L'ESTAT DEL BENESTAR: UN MODEL A REVISAR O A EXPORTAR ?

Jordi Monrea

---

El petit oasi de benestar material  que encara representen els països de l´Europa occidental i que ens permet als que hi vivim ser solidaris amb els pobles, econòmicament no tan afortunats, sense posar en perill els nostres ambiciosos projectes de vida està en vies de ser engolit pel desert neoliberal. Aquesta mena d´aparell sobreprotector jurídicament conegut com a Estat Social o Estat del Benestar és una forma d´organització social molt recent sorgida a occident una vegada acabada la segona guerra mundial per fer front a la "terrible" amenaça roja. No es tractava de cap projecte revolucionari, sinó d´assuaujar les injustícies i desigualtats inherents al sistema capitalista  un sistema molt bo per la producció de béns i serveis però no per la seva distribució equitativa .

Tanmateix, Catalunya i Espanya, per raons dissortadament òbvies, varen quedar al marge d´aquest progrés el qual, amb Gran Bretanya al capdavant, havia d´acabar per remoure els fonaments de les democràcies occidentals de mercat tot legitimant l´intervencionisme estatal i consagrant al més alt nivell un estol de drets socials que comprenien des de la sanitat pública i universal fins a l´educació gratuïta i de qualitat, passant per un reguitzell de prestacions vitals (desocupació, malaltia, jubilació...)

Cinquanta anys més tard  vint-i-cinc al sud dels Pirineus aquest estat de coses s´està qüestionant des de les conspícues tribunes del neoliberalisme. El reexit Tatcherisme  basat en el determinisme econòmic i el pensament únic i la caiguda del socialisme real han conduït a l´exaltació de la lògica d´organització social i econòmica representada pel model americà: Estats Units, un model "exemplar" en cohesió social, té un 15% de pobres (el doble que Europa), una població penitenciària elevadíssima i més de 40 milions de persones que no tenen dret a la seguretat social ni la sanitat.

Si ens centrem en el cas espanyol, l´efecte del desmantellament de l´estat del benestar, de ben segur, pot tenir conseqüències devastadores. No hem d´oblidar que els indicadors ibèrics estan, malgrat el que ens estan venent les maquinàries de markèting de la propaganda oficial, molt lluny dels estàndards de benestar europeu; el retard històric que patim i que no es pot ignorar és evident quan ens comparem amb els socis del nord. Sense anar més lluny, la renda per càpita no arriba al 75% de la mitjana europea, amb uns salaris que després després de Grècia i Portugal, són els més baixos d´Europa i que en termes reals no arriben a la meitat dels existents a Dinamarca, Luxemburg o l´Alemanya exoccidental.

Les xifres també demostren que l´assalariat espanyol treballa, de mitja, unes 70 hores més l´any que la mitjana europea, que la taxa de temporalitat triplica la dels nostres veïns i que el número d´accidents de treball és el doble que a qualsevol altre país de la Unió. Al seu torn, per compensar aquests desaventatges l´administració espanyola destina a la despesa en protecció social en relació al PIB sis punts menys que al mitjana de la Unió, amb unes pensions i prestacions socials de quantitat ridícula.

Tot plegat dibuixa un escenari en el qual la convergència amb Europa és encara avui un desideràtum. Espanya continua tenint els pitjors indicadors econòmics de la Unió mentre l´actual cicle de bonança econòmica del país no s´està aprofitant per invertir aquesta tendència. És alarmant veure com els beneficis de l´actual creixement no s´estan repartint justament, ans el contrari, estan quedant en mans d´una èlit gens representativa de la majoria de la població; com ho demostra el fet que el sistema tributari vigent situa el centre de gravetat fiscal en els impostos indirectes  aquells que no distingeixen en la seva aplicació entre pobres i rics.

Per la seva banda, el recent procés liberalitzador de l´economia també premia els subjectes més ben situats socialment  Corporacions i grans empreses en perenne procés de transformació i concentració amb explosió de beneficis i creixements exponencials per el gaudi d´uns pocs privilegiats . A l´altra banda, es troben treballadors acomiadats o en condicions de treball més precàries i consumidors que han vist com la nepòtica liquidació del patrimoni públic, construït amb l´esforç de tots, no s´ha traduït en una baixada del preu dels béns i serveis i sí en una constant carrera especulativa amb la borsa com a àgora paradigmàtica de la nova economia virtual.

Tot plegat ens convida a la reflexió, pas previ a la consciència, per veure que de seguir així, tants anys de sacrifici, tants anys de lluita per assolir uns nivells de benestar esperençadors no són renunciables sinó que són un dret a extendre al conjunt de la comunitat internacional  respectant el tarannà propi de cada poble  perquè almenys desde la perspectiva del benestar material tots tinguem la nostra oportunitat. Naturalment aquesta manera europea d´entendre i veure la societat, si se´ns permet i sense imposicions, es contraposa clarament a l´"american way of life" i a les seves conegudes conseqüències d´entrendre el món com un gran mercat. Al capdavall parlem d´una concepció de la vida que creu fermament que l´home no està al servei de l´economia sinó que aquesta està al servei de l´home i el seu benestar.

Jordi Monreal

Advocat laboralista