Mai més!
Mai més!
Raquel Bergeret
Entre 1984 i 1990, quan els països que avui formen part del Mercosur s'havien proposat amb entusiasme recuperar la democràcia, es van veure commoguts per l'aparició, primer a Argentina (1984), després a Brasil (1985), Uruguai (1989) i Paraguai (1990) de sengles llibres que -des de diferents enfocaments d'estudis i investigacions- presentaven a la societat una enorme quantitat de documents i testimonis del que, especialment en la dècada del 70, va constituir la violació dels drets humans d'una forma "orgànica i estatal per la repressió de les Forces Armades". Aquest caràcter orgànic i totalitari oferia als torturadors un suport publicitari pel qual encara avui dia molts continuen pensant que "qui sap que haurien fet " els que van desaparèixer, als quals es presenta com a víctimes.
Més enllà de l'opinió general que la violència engendra més violència, aquests llibres ens mostren amb tota mena de documents que darrera de la doctrina de la "seguretat nacional" hi ha una concepció ideològica que constitueix una involució, ja que ignora la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, que semblava una consecució consensuada per tota la humanitat. Per això, el títol "Mai més" és una consigna que es vol fer arribar a tota la societat civil perquè assumeixi totalment la seva responsabilitat de participació activa en tots els camps i perquè, davant dels fets, es tingui en compte el que recordaven els bisbes llatinoamericans en la Conferencia de Puebla (1979, en ple apogeu de les dictadures): "…. que cada home i cada dona, per més insignificants que semblin, tenen en si mateixos una noblesa inviolable que ells mateixos i els altres han de respectar i fer respectar sense condicions".
El comú denominador d'aquests llibres és ser uns informes documentals, però cada un d'ells ha estat realitzat per Comissions amb orígens diferents i que aconseguiren accedir a diversos tipus de fonts.
Les pressions militars han fet que els governs democràtics dels quatre països hagin admès d'una manera o altra la impunitat dels qui van cometre aquests crims contra la dignitat humana. Per això aquests llibres estan a les nostres mans com un valuós llegat que hem d'entregar als nostres fills perquè comprenguin millor tot el que encara queda per fer per tal d'aconseguir la veritable democràcia: la de tots. Sense por i sense venjança, buscant la justícia i la veritat.
Argentina
A Argentina, el nou govern democràtic va constituir una Comissió Nacional sobre la desaparició de Persones (CONADEP), "no pas per jutjar, que per això ja hi han els jutges constitucionals, sinó per indagar la sort dels desapareguts durant aquests anys nefastos de la vida nacional". Aquesta Comissió, formada per persones amb autoritat moral reconeguda per la societat argentina, ens diu en el pròleg: "Amb tristesa, amb dolor, hem complert la missió que ens va encomanar... el President Constitucional de la República. Aquesta feina va ser molt difícil, perquè vam haver de recompondre un trencaclosques tenebrós, ... quan s'han esborrat deliberadament tots els rastres, s'ha cremat tota la documentació i fins i tot s'han enderrocat edificis. Ens hem hagut de basar en les denúncies dels familiars, en les declaracions d'aquells que van poder sortir de l'infern i també en els testimonis de repressors que per motivacions poc clares s’acostaren a nosaltres. Durant les nostres investigacions vam ser insultats i amenaçats pels qui cometeren els crims, els quals, en lloc de penedir-se'n, tornen a repetir les conegudes raons de la "guerra bruta", de la salvació de la Pàtria i dels seus valors occidentals i cristians... I ens acusen de no propiciar la reconciliació nacional, d'activar els odis i ressentiments, d'impedir l'oblit, ...”.
Les successives edicions, la traducció a diferents llengües i el fet d'haver motivat molta gent a fer el mateix en el seu país, ens fa adonar que aquesta feina tan difícil no fou en va. Igual que els autors, també molts de nosaltres -i jo el primer- hem de superar moltes resistències per poder llegir llibres com aquest, perquè sembla que és més fàcil creure en l'ésser humà ignorant aquests horrors.
Nunca más. Informe de la Comisión Nacional sobre la desaparición de personas, Ed. Universitaria de Buenos Aires, 1984.
Brasil
El llibre brasiler ens l'ofereix l'arxidiòcesi de l'Església Catòlica de Sao Paulo. El cardenal D. Paulo Evaristo Arns ressalta el propòsit humanitzador i evangèlic que l'han impulsat a analitzar i sistematitzar aquests fets. Inicia el llibre amb el seu propi testimoni de molts anys de companyia a les persones que han vist desaparèixer la gent que més estimaven, i afirma que no hi ha res en el món que pugui descriure aquest dolor. "Per a l'esposa i la mare, la terra s'envolta de tenebres, com en la mort de Jesús". El llibre no pretén ser una simple acusació, sinó un testimoni i una crida a tothom perquè reconeguem la nostra vertadera identitat a través de les cares desfigurades dels torturats i dels torturadors.
Aquesta publicació resumeix un estudi de 5.000 pagines realitzat per especialistes, que van tenir a les seves mans la majoria dels processos polítics realitzats per la justícia militar brasilera entre l'abril de 1964 i el març de 1979. EI que més sorprèn és que són els mateixos torturadors els qui, amb absolut convenciment, ens relaten el testimoni de les seves accions. Ens sembla d’allò més expressiu el comentari de l'autor del prefaci, que diu: "... si els torturadors són agents conscients d'aquest acte degradant, hi ha d'haver uns altres motius que els han portat a actuar d'aquesta forma. Invariablement, el motiu és l’obediència a algun tirà o la "seguretat nacional"... Buscant un ràpid desenvolupament econòmic, el règim militar va assumir poders excepcionals i va suprimir els drets constitucionals dels ciutadans. Aquestes mesures d'excepció, contràriament, van ser nefastes per a la població. Precisament aquells que van aixecar la seva veu o van actuar a favor dels pobres i oprimits són els que van patir tortura i la mort. Creiem, com a cristians, que l'única i veritable seguretat nacional consisteix a facilitar la plena i confiada participació de les persones en la vida del seu país.
Un relato para la historia, Brasil: Nunca mas, Ed. Vozes Petrópolis, 1985.
Uruguai
El Servicio de Paz y Justícia (SERPAJ) d'Uruguai va impulsar en aquest país l'edició del "Nunca más". Es tracta dels fruits d'una investigació portada a terme per un equip d'advocats, metges i especialistes en drets humans, en base a documents testimonials referits a denúncies de violació dels DDHH i a testimonis processats per la Justícia Militar. Per donar més objectivitat al tractament del tema, es va encarregar a un equip d'enquestadors la feina d'indagar científicament sobre "la presó prolongada: la versió dels detinguts".
Les característiques civilistes de la societat uruguaiana, on era impensable un cop militar, porta els autors a estudiar tres períodes que corresponen al naixement, la consolidació i la fi del totalitarisme militar: el primer correspon a 1966-72, en què un govern civil, elegit legítimament, per poder imposar l'ordre en una societat commocionada per la crisi i la subversió, decreta abusivament unes mesures permeses per la constitució en casos excepcionals, i insensiblement passa a l'autoritarisme com a practica diària. El segon (1973-79), s'inicia quan les institucions civils debilitades deixaren la porta oberta als qui ja eren amos del "poder", per ignorar la dignitat humana en la lluita antisubversiva. Llavors es declara obertament la "guerra bruta" i el país és ocupat pel seu propi exèrcit, que estableix "una repressió callada, progressiva... perfectament selectiva, fins arribar a un control... total de la població". Els tres milions d'habitants van ser classificats en tres categories: A, B i C, segons el grau de perillositat que els assignaven les "Forces Conjuntes"... Un "certificat de fe democràtica" determinava la possibilitat d'una persona d'aconseguir feina o anar a l'atur, poder entrar o sortir del país, tenir més o menys vigilats els seus actes. En aquest període d'" apogeu" va arribar un moment en què s'havia de demanar permís ¡fins i tot per celebrar un aniversari! Finalment, segurs del terror que havien aconseguit d'implantar, els militars s'arrisquen a un plebiscit. L'última etapa s'inicia quan el poble rebutja la proposta d'una Constitució que legitimés el seu paper de custodis de la Seguretat Nacional. Encara van passar cinc anys més en què vulnerar les llibertats i la seguretat de la vida continuava sent la base de la "Seguretat Nacional".
Sota la nòmina de "subversiu", que podia referir-se impunement a qualsevol, es negava a les persones la seva qualitat d'éssers humans. El llibre és ple de testimonis. Als desapareguts se'ls nega fins i tot el dret a ser en un lloc i en una data. La psicologia orienta la tortura per destruir la persona des de dins.
Francisco Bustamante (coord.), Uruguay Nunca Más. Informe sobre la violación a los Derechos Humanos (1972 -1985), Servicio Paz y Justícia, Montevideo, 1989.
Paraguai
La repressió, la matança i la persecució des del poder durant la dictadura de gairebé trenta-cinc anys del general Stroessner, van mantenir el poble paraguaià paralitzat per la por i la impotència. En un període tan vast, les característiques de les violacions als drets humans són variadíssimes i terribles, i els qui les van patir - els qui van tenir el coratge d'enfrontar-se al sistema- eren considerats com els "leprosos de la societat", amb els quals ningú va voler assumir el risc de dialogar o de reunir-se.
El Comitè d'Esglésies del Paraguai, una de les institucions cristianes que des del temps de la dictadura va afrontar el risc d'assumir la defensa dels drets humans, és l'editora d'aquest llibre. "Com en tots els règims totalitaris, la solidaritat de les esglésies, de l'oposició i dels organismes de Drets Humans amb els perseguits també fou vista com una acció subversiva. El Comitè de les Esglésies, des de la seva creació el 1976, va haver d'aguantar el patiment i la repressió d’alguns dels seus membres. Protegir els arxius de la institució davant les violacions de domicili, segrestaments i destrucció de documents va ser una feina molt dura. Fou necessari duplicar, fotocopiar, i fins i tot microfilmar els documents per dipositar-los en arxius paral•lels, amb la intenció de burlar l'acció destructiva del regim.
El llibre s'organitza en tres períodes: "Els anys inicials de la dictadura", "Dues dècades de Pax Stronista" i "Camí cap a l'enfonsament". La seva intenció és emmarcar històricament els documents testimonials - guardats en els seus arxius i en els d' altres institucions similars o de persones privades, en especial advocats que van tenir una relació directa amb les víctimes. També orienta cap a l'educació basada en els valors dels Drets Humans, fonament de l'ètica democràtica, i cap a la recuperació de les víctimes, els qui ahir van ser "leprosos" i que avui la memòria històrica rescata com els herois autèntics que es van atrevir a enfrontar-se a un regim inhumà i que van anar obrint camins cap a la recuperació democràtica.
José Luis Simón G., La dictadura de Stroessner y los Derechos Humanos. Nunca más, Comité de las Iglesias, Asunción, Paraguai, 1990.
Raquel Bergeret. Revista Nuevamérica, Buenos Aires