Les venes obertes de la Puna: Història sagnant de les seves mines

Jesús Olmedo Rivero

---

La Puna té també les seves "venes obertes". Les tesis d'Eduardo Galeano són aplicables i verificables a la terra dels "collas". Els fets i els aconteixements poden variar; però la realitat profunda és la mateixa que narra l'autor uruguaià a la seva obra.

Argentina no és un país miner; sinó que és un país en el subsòl del qual hi ha minerals. La diferencia pot semblar subtil, però aquesta subtilitat resumeix tot el seu caràcter dependent. Si les seves riqueses minerals són desconegudes per la major port de llurs habitants, no ho són pas pels grans monopolis ni pel govern de Estats Units. La NASA va aconseguir el revelat dels recursos miners argentins quan va fotografiar el país sencer amb pel•lícules molt sensibles que detecten la naturalesa geològica del subsòl. Nosaltres volem fixar-nos, exclusivament, en la història sagnant de les mines dels "collas", dedicant una atenció especial a Mina Aguilar i Pirquites sense oblidar; però, algunes de les mines petites. Volem que ens serveixi d'introducció al tema la punyent cançó d'Atahualpa, dedicada als miners, que diu Així:

Un dia vaig preguntar a casa meva: “ avi, on és Déu?”

el meu avi es va posar trist i em contestà així:

el teu pare va morir a la mina, sense metge ni confessió

i l’enterraren els indis a cop de pala i de tambor.

I que ningú em pregunti pel ‘déu’ de l’explotador,

donat que sang, roja de por, porta l’or del patró;

i molts escopiren sang allí, a la galeria,

perquè altres, injustos i insolidaris, visquin més i millor.

Jo canto la veu del poble, que canta millor que jo,

i crido des dels turons miners perquè s’escolti la meva veu.

Poble d' emigrants: el gust amarg de la canya

Diuen que la canya de sucre és dolça i gustosa; no obstant als "collars" safrers els resulta amarga i dura. La suor, la ràbia i a vegades la sang es barregen als molins espremedors amb els canyars, tallats de sol a sol pels braços del poble. El "mate" de cada matí, malgrat els grans de sucre blanc, mai no perd la seva amargor. Són molts els dies a ple sol, matxet en ma, solc a solc, mastegant "coca" i empassant-se injustícia.

Els bracers de la Quebrada i Puna destrossen llurs vides, poc a poc, mentre arranquen de la terra un producte que endolceix però que, al mateix temps, forja els fills de la ira. Millor que ningú, les cobles dels safrers ens poden expressar la seva trista i dolorosa situació.

“Jo he après en el cercle

que els dies son molt llargs

i que pesa la injustícia

i que la vida val molt poc.

Allí la vida s’escurça

i la jornada s’allarga,

la canya i la pena és negra

i fins el sucre és amarg”.

O aquestes “ seguidillas jujeñas” recopilades del poeta Andrés Hidalgo:

“Baixaren a la canya

molts punencs

alguns tornen pobres

altres, malalts...

I si algú no ha tornat

és que té cura del solc

però de la banda de dins...”

Els "collas" no s'espanten per l'aridesa ni la pobresa de la seva terra estimada; només temen quedar-se sense feina o que els desposseeixin dels seus béns. I com que saben que ni la Quebrada ni la Puna no dóna per a tots, se' n van, eventualment, a buscar el pa pels seus fills. El poble "colla", caminant sempre, es converteix en un poble d'emigrants. Les mines no solucionen el problema de la desocupació ni de l'atur i la petita economia familiar no cobreix les necessitats mínimes de subsistència. Cal deixar la terra i començar un èxode, que dura uns vuit mesos cada any.

El 60% de la població abandona aquells verals i terrossos, buscant treball com emigrants i jomalers de temporada. Es tota una odissea i una tragèdia col•lectiva la marxa dels pagesos "collas" cap als camps de treball: safra, verema, tabac, mines de carbó de Rio Turbio, etc. Aquesta situació va ser molt ben interpretada pel poeta Oscar Alfaro: recordem el seu poema "la mort aferrada a l' esquena":

“Jo me’n vaig... però abans

deixo per constància

que son els governs

que no ens emparen.

I son els patrons

els que ens allunyen

cap a terres estranyes.

Jo sé reina meva

el que allí m’espera:

entraré a una ardent

plantació de canya

on, sense descans,

trencaré ma vida,

dia rera dia.

I quan ja ningú

em doni (malviatge!),

ni un plat, ni menjar

per única paga,

tornaré a ma terra

sense servir per a res,

portant la mort

aferrada a l’esquena!”

La historia de migració cap els ingenis de sucre es remunta als primers anys del segle passat. Molts paisant del poble "colla" hagueren de passar per la trista indignitat d'una explotació esclavitzadora. Contractistes sense escrúpols recorrien els paratges i coaccionaven impunement els natius perquè anessin a la safra. Les amenaces i càstigs físics eren freqüents. Un cop reunida la "mercaderia humana", carretejats com animals, eren transportats cap als ingenis, on treballaven durament i amb condicions humiliants i infrahumanes.

Es una història passada, però profundament impresa en el sofriment col•lectiu.