Carme Vinyoles / Pau Lanao

L’any 1991 a Los Yungas, Lawar Quispe, un camperol aimara que vivia a mig camí d’Irupana en la ruta de Cochabamba, ens va explicar que en la guerra contra els càrtels colombians la policia boliviana li havia exigit que canviés el conreu tradicional de la coca, que des de feia moltes generacions alimentava a la família, pel d'ananàs (pinya americana). «Com volen que ho faci si no em donen ajudes –ens deia. La fulla de coca pesa poc, és legal i la puc portar a vendre a l’Alto o a la Paz. Com ho faré amb les pinyes si no tinc transport i no puc arribar al mercat?». En aquell moment, a  set-cents-quaranta quilòmetres, al Chapare, Evo Morales, que era un dels líders dels sindicats camperols agrupats en les cinc federacions del tròpic de Cochabamba, preparava la defensa en contra de la legislació boliviana que, sorgida dels objectius de la DEA, era inconstitucional, actuava en un marc d’absoluta impunitat, sense cap respecte als drets humans, havia omplert les presons de petits productors, i provocat una espiral de violència que el govern de la Paz va intentar aturar amb la militarització de les zones cocaleres. Al seu llibre «Imperi», Michel Hart i Antonio Negri escriuen que la desobediència a l’autoritat és un dels actes més naturals i saludables. No deixa de ser una obvietat que els explotats es resisteixin, però, alhora, formulen una equació de difícil solució: «en unes condicions tan adverses com la que ens toca viure, la pregunta no és per què es rebel·la la gent sinó entendre per què no ho fa»  En el cas del Chapare i Los Yungas, la repressió va comportar l’enfortiment de l’organització sindical, l’assoliment de la unitat d’acció dels moviments socials que els va permetre guanyar les guerres de l’aigua (2009) i la del gas (2003) i va comportar el pas definitiu dels seus líders a la política nacional. Un fet que no tan sols va canviar la història social i política del país de l’altiplà, sinó que va tenir repercussions a tots els moviments socials llatinoamericans. Quan Felipe Quispe, El Mallku, –mor per la COVID el gener de 2021– juntament amb Álvaro García Linera o Raquel Gutiérrez Aguilar, va ser detingut l’any 1992 com a membre de l’Ejército Guerrillero Tupak Katari, i la periodista Amalia Pando li va preguntar el perquè de la lluita armada, va contestar: «A mí no me gusta que mi hija sea empleada de usted. Entonces, ¿cómo puedo protestar? No voy a pedir una limosna. Para que mi hija no sea su sirvienta”, marcant una línia d’actuació que lligava amb el pensament de Fausto Reinaga, gran líder indigenista que ens va rebre a casa seva, a la Paz, compendiat en un sol paràgraf «Tenemos que sacar a Cristo i a Marx de la cabeza del indio... El indio no es una clase social, es una raza, una Nación, una historia, una cultura. El indio es un pueblo oprimido y esclavizado. El indio no tiene que integrarse ni asimilarse a nadie. El indio tiene que liberarse. Y la liberación del indio será obra del mismo indio». Una proposta atrevida i trencadora que va passar per la construcció d’una identitat social contraposada a un passat d’opressió, marginació i exclusió imposat tant per la colònia, com per uns estats nació que en nom del progrés i la modernitat, van intentar esclavitzar i destruir la idiosincràsia dels pobles indígenes com l’excusa necessària per apropiar-se de les seves terres ancestrals i extreure els recursos naturals, la qual cosa va comportar la degradació del medi ambient i un intens procés d’empobriment de les comunitats. Malgrat les rivalitats fratricides entre El Mallku i Morales, en els darrers trenta anys, les societats indígenes bolivianes han sabut enfrontar-se al neocolonialisme d’uns estats que han convertit les grans societats financeres en el cavall de Troia utilitzat per les elits corruptes per reconquerir o subornar el poder i destruir la cohesió ancestral. Superant els atacs i les desqualificacions, les comunitats s’han sabut posicionar en l’agenda internacional i han guanyat prestigi i suport com a defensores dels drets humans, conservadores de la naturalesa, de les polítiques de desenvolupament sostenible i impulsores de la transformació d’uns estats que han passat de ser egocèntrics a  plurinacionals i pluriètnics. La veu dels moviments indígenes s’escolta com una alternativa als processos de globalització, com una contracultura que critica el projecte neoliberal,  capitalista i  una assegurança que preserva activitats econòmiques sostenibles. Els objectius entren en conflicte amb les agendes d’uns governants que els consideren com una amenaça per a  la integritat nacional i no els tremola el pols a l’hora de dictar polítiques públiques contràries als seus drets, demandes i reivindicacions. La guspira que va saltar a Los Yungas i el Chapare va portar a la consolidació de la COB (Central Obrera Boliviana) i el naixement del MAS-IPSP (Movimiento al Socialismo - Instrumento Político por la Soberanía de los Pueblos) (1997) que  va portar Evo Morales a la Presidència de l’estat, però sobretot, va consolidar un front ampli alterglobalitzador que ha sabut unir organitzacions, ecologistes, antiracistes, pacifistes, indigenistes, feministes, en defensa dels drets humans, civils i socials. La pandèmia de Covid 19 va  demostrar que quan els sistemes de protecció social de Llatinoamèrica han quedat obsolets i inoperants, els moviments socials i comunitaris s’han sabut organitzar, lluitant per la sobirania alimentària, identificant a les persones malaltes o les que necessitaven ajuda, i donant suport als sectors més vulnerables de la població.  Davant de l’emergència i l’oblit de les autoritats neoliberals que amb un cop d’estat havien tret el govern del MAS del poder, a l’altiplà bolivià, on perviuen la saviesa i l’herència vital dels segles, es van potenciar les interrelacions comunitàries i així, quan es van conèixer els primers casos de COVID, els municipis rurals van tallar tota relació amb l’exterior i van impulsar l’autogestió. Tant la població com les autoritats van potenciar la cultura autoorganitzativa, el suport mutu i, compromeses amb el fet que a ningú li manqués el necessari per viure, van potenciar el bescanvi entre famílies i veïns i treballar perquè els mercats locals dels municipis s’abastissin amb els productes agrícoles dels petits productors de les comunitats, la qual cosa no tan sols era una assegurança de present, sinó també una eina de supervivència pel futur. Com va escriure Reinaga en el seu llibre «La revolución india»: «La revolución india no será un Golpe de Estado. Los gobiernos del cholaje blanco-mestizo que habitan el Palacio “quemado” de La Paz, pueden dormir tranquilos respecto del Partido Indio de Bolivia (PIB). La Revolución India será una revolución de otro género, de otra estirpe. La Revolución India será la resurrección de la conciencia, del sentimiento y de la voluntad del hombre nativo autóctono. La Revolución India será la sustitución de la “naturaleza humana” del Occidente por la “naturaleza humana” del inkanato» (pag 76). Són paraules de l’any 1970, una profecia que es va complir el  2005 amb l’arribada d’Evo Morales al poder, quan segons Reinaga: «Los indios queremos organizar un régimen socialista; pero no con el socialismo o el comunismo importado, concebido, propagado y programado por los “comunistas” de Bolivia y de Indoamérica». Un socialisme particular que va il·luminar el continent.