Karla Huerta

Els moviments feministes s'han constituït en una força social d'àmplia envergadura, ineludible per al debat públic actual, tant a Xile com en el món. El moviment «Me too» («Jo també») que va emergir l'any 2017, va ser expressió d'una protesta que va denunciar pràctiques d'agressió i assetjament sexual a Hollywood, i que va prendre força en diferents esferes de la societat, a la qual moltes dones del món es van adherir, tot relatant a través xarxes socials les seves pròpies experiències d'abús.

A Xile no va ser diferent; el mateix any, massives mobilitzacions van iniciar l'anomenat «Maig feminista». En aquestes manifestacions les dones van fer ús de l'espai públic per protestar amb el cos nu i la cara coberta amb acolorides caputxes, i amb danses, música i teatre.  Alguns mitjans van titular «l'onada performàtica del feminisme». En aquest context de protesta una imatge va cridar l'atenció: una estudiant de la Universitat Catòlica Pontifícia de Xile que, a tors nu i rostre cobert, dreta al costat del monument al Papa Joan Pau II situat a la casa d'estudis, dirigia la protesta a viva veu enfront del col·lectiu estudiant que l'escoltava. Aquesta imatge va recórrer les xarxes, la televisió i va arribar a ser portada de llibre.

És un fet que les lluites feministes apareixen contínuament en tensió amb la tradició eclesial catòlica, una de les institucions més obertament discriminatòries contra les dones, a les quals encara exclou dels seus espais de poder i direcció. Només cal recordar una sola frase de Tertul·lià «pare de l'Església», que no amaga la seva misogínia en molts textos: «No sabeu que cadascuna de vosaltres és una Eva? La condemna de Déu sobre el vostre sexe perdura fins avui; la culpa ha de perdurar també» (Tertul·lià, 196-212, dC, en Forcades, 2011,«Teologia Feminista en la Història»).

No obstant això, aquella tradició catòlica excloent de les dones, no és l'únic costum que coexistia en aquelles comunitats. Santa Tecla constitueix un testimoni que podem conèixer a partir d'un text apòcrif molt llegit i discutit en l'església primitiva, titulat «Fets de Pau i Tecla». Aquest text podria ser avui considerat una obra feminista en tota la seva expressió, ja que impressiona les similituds i l'abast que té comparat amb el context actual de la lluita per la igualtat d'homes i dones. Tecla és una dona emblemàtica, a qui la seva mare havia promès en matrimoni. Va escoltar una predicació de l'apòstol Pau. Aquesta predicació no estava dirigida a ella, sinó a un grup de deixebles homes. Tecla no va fer cas de la restricció, i es va disposar a seguir a Pau per ser deixeble, la qual cosa va significar que rebutjava el matrimoni al qual estava compromesa. Alhora, implicava la transformació del paper de les dones en la societat, la qual cosa començava a ser una característica principal en aquell cristianisme naixent. Rebutjar la institució familiar grecoromana li portaria conseqüències a Tecla, ja que va ser condemnada dues vegades a mort; en la primera ocasió va ser la seva pròpia mare qui va exigir la condemna pel greuge, i la segona un home que «l'estimava». D'ambdues condemnes surt il·lesa, configurant-se com una líder cristiana. És Gregorio de Nacianzo (s. IV dC), doctor de l'Església, qui discuteix aquella norma sobre la castedat com una virtut no admissible per a les dones, davant la qual reconeix: «veig que els homes no estan ben disposats a ella» i després afegeix: «¿Quina raó hi ha perquè aquestes lleis condemnin en la dona el que toleren en l'home? (...) Déu no ho ha fet així». (G. de Nacianzo, Orationes, XXXVII, 6. En Forcades, T., 2011).

Gregorio va ser un defensor de la igualtat d'homes i dones. No obstant això, aquest relat cristià també posa de manifest el conflicte de posicions sobre aquest tema dins de la comunitat. La castedat va ser un tema fonamental per a les dones del primer cristianisme, ja que van trobar en aquella pràctica religiosa una font de llibertat enfront de la submissió conjugal als homes disposada per la cultura grecoromana. Per tant, per Tecla la castedat no és un assumpte de «puresa», sinó de possibilitat per configurar un nou rol d'ella com a dona en la societat, que la predicació cristiana li oferia. Les seves raons per seguir els deixebles de Jesús cobren sentit i coherència amb la seva pròpia llibertat i aspiració d'igualtat davant de l'home, ja que li permetien exercir, per exemple, la voluntat i consentiment davant de l'exercici de la sexualitat. Recordem que Pau afirmava: «Ja no hi ha jueu ni grec; no hi ha esclau ni lliure; no hi ha home ni dona; perquè tots vosaltres sou un en Crist Jesús »(Ga 3,28). En aquest text apòcrif és possible trobar múltiples lectures contemporànies.

La segona condemna a mort de Tecla és propiciada per Alejandro, un sirià important que al veure-la s'enamora d'ella, i com que era molt poderós, intenta abraçar-la pel camí, cosa que ella no suportava. Tecla cridava amargament: «No facis violència a l’estrangera» (Bonilla, P. Fets de Pau i Tecla). No obstant això, ell no va desistir del seu pla, que suposava una amenaça evident de violació. Llavors, fent ús d'una pràctica d'autodefensa, Tecla «li va trencar la clàmide i li va treure la corona del seu cap, i el va deixar en ridícul», diu el text. Aquest relat evoca reminiscències de les formes de feminicidi actual, ja que la venjança del sirià davant del rebuig sexual de Tecla és representativa d'allò. De fet, el text emfatitza «Ell, que l'estimava, però al mateix temps se sentia avergonyit per aquest succés, la va conduir davant el Governador (a pena de mort)».

Quants suposats «amants» han matat dones a Xile l'any 2021? El maig de l'any esmentat ja sumaven 21 feminicidis a Xile, i l'any 2020 n'hi va haver 59 en total. No obstant això, la mort no és l'última paraula d'aquest relat apòcrif feminista. Déu va salvar a Tecla de la mort en la primera condemna i, després, en la segona condemna; l'acció col·lectiva de les dones apareix a escena per rescatar-la. La veu de les dones plebees que defensen a Tecla ens recorda el «Me too» de l'empatia i la causa solidària entre dones que aixequen la veu per ajudar-se mútuament. Aquest bellíssim episodi narra a Tecla que, essent condemnada a les feres, és rescatada per una multitud de dones que van irrompre en un crit i van començar a fer pètals de flors perquè hi hagués abundant perfum, i d'aquesta manera, les feres s'adormissin.

La lluita de Tecla per mantenir la seva virginitat és presentada com una gosadia heroica contra el patriarcat. Davant el risc imminent d'una agressió sexual, la qual reapareix contínuament al llarg del relat, Tecla busca defensar-se. Una altra dona també ho fa: és el cas de Trifena, que la protegeix perquè ni els soldats ni el sirià l'ataquin sexualment mentre espera la seva condemna a la presó. Tecla és contínuament desvestida davant el públic en els actes de condemna, amb l'objecte d'humiliar-la i fragilitzar-la. Després de ser salvada de les bèsties i que el Governador ordeni que la vesteixin, ella pren la paraula i es vesteix ella mateixa. La nuesa és revertida i reinterpretada per Tecla com una oportunitat de salvació. Alguna cosa semblant trobarà el moviment feminista en la seva performance de nus a l'espai públic? Ja no es tracta que altres despullin (o vesteixin) a les dones per als seus propis propòsits, sinó que avui reivindiquen ser elles mateixes qui decideixin el poder del seu vestit i nuesa.

No podem deixar d'esmentar que la lectura de Tecla ens va evocar també la famosa performance creada pel col·lectiu «Las Tesis», que interpel·la a l'Estat, al poder judicial i a la policia per la desprotecció i la complicitat amb el sistema patriarcal denunciat per les dones. Hi ha una tradició oculta al cristianisme sobre el rol i lideratge que van assumir moltes dones en els primers segles, que ens permet pensar –parafrasejant Teresa Forcades– que la lluita feminista no és una cosa nova, sinó que ha existit des que existeix la dominació patriarcal. El testimoni de Tecla constitueix un gran suport històric de la lluita de les dones, fins i tot més enllà de les fronteres del cristianisme, ja que el seu testimoni ens permet un diàleg extraordinàriament poderós amb les lluites feministes d'avui.