Llocs sagrats dels pobles indígenes a l’àrea mesoamericana

Eleazar López Hernández

Els pobles mesoamericans van desenvolupar una topologia (lògica dels llocs geogràfics) religiosa impressionant. Es pot dir que el seu primer i principal llenguatge teològic va brollar de la “Mare Terra”.

Als mites mesoamericans de la creació, es narra que Déu Quetzalcóatl i el seu bessó Tezcatlipoca, al principi, van baixar per crear l’univers. I el que van trobar va ser l’energia original, com un gran tauró, llangardaix o serp de molts ulls i boques, que es movia en la immensitat del temps i de l’espai. Era Cipactli (Ziplactli) o Tlaltecuhtili (Senyor o Senyora de la Terra), que els cronistes i missioners de l’època colonial van anomenar despectivament “Monstre de la Terra”.

A Cipactli o Tlaltecuhtli la van estirar dels braços i dels peus, de tal manera que una part seva va quedar convertida en cel i l’altra part convertida en superfície terrestre. Així, l’acte creador va consistir fonamentalment en organitzar per a la vida l’energia original, el temps i l’espai.

Per reparar d’alguna manera el dolor que Quetzalcóatl i Tezcatlipoca havien provocat a Cipactli, els altres “déus” van baixar a consolar-la i van disposar que des de llavors tots els fruits de la vida sortirien d’ella. Per això l’embelliren magnànimament: dels seus cabells en van fer arbres, flors i herbes; de la seva pell, l’herba més menuda i les floretes; dels seus ulls, en van fer els pous, les fonts i les coves petites; de la seva boca van aparèixer els rius i les cavernes grosses, del seu nas van brollar les valls i les muntanyes. Així, tot el que existeix damunt la terra no són sinó parts del cos de Cipactli o Tlaltecuhtli.

Una variant del mateix mite assenyala que els déus van baixar i es van autoimmolar per tal de ser ells els arreus de bellesa de Tlaltecuhtli, convertits uns en fonts, rius i llacs, altres en valls, sotals i muntanyes, altres en coves, fondals i cavernes.

Aquesta concepció teològica de la terra és la base que sosté, als pobles mesoamericans, la profunda veneració per la Mare Terra, per tota ella, no només per algunes de les seves parts.

El fet de privilegiar com a “sagrats” alguns llocs topogràfics, com ara els cims d’algunes muntanyes, certes coves o fonts, obeeix a raons pràctiques o històriques, atès que la idea que tot és sagrat s’ha de simbolitzar a través de llocs concrets que el poble sacralitza de manera paradigmàtica. Els aconteixements històrics en els quals s’experimenta de manera especial l’acció de Déu, donen peu també que el poble assumeixi els llocs d’aquests aconteixements com uns llocs privilegiats de sacralitat.

Els pobles mesoamericans van establir, a la seva teologia, llocs que, privilegiadament contenen la sacralitat i sacramentalitat primigènia. Alguns d’aquests llocs són “mítics”, és a dir simbòlics i d’altres són històrics o geogràfics, sense deixar de ser simbòlics.

Entre els mítics hi ha Tamoanchan, paradís dels déus, anomenat també Tlallócan (paradís de Tlaloc), Xochitlápan (terra de les flors) o Tonacatlápan (lloc de la nostra carn o del nostre manteniment); també hi ha Chimoztoco “Lloc de les Set Coves” (d’on procedeixen tots els pobles de Mesoamèrica). Panutla o Panoayan, lloc per on van passar damunt les aigües. Els quatre punts cardinals o racons de l’univers també són sagrats, i cadascun té un significat propi.

Entre els llocs històricosimbòlics hi ha Teotihuacán (on es van reunir els déus), Tula (seu de Quetzaltcóatl), Mitla, Lioba’ o Lula’ (ciutat dels morts).

Són llocs històrics sagrats el que van ser les principals ciutats-estat, que es van esforçar per viure l’ideal plantejat pels déus: Montealbán y Zaachila (Zapoteques), Tenochtitlán (Mèxiques), Tajín (Totonaques), Tzintzúntzan (Purépetxes). Tikal, Copán, Chichen Itzá, Palenque (Maies).

Ritualment qualsevol lloc pot ser transformat en “malic de la terra”, és a dir, on creua el camí de Déu (orient-ponent) i el camí dels homes (nord-sud). En el malic de la terra es dóna la comunicació màxima amb Déu. N’hi ha prou amb posar-s’hi.

Molts d’aquests llocs sagrats, simbòlics o geogràfics, a l’arribada del cristianisme van ser rebutjats per la institució eclesiàstica. Alguns van ser cristianitzats mitjançant les tècniques de substitució, sobreposició o juxtaposició d’elements cristians, que el poble va assimilar o va tolerar juntament amb la seva visió pròpia de les coses. Així es conserven fins als nostres dies. Per exemple Tepeyac, antic santuari de Tonatzin, –inculturada ara en la Verge de Guadalupe–, Ocotlán, Chalma (a Mèxic), Esquipulas (a Guatemala), i tants altres a tot el continent.

La nostra gent segueix acudint a aquests llocs sagrats, cristianitzats o no, fins als nostres dies, buscant consol, purificació i energia espiritual per continuar en la lluita per la vida. Per desgràcia les esglésies fan molt poc per acompanyar pastoralment aquest caminar teològic dels nostres pobles.