El fenomen de les sectes a l’Amèrica Llatina i el tercer món

Franz Damen

Cada hora una mitjana de 400 catòlics llatinoamericans passen a les “sectes” protestants, la qual cosa suposa uns tres milions i mig l’any.

Les sectes representen ja una vuitena part, o sigui, el 12,5% de la població del continent; però en països com ara Puerto Rico i Guatemala, constitueixen ni més ni menys que el 25% o fins i tot el 30% de la població. El nombre de membres d’algunes sectes s’ha duplicat i fins i tot triplicat en els últims déu anys.

Tant a nivell mundial com a nivell llatinoamericà, s’observa un debilitament o estancament en el creixement numèric de les esglésies establertes, les quals ja no mantenen el ritme de creixement natural de la població. Mentrestant, els grups “sectaris” cristians i no cristians compten amb un creixement que, en general, supera diverses vegades el creixement natural. Això sembla indicar que es tracta aquí d’un problema estructural que està lligat a les formes particulars (d’“església” o de “secta”) en què s’agrupen i organitzen els creients.

El segle XX ha vist un fraccionament i fragmentació del cristianisme impressionant i sense precedents. D. Barret assenyala que de 1900 “denominacions cristianes” l’any 1900 s’ha passat a 22.189 l’any 1985 (3.799 a l’Amèrica Llatina). Assistim, doncs, en l’actualitat a una veritable “sectarització” del cristianisme, que assoleix un promig de 270 noves “confessions” cada any. La forma o model d’”església” establerta sembla estar travessant una crisi profunda.

El creixement i fragmentació del cristianisme es donen en primer lloc al tercer món, tant per la intensa activitat missionera que exerceixen centenars de denominacions occidentals, com per la proliferació massiva de noves “denominacions indígenes no blanques”.

En el tercer món, les sectes religioses es desenvolupen en un ambient perifèric i de marginalitat econòmica i social. Les “denominacions indígenes no blanques” són comunitats o moviments cristians negres o indígenes, que es van independitzar de les esglésies per causa de conflictes i disconformitats amb la manera que el liderat missioner occidental tractava el problema de la indigenització o inculturació de la fe cristiana. En aquest sentit, són una expressió de la voluntat dels pobles del tercer món d’afirmar i expressar la fe cristiana que han rebut mitjançant els seus propis mitjans humans i culturals.

Al mateix temps veiem un ressorgiment i reafirmació de les religions indígenes tradicionals, o d’origen africà, que són sovint sincretistes. Així mateix, es dóna la proliferació de “nous moviments religiosos en societats primitives” (H.W. Turner), que sorgeixen d’una interacció entre religions “primitives” i una religió universal com ara el cristianisme. Tot això són signes de l’autoafirmació religiosa dels pobles del tercer món.

Aquests i altres elements són indicatius que el fenomen sectari, a la conjuntura actual mundial, no pot ser considerat simplement com un assumpte efímer, tot i que molest. Es tracta més aviat d’un fenomen que, estructuralment, va ocupant un lloc cada vegada més important en l’àmbit religiós.

El 1980 hi havia a Filipines 228 sectes. El 1987 n’hi havia ja 1.137

Els pastors de l’“Església universal del Regne de Déu” repeteixen constantment que pertanyen a “l’església que més creix del món” i “la que més espai omple a la televisió brasilera”. Fundada tan sols el 1977 per un carioca, exfuncionari públic de 42 anys, Edir Macedo Becerra, denominat “Bisbe Macedo”, i oficialitzada el 1980 a Rio de Janeiro, aquesta església posseeix avui 513 esglésies al Brasil, i cinc fora del país. Fa cada quatre o cinc mesos concentracions de milers de fidels. El desembre de 1987 i 1988 va concentrar a l’estadi Maracaná de Rio de Janeiro 250.000 persones.