Jed Koball

Conrado és el meu supervisor immediat, persona considerada i amable, em va cedir una taula al costat de la seva al seu despatx. Jo sóc dels Estats Units i d’ascendència europea i molts m’anomenen “gringo”. Conrado no ho és. És dels Andes. Sang indígena corre per les seves venes.

Fa uns mesos, em va demanar que participés en una entrevista pel procés de selecció d’una nova vacant. El primer candidat venia del mateix poble andí, Huancayo,  on ell s’havia criat. Quan el jove va arribar per a l’entrevista, Conrado va fer un gest assenyalant la cadira que havia preparat davant d’ell. Però el jove em va veure, va agafar la cadira del davant de l’escriptori de Conrado i la va col·locar davant del meu. Després, el candidat hi va seure i va dir: “ Sóc aquí per la meva entrevista”. Mentre el meu rostre envermellia, el de Conrado s’entristia. Li vaig respondre: “El senyor Conrado és el director executiu i ell farà la teva entrevista”. Tots tres ens vàrem avergonyir.

Des d’aquell moment no he deixat de reflexionar sobre l’impacte potencialment nociu que el meu cos blanc té sobre les persones d’ascendència indígena i afro a Perú, simplement per viure-hi, fins i tot quan no faig res més que asseure’m, escoltar i respirar.

Seria massa fàcil desprendre’m de qualsevol responsabilitat si caracteritzés la situació com a configurada únicament pel racisme interioritzat d’un jove nascut en una ideologia de supremacia blanca, plantada al Perú fa 500 anys pels colonitzadors espanyols. Si bé és un sistema de castes  eradicat fa molt temps, actualment continua donant forma a les trobades interculturals, com també ho fa el comportament dels que som blancs i hem nascut i crescut amb la cultura del Estats Units, igualment impulsada per una ideologia de supremacia blanca. No passa dia que no qüestioni la validesa de la meva presència aquí. És la fe dels nostres socis i la seva contínua invitació a caminar amb ells el que m’encoratja a quedar-me i m’inspira a fer més per honorar l’espai sagrat que em brinden. Perquè, en veritat, l’espai és sagrat.

Per a parlar d’espai sagrat, es imperatiu que ho abordem en les seves formes més literals i metafòriques, des dels espais de terra on vivim, els  interculturals que experimentem, fins els  més íntims del cor i la ment. Els poders polítics, socials i econòmics del colonialisme van robar, explotar i corrompre tots aquests espais, enverinant-los empaitant l’or, racialitzant-los en la cerca de la supremacia, oprimint-los per obtenir-ne el control. El treball del decolonialisme és el desmantellament de tot això, en tots els espais. És la devolució de la terra als seus ocupants originals i la garantia dels seus drets a la lliure determinació; és la rectificació de relacions arrelades en la jerarquia, per a esdevenir equitatives i justes; és la reparació de les ànimes atrapades i empresonades,  alliberades per a estimar-se un mateix i als altres. És un treball que no es pot fer sol. El decolonialisme requereix germanor. Mutualitat. Confiança. Per això em quedo.