Leufú

Agustina Larrañaga

Fa anys que els Maputxes de la Patagònia són estafats de forma continuada per les empreses i els terratinents poderosos. Actualment viuen en reserves indígenes (on a part de no tenir res, no poden conrear les terres perquè aquestes no estan en bones condicions) o simplement van haver d’emigrar a les ciutats, en contra dels seus costums i de la seva voluntat. M’agradaria que aquest conte fos llegit com una història inacabada d’un poble que encara no ha escrit el final de les pàgines de la seva vida.

Fa més de cinc-cents anys que aquestes terres van ser repartides equitativament pel nostres germans. A cadascú el seu tros de terra, que aprofitava tan com podia. Tota la família s’afanyava en el treball per guanyar-se el pa de cada dia. Amb interès i dedicació ens van deixar allò que tenien. I ara uns “nous descobridors” ens volen convèncer que no eren Maputxes: - Li dic que eren precolombins de diferents creences. No se n’adona del que li dic?

I jo vinga a repetir que sí, que van viure aquí, senyor, que van conrear i van estimar aquest lloc, i sols per això ja són germans... I llavors tinc la impressió que el qui no ho entén és ell.

I torna a insistir que, per favor, senyora, la causa és important, el gas que traiem d’aquí arriba a bona part del país, que li pagarem bé, més del que val, que tindrà més comoditats...

Però ni tots els “pesos” ni tot el gas em poden tornar el que un dia em van prendre. Jo sempre he viscut aquí, a la Patagònia neuquina, i des de petita vaig aprendre a menar remats, a esquilar, a teixir amb llana crua, a portar la casa com feia la meva mare. Tots érem de la mateixa família: allà els meus cosins, aquí el meu germà gran, més enllà un oncle avi que sempre estava a les últimes, però que encara viu. Així, senyor, tot era més fàcil, ens ajudàvem entre tots, i el dissabte al vespre ens reuníem a prendre una mica de grapa, sap... i el diumenge tots descansàvem.

Els casoris sí que eren cosa grossa: matàvem els millors caps de bestiar per acollir els parents que venien de lluny. Però, vaja, em sembla que el millor va ser el meu. Però la cosa bona va ser que els meus cosins eren oncles del meu home, i la meva tia, cunyada d’ell per un segon matrimoni, de manera que els seus nebots venien a ser també els seus oncles. I es muntava cada embolic... Però tan se val, tots érem feliços. Sobretot jo que em vaig casar amb el més maco i el que també pretenien les meves cosines per part de la mare. Ens vam conèixer amb ell a El Machito, el turó on anava a pastura el bestiar que se’ns escapava, i mai no ens vam separar. Sap? Un dia li vaig haver de clava una bufa... Però mai no he pogut oblidar aquell petó tan bonic i tan especial, era el primer que ens fèiem. Fins que ens vam casar i vam aconseguir el tros de terra que mimàvem encara més. No sé si s’hi ha trobat mai vostè, però sap què? Mai, mai no ens vam separar per res. Sempre anàvem junts, i d’aquesta manera tot era molt bonic...

Ja l’entenc, ja, senyora. Si el que vostè vol és una casa gran on pugi trobar-se còmodament amb el seu marit, li garanteixo que la tindrà. Però, si us plau, aquestes terres són necessàries per la nostre feina.

(Ella com si sentís ploure).

Les terres, sí que quan van venir vostès van canviar: cada cop menys pastures i més animals morts de fam. La cosa es va posar negre: ens faltaven aliments, ens vam quedar sense terres per treballar i la família va començar a marxar. Alguns, fa tan de temps que no els veig...

Ja ho comprenc, senyora, però no s’ho prengui malament: si necessita diners per anar-los a veure, nosaltres li’n donarem.

(Ella continua indiferent )

I el riu també va canviar, es veu que el gas es va barrejar amb l’aigua i les poques ovelles que ens quedaven van morir intoxicades. Ara ja no podem agafar aigua del riu. I miri, tan bonic que sembla a la vista.

No es preocupi. Ja no se li moriran més animals, perquè el riu el farem desaparèixer, al seu lloc hi muntarem l’empresa. I si us plau, parlem-ne d’una vegada. Digui’m on és el seu marit, i farem tractes seriosament.

Es veu que no m’acaba d’entendre. No sols van desaparèixer les ovelles. El meu marit també. El riu se’l va emportar, se’n va anar amb el corrent riu avall cap a altres paratges, i no se’m va endur amb ell. Va ser la primera vegada que ens vam separar i la darrera vegada que el vaig veure. Però aquí diem que els rius van a fer la volta al món per tornar, després, enamorats, als llocs que abans havien recorregut. I per això estic aquí, a la riba, esperant. Jo sé que no em va deixar així com així, sense dir-me adéu, sense dir-me res.

De manera que li prometo, senyor, que quan torni del seu viatge ja li preguntaré si vol anar a viure a un altre lloc. Potser sí que s’haurà cansat de tan de riu.

Agustina Larrañaga , 17 anys, província de Neuquén, Argentina

Accèssit al premi de conte curt