L'imperi de la informació
L'imperi de la informació
Attilio Hartmann
És difícil no ser apocalíptic quan l'apocalipsi és servida a la taula diàriament en aquesta casa de la comunicació que és casa nostra, el nostre entorn quotidià, el nostre món de relacions. El món no és una paraula abstracta, distant, que mirem com a espectadors més o menys participants, amb el qual ens sentim més o menys compromesos. El món succeeix a casa nostra, diàriament, constantment, agressivament... I té color i olor de sang, de molta sang. Mel Gibson i el seu Jesús-nafra-vida-només-sang són un bon retrat de l'Home actual. Ecce homo, podria repetir Pilat en obrir les pàgines d'un periòdic, en escoltar les primeres notícies del dia en una ràdio, en veure un noticiari nocturn de televisió, en baixar notícies d'internet. Ecce homo... heus aquí l'Home d'aquest temps, home i dona, aixafats davant la magnitud de la tragèdia diària en què s'ha convertit viure en aquest planeta...
No necessitem nous Shakespeare per escriure peces tràgiques, ni un gros Hichcok per produir pel?lícules de terror. Davant l'horror i el terror que els mitjans ens llancen al rostre i a l'ànima cada dia, aquests productors de tragèdies de ficció es converteixen en aprenents de bruixot (!). Aquest és el quadre sintètic, apocalíptic sí, però real, molt real. Ecce homo... heus aquí l'Home del nou mil?lenni, home i dona que viuen precàriament, que sobreviuen... amb por. La por és un altre ingredient d'aquesta tragèdia humana actual.
Algunes esquerres exagerades s'han destacat per accentuar que les tragèdies diàries aconsegueixen a penes i només a les classes empobrides i marginades del sistema econòmic globalitzat. Òbviament, aquestes classes pateixen encara més amb la tragèdia humana actual, perquè sumen a les mateixes situacions de violència criminal comuna o oficial/estatal, la violència de l'exclusió social, de l'exclusió cultural, i la més recent exclusió, l'exclusió digital. Que tanca cada dia més portes a qui necessita entrar en el mercat de treball, multiplicant tràgicament el nombre dels desocupats. Insisteixo: la violència té una exclusió que és necessari denunciar, perquè és més subtil i, per això, més perversa: l'exclusió de la informació i de la comunicació. De la qual és víctima la majoria de la població.
1984 és avui, Georges Orwell i el seu omnipresent Gran Germà és omnipresent exactament perquè descobrí, oportunament, que posseir el monopoli de la informació i dels mitjans que l'alimenten, és dominar les ments i els cors. Amb aquest monopoli de la informació, desinformar estratègicament és tasca bastant simple. L'ideal del Gran Germà és una societat absolutament desinformada del que realment ocorre, i transmetre el sentiment que tothom sap de tot. En la prevista aldea mundial de McLuhan la notícia maquillada (editada) diària fa la sensació que tots som ciutadans del món. I no sabem el que passa, ni tan sols en el nostre pati; molt menys a l'aldea mundial, on, cada dia més plenament, regna, absolut, el Gran Germà que ve del nord.
Exemples? Estats Units, 11 de setembre de 2001. El món assisteix, estupefacte, en viu i a tot color, a la caiguda de les torres bessones del World Trade Center, a ple Manhattan, prop de l'estàtua de la Llibertat, una significativa donació del govern francès. Mentrestant, la televisió nord-americana ofereix la seva programació normal, les naturals amenitats d'aquella hora matutina. Potser per això, per ser una de les poblacions menys informades del món -encara que disposi de les més modernes màquines i tecnologies informàtiques i de comunicació- el poble dels EUA tria els presidents que tria. Sempre fent les honroses, diplomàtiques i necessàries excepcions.
Veneçuela, abril de 2002: les xarxes de televisió del país usen tota la tecnologia disponible, treuen a l'aire els talk-shows amb comentaristes degudament preparats, dient que el president era un dictador que calia enderrocar. En els intermedis, espais comercials pagats per poderosos grups econòmics, convocaven la població a sortir als carrers. Va haver-hi manifestacions i xocs entre els partidaris de i els contraris a Chávez. Va aparèixer llavors el franctirador que no podia faltar, i onze persones van morir. «Ha estat la policia del President», cridaven, sense respirar, els comentaristes de les quatre xarxes de televisió. Un cos mort llençat enmig del carrer: l'argument indiscutible per a un cop. En qualsevol lloc del món.
Porto Alegre, un dia abans de les eleccions de 2002: les enquestes de l'Institut Brasiler d'Opinió i Investigació (IBOPE) i de la Rede Brasil Sul de Comunicações (RBS) afirmen que el candidat Germano Rigotto està a més de 12 punts per davant del candidat Tarso Genro en les intencions de vot, i per tant, està virtualment escollit. Contràriament, una enquesta alternativa prediu un empat tècnic entre els dos candidats. Després de les eleccions i amb l'ajustada victòria de Rigotto, els representants de l'IBOPE i de la RBS van comparèixer en públic per dir que s'havien equivocat. Una oportuna equivocació de més de 10 punts...
Invasió d'Iraq: el terror internacional adquireix nom i rostre, és el Dimoni, i és necessari que sigui destruït, encara que això costi milers de vides. Nens, joves, ancians, persones normals, civils. Val la pena el sacrifici, en nom de Déu. In God we trust. El Bé és occidental i cristià; el Mal és oriental i islàmic. Aquest és el fet periodístic creat i consumit, més o menys consensuadament, per la població mundial occidental. El que els grans mitjans van ometre, estratègicament -perquè no era convenient que la població ho sabés- va ser que un dels principals motius de la invasió contra Iraq no tenia gaire res a veure amb aquesta croada nord-americana de l'antiterrorisme o antiMal. Un dels grans motius va ser l'opció de Saddam Hussein per transformar l'euro en moneda referencial per a les transaccions comercials del país, en detriment del totpoderós i omnipresent Gran Germà dòlar. No és difícil imaginar el que significaria una onada de països de tot el món fent la mateixa opció: una fallida de l'economia nord-americana. Realment, era molt convenient que Saddam fos enderrocat! Qüestió d?equilibri econòmic...
Un fet periodístic es construeix com convé. Qui paga aquesta conveniència proporciona les dades per a la construcció del fet. Fa dos mil anys, aquesta conveniència va dictar la mort d'un innocent en la paraula d'un summe sacerdot: ?Llavors, no ho enteneu? És més convenient que només mori un home, que mori tota la població».
En aquest quadre, que sembla oferir molt poques oportunitats per a una reacció organitzada i sistemàtica, és necessari reafirmar la importància fonamental de la utilització dels mitjans alternatius per a una altra construcció: la construcció del fet que construeix un altre ordre social, polític, econòmic, cultural i religiós. La utopia és, avui, més necessària que mai, com una llum que il?lumina, des de l'horitzó de la història, les lluites de què encara són capaços de lluitar lluites impossibles. Que no accepten passivament que el Gran Germà tingui l'última, la decisiva i definitiva paraula. Em refereixo a l'ús conscient i compromès amb les lluites populars històriques de mitjans com les ràdios i televisions comunitàries i, principalment, com uns mitjans encara democràtics (mentre el Gran Germà no inventa una forma de codificar i cobrar cànons per aquest servei públic), Internet i els seus múltiples dies d'intercomunicació.
I això és important quan no acceptem afirmacions simplistes i definitives com... ?la TV modela el el nostre cap?. Aquí ve la pregunta: els mitjans ens fan a nosaltres, o nosaltres fem els mitjans, en aquest cas, la TV? En la complexa relació mitjans X consumidor, hi ha una evident construcció col?lectiva circular: la realitat (persones, fets, relacions) alimenta els mitjans, que alimenten la realitat que alimenta els mitjans que alimenten... i, així, successivament. Pròpiament parlant, els mitjans no creen res: a penes fan circular, reelaborant el que ja s?ha creat en/per la realitat.
Els mitjans són part integrant d'una construcció col?lectiva de coneixement. Coneixement que se suposa amb sentit. Fins i tot afirmant la força motivadora i manipuladora dels grans monopolis mediàtics, podem acceptar i entendre l'afirmació de Jesús M. Barbero: ?Els mitjans de comunicació no són un mer fenomen comercial, no són un mer fenomen de manipulació ideològica; són un fenomen antropològic a través del qual cada cop més gent viu la constitució del sentit de la seva vida?.
Attilio Hartmann
Porto Alegre, Brasil