Alex Pontes Tadeu

A mitjans del segle XX, amb la intenció de fer l’església que el Concili Vaticà II (1962-64) va desitjar, això és, reprenent la perspectiva de l’església a partir de les perifèries i rescatant la forma de vida, de les primeres comunitats cristianes, pren forma, especialment però no pas exclusivament, a l’església catòlica d’Amèrica Llatina el que es va anomenar Comunitat Eclesial de Base (CEB), una nova forma de ser església (CNBB, doc. 92).

            Els bisbes, reunits a Medellín l’any 1968, en una conferència que va reflexionar sobre la realitat d’Amèrica Llatina a la llum del Concili Vaticà II, van comprendre i en certa manera van legitimar les CEBs com a «...primer i fonamental nucli eclesial, que en el seu propi nivell ha de responsabilitzar-se per la riquesa i per l’expansió de la fe, així com també pel culte que és la seva expressió. Ella és doncs, cèl·lula inicial d’estructuració eclesial i focus d’evangelització, actualment factor primordial de promoció humana i desenvolupament» (document de Medellín 15, 10).

            No és pas una indicació, sinó una constatació que són aquestes comunitats eclesials de base, que s’estan multiplicant enmig del poble, que són la base de l’església i el poble de Déu organitzat. A través d’elles l’església participa de les realitat de la vida de les persones, en cada temps de la història, i no pot perdre aquesta referència. Però allò que semblava ser una tendència apreciada fins i tot per gran part de l’episcopat llatinoamericà i caribeny, va esdevenir objecte de crítica per part de laics antisimpatitzants i els seus bisbes, dividint l’església catòlica: per una banda, un grup preocupat amb la seva eclesialitat, però sense deixar de posar esment en la societat i tota la seva diversitat, expressant així una fe comunitària, que pot dialogar també amb altres religions; i per l’altra, una església que mira endins dels seus murs, contemplativa i devocional, valoritzant d’aquesta forma una fe més individualista i proselitista.

            De fet, una de les característiques més sobresortints de les CEBs va ser l’ús de diverses formes de reflexionar sobre la realitat, que extrapolen els límits d’una lectura teològica i doctrinal, fent ús de les ciències humanes en les seves reflexions. Mitjançant una lectura classista, reflectida en especial per la sociologia, en la qual per altra banda també es verifica l’exigència teològica, les CEBs, van col·locar-se en una posició ben clara, al costat dels pobres, que com diu el document d' “Aparecida” és una de les peculiaritats que marca la fisonomia de l’església llatinoamericana i caribenya (DA 8.3).

            Era molt comú percebre que, dins dels moviments socials creixents arreu d’Amèrica Llatina i el Carib, assolats per les dictadures militars, hi havia una gran quantitat de persones connectades a l’església de base. Caracteritzant-se per un fort cens eclesial, les CEBs, essent església, surten fora dels seus murs cercant com transformar la societat, basades en allò que entenen per construcció del Regne de Déu.

            Per tots aquests motius, les comunitats eclesials de base arreu d’Amèrica Llatina i el Carib, des de sempre, venen treballant per convertir la seva acció missionera concreta, comptant amb molts homes i dones que fins i tot van donar la seva vida per la causa del Regne de Déu (cf. DA, 396). Però els canvis episcopals fets pel papa Joan Pau II van donar un rostre diferent a la nostra església llatinoamericana i caribenya, convertint-la en una església menys crítica als problemes que afecten la societat com un tot i més tancada en ella mateixa i la seva doctrina. Va ser en aquest període que va verificar-se el creixement de l’antiga dicotomia creada a l’Edat Mitjana que diu que l’església i el món són llocs diferents.

            El pare José Marín destaca en el seu llibre «Pequeños pasos, largos caminos», set obstacles intraeclesials que estan, encara avui, en col·lisió amb el Concili Vaticà II i que podem dir que també són obstacles en el dia a dia de la pastoral de les CEBs: 1) l’hermenèutica conservadora que va contra el Concili Vaticà II; 2) el centralisme eclesial entorn dels ministres ordenats; 3) els moviments conservadors que es converteixen en esglésies paral·leles; 4) les condemnes a una teologia llatinoamericana articulada a partir dels que pateixen; 5) el liturgisme; 6) el devocionisme sense compromís, sense missió, sense comunitats i sense la Paraula; 7) l’església de multituds batejades i no evangelitzades.

            Aquí hi ha una característica de les CEBs que es va anar dissenyat en el transcurs del temps en què elles van prendre un mecanisme de defensa del Concili Vaticà II davant d’aquest quadre d’església que ja es formava. En altres temps, laics i laiques juntament amb el valerós treball de religioses, capellans i bisbes van ser veritables fomentadors i fomentadores de noves comunitats que:

-deixen de banda el model piramidal d’església, proposant un model circular;

-reflecteixen la Paraula a partir de la vida en comunitat, o il·luminen la vida de la comunitat amb la llum de la Paraula;

-tenen mentalitat veritablement sinodal atenta als esdeveniments del dia a dia de la societat, proposant i participant de reivindicacions politicosocials que incideixen directament en la vida de la comunitat;

-d’aquesta manera es converteixen en una mena d’ovelles esgarriades per a tots aquells que prefereixen l’església preconciliar, arribant a un punt en què fins i tot el propi nom de CEBs es va anar deixant lentament de banda, tant pels contraris com pels adeptes, tal vegada com una forma de no causar discussions acalorades.

            Davant de l’actual context eclesial en què es troben les esglésies de tota Amèrica Llatina i el Carib avui veiem a molts d’aquests llocs que les CEBs fan moviments porucs, intimistes, amb Esglésies plenes de burocràcia i poc compromís envers la comunitat que les envolta, distants d’altres religions veïnes, hi ha un creixement de parròquies que no creen nuclis bàsics, sobresortint més d’un cop l’església piramidal, on tot depèn de qui hi ha al cim ostentant el poder gairebé absolut sobre la majoria escampada a la base. D’aquesta manera hi ha un distanciament d’aquella tendència que és a la gènesi de les CEBs, que és l’enfortiment dels laics comunitaris on tots, homes i dones, independentment de la seva funció dins de la institució, tenen dret a donar la seva contribució i opinió sobre com ha de ser el caminar de l’església inserida en aquella comunitat. Tal com va proposar la Conferència de Medellín de 1968 i va ser reafirmat a la de Puebla de 1979, i a la d’Aparecida de 2007.

            Sortint dels límits de la institució, les CEBs topen amb un altre moviment encara més fort que és l’intraeclesial, que és el projecte neoliberal que impera en el sistema polític, social, econòmic i ambiental actual essent una església que veu els problemes de la societat com a impedidors de la construcció del Regne de Déu. Les CEBs actuen denunciant aquest sistema que n’empobreix i en marginalitza molts en favor d’uns pocs.

            Encara avui el paper de les CEBs, malgrat estar en un altre context, és el mateix d’antany: estar al costat dels trepitjats, mai dels que trepitgen, com diu el pare Julio Lancellotti «estar amb els que perden, no amb els vencedors», que vencen amb fraudulència i injustícia, com va recordar Darcy Ribeiro: «i si hi ha cap dubte, sempre quedar-se al costat dels pobres», com deia, també, Pere Casaldàliga.

            Malgrat aquestes controvèrsies les CEBs de tota Amèrica Llatina i el Carib continuen molt vives. En una trobada recent celebrada a Guayaquil, Equador, el març de 2020, una mica abans de la pandèmia, hi van ser presents representants de les CEBs de 16 països, només Haití no va aconseguir de participar-hi per problemes diplomàtics entre els governs. Totes amb les seves experiències i realitats pròpies, però en el transcurs de la trobada es van anar percebent les afinitats en la lluita per una església que posi en pràctica allò que de fet va proposar-se en el Concili Vaticà II. Van reconèixer també el desig per una església que es faci present en les lluites dels seus pobles per governs que realment contemplin la sobirania i la justícia no només per als cristians i cristianes sinó per tothom, independentment de la seva opció de fe o no. Aquesta lluita i aquest desig és evidència que les CEBs continuen atentes als senyals dels temps estimulades per documents de l’església i en sintonia amb el Papa Francesc.