José de Echave

Els extractivismes no només estan arrelats als territoris, sinó també a la història dels països i en l’evolució de les lluites socials. En el cas de Perú, un capítol especial vinculat a la presència de l’extractivisme miner han sigut els conflictes de resistència que venen de fa temps.

            Això no obstant, des que l’any 2004 la Defensoria del Poble va començar a elaborar els seus informes sobre conflictes socials, va anar quedant establert que la conflictivitat social a Perú havia obert un nou capítol: els anomenats conflictes socioambientals o ecoterritorials, van començar a ocupar un rol estel·lar i, entre ells, els casos vinculats a la mineria van passar a representar el percentatge més alt. 

            La mineria va tenir una nova etapa d’expansió territorial des de la dècada del 90 del segle passat. Diversos ecosistemes van començar a estar pressionats: pàramos i sistemes d’estanys altoandins, capçaleres de conques, l’Amazònia, glaceres, entre d’altres. La dada més impactant va ser l’evolució de les concessions mineres, que van passar d’aproximadament 2 milions 250 mil hectàrees a començaments de la dècada del 90 a 15 milions 600 mil hectàrees a finals de la mateixa dècada i gairebé 27 milions els anys del súper cicle de preus de les matèries primes (2003-2012).

L’evolució de la conflictivitat social i els seus actors

            Posar la noció del territori com un dels eixos centrals de l’anàlisi, permet entendre com s’han vingut configurant els diferents processos socials i com les poblacions afectades han afrontat l’expansió extractivista. El cert és que no hi ha mineria sense el control de grans extensions de terres i tampoc sense el control de l’aigua i d’altres béns naturals que, abans que arribés aquesta activitat, menaven les poblacions locals.

            La defensa dels territoris davant del creixement accelerat i caòtic de la mineria, ha sigut i continua essent un component central que caracteritza el model extractivista a Perú. A més, els conflictes també van col·locar en primer pla una varietat d’actors socials que resistien: comunitats camperoles, pobles indígenes, fronts de defensa, associacions de productors, moviments ambientalistes, rondes camperoles, són alguns dels actors que van anar adquirint protagonisme a les lluites de resistència.

            La intensitat dels conflictes vinculats a l’extractivisme no només es mesura pel nombre d’esclats socials, sinó també pel nombre de persones mortes i ferides com a conseqüència d’enfrontaments. La base de dades de la Coordinadora Nacional de Drets Humans comptabilitza que en el període 2001-2020, 159 defensors ambientals van morir i 2.326 van ser ferits en conflictes socials. Només des de l’inici de la pandèmia, 14 defensors ambientals han sigut assassinats a Perú, sobretot membres de pobles indígenes que defensaven els seus territoris de diferents amenaces.

            Un altre aspecte a tenir en compte és que els conflictes vinculats a la mineria han anat evolucionant. A les primeres etapes del cicle expansiu s’expressaven bàsicament estratègies de resistència de les poblacions i l’objectiu era aturar els projectes que eren percebuts com una amenaça a les seves formes de vida i als seus territoris. No obstant, els actors locals i aliats no només s’han limitat a qüestionar un determinat projecte; també van començar a qüestionar les polítiques que impulsen l’extractivisme: es qüestionaven les regles de joc; les polítiques de concessions mineres; els estudis d’impacte ambiental i els seus processos d’aprovació; l’absència de mecanismes de consulta i participació ciutadana; la manca de fiscalització; la precarietat de la gestió ambiental, entre d’altres aspectes.

Les respostes des de l’Estat

            Les estratègies d’abordatge dels conflictes des de l’Estat, s’han caracteritzat en general per respostes puntuals, cas per cas, intervenint gairebé sempre quan els conflictes entraven en la fase d’escalada i d’extrema polarització. Una de les principals tesis que manegen tant les empreses com l’Estat, és la del complot: que apunta a senyalar l’existència d’estratègies suposadament orquestrades de manera perfecta per actors que volen aturar la inversió minera i la d’hidrocarburs i on s’empra la preocupació ambiental com una mena de coartada. A Perú, un exprimer ministre, Oscar Valdés, enmig del conflicte de Conga i Espinar, va arribar a parlar d’una xarxa molt ben organitzada que estava tramant un complot contra el país i que comptava amb connexions internacionals.

            La tesi del complot acaba justificant les respostes autoritàries davant dels conflictes: els estats d’emergència, la militarització i la criminalització de la protesta, davant la necessitat d’enfortir les pràctiques i una institucionalitat democràtica. D’aquesta manera, no només s’ignoren les bases objectives que hi ha en l’origen dels conflictes, sinó que un conflicte social es transforma o es redueix a una mena de problema d’ordre públic i així es cerca com justificar l’estratègia dura, que declara estats d’emergència i militaritza els territoris i criminalitza la protesta, precisament per restablir l’ordre públic.

            La tesi del complot també simplifica en extrem la visió del conflicte i busca com homogeneïtzar-la: tots els conflictes respondrien a les mateixes causes i es desenvolupen estratègies similars «anti activitats extractives o anti inversió». No es reconeix cap demanda o agenda legítima per part de les poblacions i les seves organitzacions.

            El cert és que no pas tots els conflictes són iguals o apunten als mateixos objectius. Hi ha casos on el qüestionament i el rebuig al projecte és el nucli central de la protesta. Aquests casos de conflictes de resistència i rebuig s’han vist en diferents moment a Perú: podem esmentar el cas de Tambogrande i Río Blanco (Piura), Cerro Quilish i Conga (Cajamarca), Tía María (Arequipa), Santa Ana (Puno), entre uns quants més.

            Però hi ha altres casos que apunten a aconseguir nivells d’acord i negociació amb les empreses extractives en temes socials, econòmics i ambientals. Aquests conflictes, que es poden qualificar com de convivència, es donen, per exemple, a les zones amb presència d’una mineria en activitat i en casos d’una llarga presència, com és el cas de la Sierra Central (Pasco, Junín) o al sud del país (Espinar i Cotabambas).

L’agenda pendent

            Una lectura diferent i alternativa sobre els conflictes apunta a afirmar que no es pot entendre el que està succeint en relació a activitats extractives com la mineria sinó és com el manteniment d’una situació caracteritzada per un conjunt d'asimetries: no hi ha un escenari que resumeixi de millor manera una relació asimètrica, que la convivència entre una gran empresa multinacional minera i una població rural a Perú.

            Anthony Bebbington, a Industrias extractivas. Conflicto social y dinámicas institucionales en la Región Andina (2013), planteja un interrogant clau sobre les possibilitats i l’evolució dels conflictes: ¿entraran aquests conflictes en una espiral viciosa o, al contrari, serà possible que es puguin forçar canvis constitucionals i polítics? Són gairebé tres dècades d’expansió minera a Perú que ha provocat impactes acumulatius; estrès social i ambiental en els territoris i una clara afectació de drets que espera respostes i canvis substantius.

            Els conflictes vinculats a la mineria i les crisis que provoquen mostren amb claredat fins a quin punt es presenten problemes i bretxes de governabilitat. Una situació de bretxa de governabilitat es produeix quan els actors econòmics (Estats, empreses, inversionistes en general) pretenen anar més enllà de la capacitat que té una societat de controlar i regular aquestes inversions en funció del bé comú (John Ruggie, Informe sobre Empresas y Transnacionales y Derechos Humanos).

            Construir governança amb un clar enfocament de reconeixement de drets i cobrir bretxes de governabilitat, són els reptes que han de ser assumits pels diferents actors compromesos amb aquesta problemàtica, alhora que es plantegen alternatives a les polítiques públiques vigents, cercant com trobar els equilibris econòmics, socials, culturals i ambientals que han estat fent falta.