Llocs sagrats indígenes

Clodomiro L Siller A.

Fa milers d'anys, quan els nostres avantpassats vivien en coves representaven a Déu com a Foc. El foc manté la cova en condicions per a ésser habitada, potser per això l'escolliren com a símbol de la vida. De la mateixa manera, la comunitat es convocava entorn del foc per a preparar els aliments i compartir-los; al voltant del foc els ancians explicaven la història del grup i les proeses dels qui havien anat servint la comunitat. Creien que tots aquests aspectes de la vida del poble eren una realitat que els sobrepassava. També experimentaven que si es mantenien com a grup era perquè Déu estava present entre ells. Compartir el menjar anava d'acord amb l'Ésser mateix que els havia donat la vida com a persones i com a grup humà; quan els vells explicaven "contes" sabien que estaven parlant d'allò que Déu volia per a ells com a poble. Encara avui, si hi ha sequera i no plou, moltes comunitats peregrinen cap a les coves, hi encenen foc, hi fan cerimònies i sacrificis, i li demanen a Déu que els enviï la pluja i la vida. Gairebé sempre després d'aquests ritus comencen els tremolors.

En moltes coves trobem pintades les primeres representacions de tot això. Hi podem veure les mans dels qui les habitaren i dels qui hi celebraren la seva trobada amb Déu. Allà hi ha els cercles amb un centre que representa la cova i, enmig, Déu. També hi ha els cossosdels nostres avantpassats que foren enterrats coberts de flors, o amb gerres plenes d'aigua, amb menjar i d'altres coses. Els preparaven per a un viatge al final del qual arribarien al lloc on hi ha El-que-ens-sobrepassa, simbolitzat en el foc, al qual anomenaren Xiutecúhtli , Senyor de foc, o també HuehueTéotl, el Déu Vell, la forma més antiga per parlar d'Ell.

La vida dels grups humans es desenvolupava també en el camp. Les principals activitats eren recol•lectar fruits i caçar animals. La vida era rebuda molt directament de l'aigua, de la terra, de les déus. Tot això ho van convertir també en representació o en signes de la relació amb el Déu de la vida. Parlaven de Déu com a Aigua, com a Pluja, com a Terra. Veien a Déu principalment en representacions femenines, vitals. També representaven a Déu com a Vent. Ell era la mediació entre la terra que trepitjaven i el cel que miraven. Aleshores les muntanyes, les planes i les valls van ser convertides en llocs sagrats. Assenyalaven una muntanya, delimitaven un espai en la vall, circumdaven una déu i aquests eren els seus temples. En ells es reunien per a celebrar la seva trobada amb Déu. Avui encara trobem comunitats que fan les celebracions dalt de les muntanyes, a les planes i prop de les fonts. Preparen una esplanada i hi fan sacrifici i danses, de dia o de nit, o bé dia i nit. O celebren i dansen, o moren. En aquestes celebracions donen transcendència a la seva vida.

La casa també fou un lloc sagrat per a cada família. S'hi feien cerimònies que no reunien tot el poble, però que es veien com a necessàries per celebrar experiències que havien posat a les persones o a les famílies en contacte amb la presencia o la voluntat de Déu. I procuraven posar ampits o murs prims dedicats essencialment per a l’àmbit religiós a les cases. Posteriorment van construir altars de diferents formes, on hi col•locaven records d'altres indrets o santuaris que recordaven Déu de la mateixa manera com tot el poble el representava. Així les cases, com els llocs sagrats, estaven estretament en relació amb altres llocs sagrats. Actualment aquests altars es conserven en forma de taules senzilles, guarnides amb flors i paper picat. Les famílies hi celebren molts ritus que expressen el seu sentit religiós, i hi posen damunt les imatges que expressen millor la seva experiència transcendent.

Quan les cultures d'alguns pobles es van anar fent més complexes i els grups humans s'organitzaren socialment en ciutats o en ciutats-estat, dins de cadascuna s'hi van construir espais, places, adoratoris, edificis i conjunts que estaven dedicats quasi exclusivament a celebrar l’experiència religiosa dels pobles. Eren llocs sagrats de gran bellesa arquitectònica. El que hi celebraven era l’experiència de Déu sobre la qual havien reflexionat i de la qual parlaven de forma més organitzada. Ja tenien la seva teologia. En gairebé tots els pobles del nostre continent, la teologia i els llocs sagrats no únicament contenien el pensament religiós del moment, sinó que també es referien a les experiències religioses de temps més antics, repensades i aprofundides. Per això els primers missioners cristians, cap allà al s. XVI, en veure la riquesa de les expressions i representacions dels indígenes van pensar que els nostres pobles eren politeistes. D'altra banda, tenim moltes cròniques, textos i mites de les tradicions indígenes d'aquell temps que ens demostren precisament el contrari. Els diferents "déus" no eren res més que diferents noms que permetien als nostres pobles expressar de maneres diverses i en moments diferents les experiències religioses que havien tingut amb una única divinitat.

Moltes vegades, al voltant dels llocs sagrats, amb prestigi a causa de les concentracions que hi havia hagut des de temps molt llunyans, es varen anar construint les ciutats, conservant sempre al centre, els adoratoris i, gairebé sempre a l'orient, els grans monuments dedicats al Sol que, juntament amb la Terra i la Lluna, eren els símbols més representatius de Déu. D'aquests Llocs convé recordar l'anomenat La Venta, a Tabasco (Mèxic), on els més antics avantpassats de les cultures mesoamericanes van fer aquest enorme temple que no és quadrat, ni circular, ni rectangular, ni cònic, sinó que amb la forma d'una mena de grills que encara avui ens sorprèn. Tots recordem Tiwanaco, a Bolívia, amb les seves places, patis i temples, i amb la porta per on el Sol passa per a baixar amb el poble reunit en els immensos patís enfonsats. Així funcionà també el Temple del Sol, col•locat exactament seguint el camí de l'astre, que es va construir al Machu Pichu, al Perú, on Déu descendeix a la història sobre les poderoses ales del còndor.

Enmig de la més pregona selva del Petén, els maies de Guatemala van construir una enorme ciutat cerimonial que coneixem com a Tikal, on es varen citar persones i pobles religiosos de tot el món antic de Mesoamèrica. Els maies que van construir-la procedien i peregrinaven d'altres indrets també consagrats com Kaminal Juyú, també a Guatemala. Avui ens sorprèn el temple de Quetzalcóatl a Chichen Itzá, que realment no esta construït en aquesta ciutat de l'actual Yucatán a Mèxic, sinó que els seus arquitectes el col•locaren en l'espai sideral, relacionant el temple amb el moviment de la terra al voltant del Sol, de manera que en el moment de l'equinocci de primavera, les ombres dels seus volums projecten al vespre, quan es fa fosc, una serpent lluminosa que descendeix lentament des del cim del temple fins a terra, precisament en el dia i l'hora que han de començar les pluges en aquesta regió. Sol, Pluja, Terra, Humanitat, presència de Déu entre nosaltres. A Toniná, al cor de la selva d'Ocosingo, a Chiapas (Mèxic), darrerament ha quedat completament al descobert l'edifici més gran del món antic i modern: el Temple del Sol. Des de dalt, el joc de pilota jugat al peu del temple mateix es veu com dos pams. Allà esta i representat novament Quetzalcóatl en un enorme mosaic de pedra caliça; al cim veiem a Déu, com el Sol, que sorgeix a la matinada de la boca oberta de la Mare Terra.

Ja sabem que mentre construïen a Konoquia Mounds, a illinois als Estats Units, van començar a aparèixer les restes del que fou un temple grandiós, construït a imatge i semblança de la Piràmide del Sol a Teotihuacán, a Mèxic. Allà els indígenes, que havien construït aquest lloc sagrat seguint les pautes dels arquitectes que fugiren de la destrucció de Teotihuacán l'any 900 dC., parlen de Déu com a Usen, "el Gran Esperit", i entraren així amb la seva aportació al més profund de les religions antigues del nostre continent..

A Teotihuacán, el temple del Sol esta situat a l'orient del de la Lluna, a l'extrem d'una avinguda de 5 quilòmetres. Al cim de l'estructura més gran dedicada al Sol volien col•locar una representació de Déu com el Senyor de l'Aigua, Tláloc; i sobre el temple de la Lluna hi havia una representació de Déu amb el símbol de Chalchiutlícue, la senyora de les Fonts, "La-vestida-de-maragdes".

Qui ha estat a Tula, el principal centre religiós tolteca, a Mèxic, experimenta realment la profunda religiositat dels qui modelaren en altes escultures Tlahuizcanpantecútli, el "Senyor del Sol de l'Aurora". Aquesta és una manera sublim de "parlar" de la contínua novetat i renovació del diví en la historia. Allí moltíssimes vegades, van representar Tlahuizcanpantecútli mitjançant enormes blocs de pedra que porten al pit Papáotl, "La Papallona", l'esperit que ho fa transcendir tot.

Al món indígena hi ha molt llocs, sagrats. Només a les costes del Golf de Mèxic el catàleg de l’Institut Nacional d' Antropologia en té registrats més de la 600. I a la península del Yucatán? I a l' Altiplà? I a les valls i planes d'Oaxaca? I a les Huasteques? I a Hondures? I a Colòmbia? I a l'Equador? I en les selves i rius de l'Amazones? I en les immensitats geogràfiques i humanes del Con Sud que es perd en la gelada Antàrtida? I en l’enorme casc polar del nord? No podem ni tan s0ls intentar parlar dels llocs principals. El que sabem certament és que el món, la terra, les déus, els rius i els llacs, l'aire i el cel, la casa, l'adoratori, la plaça, el temple i moltes activitats personals, grupals, socials i polítiques, eren llocs sagrats per als nostres avantpassats. Però, com meditava Nezahualcóyotl, el més gran poeta i sacerdot de l'antiguitat: "Cerco Déu en el temple i no el trobo./ El cerco en la filosofia i no hi és./ El vaig cercar en els camps i no el vaig trobar./ El trobo en la persona humana./ Està en el cor del meu germà."

Tota la terra i l'espai del nostre continent és sagrat. Però el principal lloc sagrat per als indígenes d'abans i d'avui és la humanitat, "els merescuts a per la penitencia de Déu". Déu està per la humanitat. Es dóna a conèixer per ella i en ella. Déu, per als mesoamericans, es va fer persona humana en el Senyor de Tula, Quetzalcóatl; en Wiracocha, per als quetxues; en Crist, per als jueus. És sempre el mateix que sap com donar-se a la humanitat sencera. En la persona humana hi ha el Tzintéotl o panís diví; la persona està feta de Terra i de Sol i d'Aigua, signes i presència de Déu. Déu pareix contínuament la humanitat i li dóna vida. Déu “s’encarna” de moltes maneres i en llocs diversos.

I totes aquestes maneres i llocs són sagrats.