Liberalisme i exclusió social a l’amèrica llatina
LIBERALISME I EXCLUSIÓ SOCIAL A L’AMÈRICA LLATINA
Ana María Ezcurra
1. La pobresa, problema de seguretat.
El 1993, Federico Mayor Zaragoza, director general de la UNESCO, mantingué en un fòrum fet a Washington que la pobresa és "...un problema de seguretat a escala internacional". No es tracta d'una veu aïllada. En aquesta mateixa reunió, Enrique Iglesias, president del Banc Interamericà de Desenvolupament, alertà sobre el risc d'«explosions socials» a Amèrica Llatina; el seu assessor Louis Emmerij diagnosticà l’existència d'una «bomba de temps social» en el subcontinent i João Baena Soares, Secretari General de l'Organització d'Estats Americans, advertí que «...si no hi ha una acció immediata i concertada, el desbordament de les demandes sense resposta acabaran amb les possibilitats de solució». Aquestes preocupacions dels organismes internacionals (i regionals) no ens són novedoses, encara que si que són cada dia més compartides i ressaltades. En efecte, a finals dels 80 el Nord avançat va prendre nota de la pobresa com un desafiament a escala planetària. A resultes d’això, el Banc Mundial presentà el 1990 el seu Informe sobre el Desenvolupament Mundial: la pobresa, en el que sosté que «cap tasca no hauria de tenir més prioritat pels polítics del món que la reducció de la pobresa global», i estableix que aquest objectiu passi a definir en endavant la «missió bàsica» del BM.
Aquests afanys es deriven d'una evidencia contundent: l'expansió i la intensificació accelerada i massiva de la pobresa en una bona part del Sud des dels 80 fins a l'actualitat, en el context d'una iniquitat Nord-Sud creixent que determina que «els pobres(...) tendeixin a quedar-se per fora del mercat, sigui en cada nació o a nivell internacional» (segons diu l’Informe 1992 sobre el Desenvolupament Humà, del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament, PNUD). El 1993, el BM estimà que mil cent milions de persones vivien en la pobresa en el «món en desenvolupament» el 1990, si bé aquest càlcul suposa una flagrant i greu subestimació, ja que es té per pobres els que reben 1 $ al dia!
I la pobresa és vista com un risc a la seguretat en quant pot configurar una severa font d'inestabilitat i foradar la legitimitat i viabilitat política (sobretot en règims democràtics) del model econòmic dominant. A més, és vista com un risc per al Nord, perquè, com sosté clarament aquell Informe 1990 del BM, «en el temps que tardem a llegir aquest paràgraf, uns cent nens hauran nascut - sis en els països industrials i 94 en països en desenvolupament. Aquest és el repte global. Més enllà de l'evolució de les economies desenvolupades, la prosperitat i la seguretat mundial a llarg termini - per la força dels nombres- depèn del desenvolupament (la reducció de la pobresa)».
Si els anys 80 significaren una aguda explosió de la pobresa i les desigualtats, també varen ser els anys en què el capitalisme central impulsà l'implementació progressiva d'un model d'economia capitalista de lliure mercat a escala planetària. Així doncs, neoliberalisme i exclusió social van de la mà. És a dir, la política econòmica impulsada pel Nord és la que ens va portar a la exclusió social que ara apareix.
2. Els ajustaments estructurals a l'Amèrica Llatina.
El 1990, el Projecte Regional per la Superació de la Pobresa (del PNUD) calcula que en el subcontinent hi havia un 61'5% de pobres. Per la seva banda el Banc Mundial reconegué que en els anys 80 Amèrica Llatina (i el Carib) resultaren les regions més afectades del món (junt amb l’Àfrica subsahariana) en termes d'augment de l'incidència i intensitat de la pobresa. La CEPAL (Comissió Econòmica per Amèrica Llatina i el Carib, ONU) mantingué que els anys 80 foren la «dècada perduda» per l’àrea. En realitat es tracta de la dècada de l'ajustament. I els anomenats ajustaments estructurals foren (i són) la política econòmica que vehicula i plasma en la practica el paradigma neoliberal. Què vol dir «ajustament estructural» o «neoliberalisme» amb els fets? Quina és la seva proposta més medul•lar i permanent? Es tracta d'una estratègia que apunta a l'aconseguiment de mercats oberts (com la millor manera d'organitzar eficientment la producció i la distribució de béns i serveis) i el disseny d'economies orientades vers l'exterior (a l'exportació al mercat mundial) al que cal afegir el fer ressaltar l'increment de la productivitat (com a motor del creixement), i que implica una objecció medul•lar al paper de l'Estat com a regulador de la economia. Per això, els ajustaments no es limiten a la recerca de l'estabilitat macroeconòmica (per exemple, reducció de la inflació, control del deute fiscal), sinó que a més suposen reformes «estructurals».
Aquest paradigma ha tingut (i té) un notable impacte a nivell mundial i per això, constitueix un del llegats més vigorosos i perdurables de la «revolució conservadora» que despuntà en els anys 80 en el Nord avançat i, en particular, als EUA. En bona part, tal èxit deriva de la pressió de les principals institucions financeres internacionals. Això és del tot evident a Amèrica Llatina. Els «ajustaments estructurals» foren imposats als països deutors pel Fons Monetari Internacional (FMI), recolzat pel BM, com a camí per encarar la crisi del deute externa. Amb altres paraules, el deute extern es convertí en un poderós instrument d’intromissió del capital central que aprofundí i alterà les relacions de dependència de la regió - ja que els Estats llatinoamericans transferiren bona part del seu poder de decisió a aquests organismes financers. Així, els «ajustaments estructurals» són ajustaments creditors, «economies del deute». Per això perduraran com una estratègia crucial del Nord avançat. A això s'hi afegeixen clars interessos comercials, particularment evidents als EUA. En efecte, la primera prioritat de l'administració Clinton és contribuir a la reconstrucció del poder econòmic nacional. D'aquí que el comerç sigui el centre de l’estratègia externa i és considerat un element decisiu de la seguretat nord-americana. Això és perquè el creixement econòmic i la creació de llocs de treball als EUA són cada cop més dependents de les exportacions. Per això una altra gran prioritat és expandir i tonificar l'economia de mercat a nivell planetari i propiciar un ordre internacional obert en matèria de comerç (i inversions). Aquesta jerarquia dels assumptes econòmics i comercial s també s'aplica a Amèrica Llatina - el que va portar a que la administració Demòcrata ratifiqués expressament el seu suport a la «reforma econòmica» a la regió. Dit d'una altra manera, els interessos comercials dels EUA són un altre factor de la continuïtat dels «ajustaments econòmics» en el subcontinent. Resumint, el neoliberalisme no sols intensifica l'exclusió social; a més suposa un aprofundiment de la dependència política llatinoamericana (en el prendre decisions) i va lligat a clars interessos del Nord avançat (creditors i comercials).
3. El neolíberalisme es renova.
Malgrat tot, davant l'expansió de la pobresa el capitalisme central respongué amb una adaptació del paradigma neoliberal. És a dir, elaborà una estratègia «aggiornada», dissenyada bàsicament pel BM (recolzada pel FMI i el BID) i presentada públicament en el seu Informe sobre el Desenvolupament Mundial 1990, ja citat. Es proposa una estratègia de «dues vies».
La primera via consisteix en l'estímul de polítiques orientades al creixement econòmic (sense el qual no hi hauria reducció de la pobresa). I per això el BM s'obstina en prescriure les «reformes» orientades al mercat i als «ajustaments estructurals» propis. Accepta que els ajustaments provoquen efectes adversos en els pobres, però es tracta d'un impacte a curt termini, és a dir, a llarg termini «la reestructuració econòmica associada amb l'ajustament» seria «perfectament consistent» amb l'objectiu de fer disminuir la pobresa. Així, aquí, més que «aggiornamento» hi ha una franca pertinència que ratifica les línies bàsiques del paradigma econòmic (si bé es recomana un model de creixement que augmenti les possibilitats de llocs de treball).
Amb tot, a la vegada es fa servir un argument relativament novedós: així, s'afirma que el tal creixement és necessari però insuficient. Una reducció a llarg termini de la pobresa exigiria mesures addicionals; particularment, unes més grans i més eficients despeses públiques (entès com una inversió) en serveis socials bàsics: educació primària, atenció bàsica a la salut, nutrició, planificació familiar (que apuntaria a treure les causes de la pobresa). A això, s'hi afegirien programes de caràcter compensatori (una «ajuda temporal») que apuntaria als símptomes de la pobresa, dirigits a pal•liar alguns efectes dels «ajustaments» en els sectors més vulnerables, així com a atenuar la indigència. Es tracta de «transferències i xarxes de seguretat», focalitzades en aquests grups més dèbils (per evitar desviaments als «no pobres»); per exemple, programes de llocs de treball públic temporal o d'ajuda nutricional o materno-infantil. Per tant, s'accepta una major intervenció governamental (sempre i quan no impliqui cap perill a l'estabilitat macroeconòmica).
Per això, es constata, al mateix temps, una certa renovació a nivell de discurs: ara se subratlla que no hi ha una dicotomia entre Estat i mercat, entre creixement i equitat, entre intervenció i laissez faire (arguments que també es troben en l'administració Clinton). Amb tot, aquest intent d'assenyalar estratègies i visions generals renovades no impedeix que el BM (i altres organismes internacionals) reconeguin que hi ha objectius polítics per entremig. S'accepta que aquestes «polítiques socials» «poden ajudar a mantenir el suport públic als ajustaments» (Informe sobre el Desenvolupament Mundial 1991, del BM); i en paraules de Michael Camdessus, Director General del FMI, una millora en l'«equitat» «farà que l'ajustament compti amb una més gran acceptació social i política, fet que el farà més viable i sòlid». En definitiva, emergeix l’assumpte crucial: preservar la legitimat i la viabilitat política del paradigma neoliberal, mentre es manté la seva continuïtat bàsica - amb certes adaptacions del paper de l'Estat, sobretot en l’àmbit social -. Amb tot, l’èxit potencial d'aquest esforç queda en entredit. Així semblen insinuar-ho alguns esdeveniments i tendències recents constatables a l’Amèrica Llatina: des de l'esclat de Santiago del Estero (Argentina) i l'aixecament zapatista a Chiapas (amb el seu fort impacte en tota la societat mexicana), al notable creixement del Partit del Treball al Brasil, entre altres. Sens dubte, fenòmens heterogenis, però tenen quelcom en comú: una demanda de justícia que, com a tal, suposa una objecció central a l'exclusió social amb el neolibralisme (fins i tot en la seva versió renovada).
Ana María Ezcurra
Institut d'Estudis i Acció Social (IDEAS)
Buenos Aires. Argentina