LES QUATRE DEFICIÈNCIES DEL MERCAT

José Ignacio González Faus

---

Potser s’esdevé amb el mercat el mateix que succeeix amb la mecànica de Newton: sembla evident i insuperable fins que Einstein posa en relleu que només té vigència en unes dimensions “petites” i deixa de funcionar a mesura que la velocitat del sistema s’apropa a la velocitat de la llum (llavors caldrà recórrer a la mecànica quàntica i a la teoria de la relativitat). Si s’al.legoritza l’exemple, cal dir que la “planetització” del món equival a aquest “aproximar-se a la velocitat de la llum” o a superar els límits de les pròpies dimensions. Llavors deixa de funcionar el mercat i posa en relleu les seves quatre grans “Deficiències”...

1-El mercat detecta malament.

No descobreix les necessitats bàsiques sinó els capricis refinats. A escala mundial, no atén la demanda de la majoria sinó les possibilitats de la minoria. Marx ja havia percebut aquest perill quan escrigué que, si en un país, hi ha mil persones sense calçat però que no se’l poden pagar, aquestes mil persones simplement “no existeixen” pel mercat. En grans dimensions, la llei de l’oferta i la demanda, la qual cosa és molt diferent. La principal característica de l’economia de mercat és que el seu objectiu principal no és produir béns i serveis per tal de satisfer les necessitats, sinó mercaderies per a ser venudes i obtenir un benefici. Des d’una òptica simplement humana, que sosté que els drets primaris dels pobres són més sagrats que els drets (secundaris o terciaris) dels poderosos, hi ha aquí una greu deficiència que no només és ètica, sinó que acaba essent també econòmica.

2-el mercat distribueix pitjor.

Amb la mundialització de l’economia, ja no és possible (o ho serà cada vegada menys) imposar correccions al mercat. Cada vegada els Estats disposen de menys mitjans per fer la redistribució que el mercat no fa. El poder econòmic és més fort que el polític i no està gens democratitzat: va quedant-se en mans de les multinacionals, que són una altra versió de la “planificació central” i que poden imposar la seva voluntat, perquè si un estat els exigeix humanitat i justícia se n’aniran a un altre lloc.

La competivitat que es reclama al mercat és cada vegada més difícil si es vol una distribució no ja “justa” sinó simplement “no insultant” de la riquesa: ja que cada vegada més aniran apareixen més “dragons” (de l’est o de qualsevol altre lloc) que hauran après la nostra lliçó i aplicaran els mateixos procediments amb els quals antany es desenvolupà Occident, obligant-nos a tornar a la situació social del s. XIX, sota pena de perdre tota la competitivitat. En els següents anys assistirem a un desmantallament progressiu de totes les conquestes de la classe obrera dels dos segles anteriors, com a única solució de no ser escombrats del mapa comercial.

Potser aquest procés ja ha començat: fins fa molt poc, el treball era vist per a molta gent com un dels camps més importants de l’explotació de l’home per l’home. En aquests moments, tenir feina (en condicions molt sovint inferiors a les de fa pocs anys) és vist com un privilegi gairebé injust, o com una meta quasi benaventurada. En l’àmbit mundial, tenir feina és el que més interessa: ja no importa en quines condicions. Que el salari sigui una magnitud irrenunciablement ètica, no només merament econòmica, perquè afecta persones i no mercaderies (com intentà subratllar la doctrina social de l’església, encara que després la mateixa església fou la primera de no acomplir-ho), és quelcom mancat de sentit: des de l’abstracció d’un mercat “global” no es veuen persones sinó “capital variable” o “massa salarial”. Hi ha res més impersonal que una massa? D’aquí al retorn a l’esclavitud com a forma de supervivència, potser només hi ha un pas.

3-El mercat és malversador.

El malversament del costat de l’oferta converteix la suposada “mà invisible” de les visions bucòliques del mercat en un realíssim “puny de ferro”. Per més vàlides i estimulants que puguin semblar les crítiques de certs autos, el que més desanima és la solució que proposen i que es resumeix a “democratitzar l’economia”. Un element realisme mostra que la democràcia en l’economia és avui en dia tan lluny (com a mínim!) com podia ser la democràcia política en temps de Lluís XIV. I per posar un exemple fàcil d’aquest “malversament de l’oferta” (que segurament no serà el més important però sí que és dels més visibles) pensem un moment en el món de la propaganda.

Avui, la propaganda és la major demanda que existeix en el mercat: per això resulta tan cara, i porta al mercat a un grau d’abstracció desconegut en els seus orígens: “la veritable demanda ja no és la de mercaderies sinó la de com col•locar-les”. El màrqueting és exactament la mort del mercat. Per què la publicitat, si és tan cara, a més de tan falsa i lògicament tan inútil? Doncs, perquè en la situació actual “ja no es tracta de millorar el producte, sinó de millorar l’impacte”, fins i tot encara que aquesta millora encareixi en gran manera el producte. El consumidor difícilment sabrà prescindir-ne; i així tothom viu per sobre de les seves possibilitats, i sent que viu per sota de les seves aspiracions. La propaganda es converteix així en una mena de aspiracions. En salaris i assegurances es pot estalviar, però en publicitat és impossible.

Resulta així que el consumidor paga una espècie d’impost indirecte emmascarat. I es troben encara molt lluny a l’horitzó històric, els temps en els quals la consciència democràtica del ciutadà el porti a prescindir de tots els programes en els quals apareguin anuncis i dels productes que s’anuncien en moments inconvenients. Els ciutadans tenen aquest poder, però o no en saben o no desitgen utilitzar-lo.

4-El mercat degrada.

En convertir-se en sistema global, que ha sortit d’una regió de la vida per tal de configurar la totalitat de la convivència humana, el mercat degrada (converteix en “mercaderies”) moltes activitats humanes que tenen massa dignitat com per a ser objecte de compravenda. La primera és la força de treball “de la persona. No és que això sigui nou: “l’ofici més antic del món” consisteix a convertir quelcom tan sagrat com la intimitat sexual en matèria de mercat; subjecte a la llei de l’oferta i de la demanda. I el “pecat major” (segons alguns antics sants) era convertir en mercaderia les possibilitats religioses de l’ésser humà: la simonia. Les relacions laborals passen a ser en el capitalisme una espècia de prostitució o de simonia: per això tota la seva gràcia rau en el fet d’obtenir “allò que no es pot pagar”; a obtenir el màxim bo i pagant el mínim.

A partir d’aquí, la relació de mercat es converteix en l’única relació humana que existeix. La informació deixa de ser un dret indispensable per poder exercir la democràcia, i passa a ser una mercaderia: se’ns informa d’allò que “dóna diner”, no del que necessitem saber per decidir. La democràcia es degrada en un autèntic mercadejg de vots, i els discursos electorals són el tipus de llenguatge més semblant als anuncis de televisió. “Tot és Mercat”. I així, arribem al vessant teològic del tema.

Com a conclusió...

Un home tan poc sospitós com Marx Weber escriu: “quan el mercat s’abandona a la seva pròpia legalitat no repara sinó en la cosa, no en la persona, no coneix cap obligació de fraternitat ni de pietat, cap de les relacions humanes portades per les comunitats de caràcter personal. Totes són obstacles per al lliure desenvolupament de la mera comunitat de mercat... El mercat “lliure”, és a dir, el que no es troba subjecte a normes ètiques, amb la seva explotació de la constel•lació d’interessos i de les situacions de monopoli i el seu regateig, és considerat per tota ètica com una cosa abjecta entre germans”. En temps de Weber aquesta lògica encara tenia cert contrapès. Avui ja no.

Dit amb altres paraules: pot discutir-se allò que digué Dostoievski: “si Déu no existeix, tot està permès”; el que em sembla innegable és que si només existeix el mercat, tot està permès. I manifestar que és cap allà on ens encaminem seria exposar el significat de la crisi actual.

La crisi actual revela que el capitalisme i l’Estat del Benestar són incompatibles: durant algun temps no ho semblà perquè la por al comunisme féu que el llop es presentés amb pell d’ovella. Caigut el primer, el capitalisme revela la seva veritable dinàmica: la d’un “aparheid” econòmic que crea un Estat de malestar amb illots de súper luxe.

n