssers humans no en són cap excepció. No hi ha ningú que hagi aconseguit evitar una actitud violenta al llarg de la seva vida, ja sigui física o verbal. També existeix la violència silenciosa i gestual de qui gira l’esquena a un interlocutor o menysprea un consemblant.
Jesús no va pas ser una excepció. Va fustigar els suposats drets dels canvistes del Temple de Jerusalem, que havien convertit la casa de Déu en una «cova de lladres» (Joan 2, 13-22); va menysprear Herodes Antipes, governador de Galilea, anomenant-lo «guineu» (Lluc 13, 31-32), i va anomenar els saduceus i fariseus «hipòcrites», «sepulcres emblanquinats», «cria d’escurçons» (Mateu 23, 13-32).
També hi ha altres formes de violència, com ara retenir el sou dels treballadors, donar fals testimoni, difondre notícies falses. La violència és l’acte de violar la dignitat i/o un dret d’una persona o de la natura. Quan llencem deixalles a un riu o un estany, estem cometent un greu acte de violència. O bé quan repudiem amb fàstic un pidolaire espellifat que demana almoina.
La violència actual és estructural i cultural. Està en el cor del sistema capitalista, que engreixa les seves fortunes acumulant allò que es nega a milions de persones. No hi ha pobres, sinó empobrits com a conseqüència que es prioritza el capital en detriment dels drets humans. La verticalització de la riquesa produeix l’horitzontalització de la obresa i la misèria. És el que el marxisme anomena encertadament «lluita de classes».
Com evitar que la necessitat dels oprimits es converteixi en ressentiment i odi? Quan aquests sentiments negatius fan esclatar la paciència desinteressada dels oprimits, se senten obligats (i tot sovint amb dret) a robar, assassinar, ignorar la llei i l’ordre i cercar un lloc sota el sol a la seva manera. Si els oprimits són un col·lectiu conscient de la violació dels seus drets, la seva reacció pot desembocar en el terrorisme o en un moviment revolucionari.
El dret a l’autodefensa armada és el darrer recurs d’aquells que es troben davant d’un opressor que no coneix cap altre llenguatge que el de les armes. Quan passa això? Quan l’opressor suprimeix totes les vies democràtiques i no deixa als oprimits cap altra alternativa que la submissió abjecta o la reacció armada.
Si volem evitar situacions extremes, el camí és enfortir la democràcia. Sabem que en aquesta era del Capitalozè, hegemonitzada pel capitalisme, preval un simulacre de democràcia. Voten els electors, però governen les elits, els amos del diner. L’equitat electoral que existeix a l’esfera política és negada socialment a l’esfera econòmica. Tot el món té dret a votar, però no pas al pa de cada dia.
La democràcia s’enforteix amb l’empoderament dels moviments populars, ja siguin socials, sindicals, pastorals, ètnics o identitaris. Per això cal conscienciació, organització i mobilització, que s’aconsegueix mitjançant l’educació política. Tots patim un aclaparador procés de deseducació política, sigui per la naturalització de les desigualtats socials, el fonamentalisme religiós que desplaça el dret a la felicitat a esferes celestials, l’exaltació de la
meritocràcia, la propagació de la por o l’associació entre democràcia i capitalisme.
Les armes ideològiques de l’opressor són ben conegudes: els grans mitjans de comunicació, la cultura de l’entreteniment i, sobretot, les lataformes digitals, potenciades pels algoritmes i la intel·ligència artificial. No ens queda cap més remei que aprofundir en la formació política de tots els segments socials els drets dels quals són negats per la violència estructural. Altrament, la violència mai deixarà de marcar la brúixola de la història, i la
pau, com a fruit de la justícia, continuarà essent una mera utopia.