Malinche, Marina o Malintzin
El triple vessant de la identitat llatinoamericana

---

Marina al seu fill: et serà molt fàcil morir, un xic menys fàcil somiar, difícil rebel.lar-te, dificilíssim estimar. Carlos Fuentes, Ceremònies de l’alba.

La història de Malinche constitueix un mite d’origen on ens podem llegir a nosaltres mateixos. La vida d’aquesta dona ha estat malinterpretada moltes vegades. Malinche seria el prototipus de la traïdora, de la meuca que es ven a l’invasor, la mare de tots els mals que ens afligeixen. Amb aquesta interpretació parcial del mite no fem res més que perpetuar la vella idea masclista que, a l’origen del mal, sempre hi ha una dona: Eva, Pandora, la dona de Lot... Malinche. Comprendre la figura de Malinche, símbol de la condició de la dona, de l’ànima mestissa i de la identitat llatinoamericana, serà intentar comprendre’ns més a nosaltres mateixos.

Història de Malinche

Va néixer a Paynala, territori sotmès per l’imperi asteca. Filla del cacic d’aquell lloc, li van posar el nom de Malintzin, nom que evoca al mateix temps la deessa Malinaxotchilt, germana del déu asteca Huitzilopochtli, el qual li sacrificà el fill; i Malinalli que representa el signe d’un pitjor auguri.

Malintzin quedà òrfena de pare essent molt petita. La mare es va casar i va tenir un fill del nou matrimoni i, per tal d’eliminar qualsevol disputa de successió, van vendre la primogènita a uns mercaders d’esclaus. Aprofitant la mare que s’havia mort la filla d’una esclava de l’edat de Malintzin, van fer els funerals amb gran solemnitat. Els mercaders, al mateix temps, van vendre la nena a un cacic maia de Tabasco.

Quan, aterrits per Cortés, els maies de Tabasco li ofereixen 20 esclaves –entre elles Malintzin– com a present de pau, ella tenia 20 anys, una intel.ligència i bellesa portentoses i el domini de les llengües nahualt i maia. Amb els espanyols és batejada, juntament amb les altres dones índies, i li posen el nom de Marina. Immediatament és entregada a Portocarrero, lloctinent de Cortés. Aquest no triga gaire en adonar-se de la utilitat d’una esclava que podia ser una traductora insubstituïble. Les cròniques dels vençuts reflecteixen aquesta conversió de Malintzin en Marina amb impressionant patetisme: “I es digué, es declarà, s’indicà, es relatà, es posà en el cor de Motecuhzoma que un dona d’aquí, dels nostres, els guiava, els servia d’intèrpret parlant nahualt” (1). És molt possible que, tal com diu la llegenda, estigués enamorada de Cortés, probablement el primer home del qual rebé un tracte amable. Aquest la va arrebatar a Portocarrero i la va convertir en la seva amant. Mentre li fou útil la va tractar amb extrema deferència, atorgant una gran importància a la seva intimitat física i oferint-li regals luxosos. Quan va deixar de ser útil, de la mateixa manera que l’havia arrebatat a Portocarrero, també l’entregà a un soldat.

Cortés és pura ambició. No dubta ni un instant a mentir, sobornar o adular, a fi d’aconseguir les seves fites. La traïció està a la base de les seves victòries. Si no fos que ja hi estem acostumats, se’ns faria difícil creure que algú responsabilitzés de la crueltat de Cortés a la dona que anava amb ell: “Sembla que Marina fou la instigadora de la matança de Cholula, ordenada per Cortés perquè ella va creure que els indis estaven conspirant contra els espanyols” (2).

El 1522 Maria fou mare del primer hereu del títol de Marquès de la Vall d’Oaxaca: Martín Cortés. Quan, en una expedició a Hondures que fou un fracàs total, Hernán Cortés va perdre un gran part del seu poder, desesperat i begut entregà Marina al soldat Juan Xaramillo, amb qui es convertí en portadora d’encàrrecs a Jilotepec i va tenir una filla anomenada Maria. A partir d’aquest moment se sap molt poc d’ella.

La dona

Quant a indígena, Malintzin és traïda pels seus pares, desposseïda dels seus drets hereditaris, usurpada pel seu germà i venuda com a esclava. La seva condició de dona és la d’objecte que passa d’una mà a l’altra i se la valora pel seu cos i la seva capacitat de treball.

Quant a mestissa, la Malinche és vista com una puta, hipòcrita, traïdora. En cap moment se la considera com una víctima sinó com a culpable. No és vista com a violada sinó com la malignitat que desculpabilitza Cortés.

Quant a assimilada a l’altra cultura, es destaquen els valors de Marina: “No és digna de censura qui, per amor i convicció, fou una ajuda per als qui van venir a desvetllar una cultura per alçar amb ella una nova forma de pensament i vida” (3). I des d’aquest punt de vista no deixen de reconèixer-li qualitats meritòries, però sempre al darrere i al servei del varó.

Identitat llatinoamericana

Malintzin, com a realitat sociològica, racial, conformadora de nosaltres mateixos, és ignorada, negada i reprimida. L’indi és l’altre, l’humiliat, el negat, l’amagat; és la debilitat, el sometiment, la devaluació social. Allò indígena sobreviurà, però amagat. Per això no és gens estrany que en l’imaginari col.lectiu apareguin princeses índies abandonades pel seu pare o per l’amant espanyol, tancades en coves i proclamant eternament la seva tristesa. La presència de l’esperit de Malinche, la Mocuana o la Llorona es deixa sentir per tot Mèxic i Centramèrica.

El mestís és fill de la Malinche. El “chele”, l’estranger, la cultura imposada, són instrument de venjança contra la mare, contra la pròpia història i geografia. La Malinche és mestissa des del moment en què adopta la cultura espanyola, però no podem jutjar-la fàcilment: ella no pot fer altra cosa que odiar el seu poble, la seva història i el seu destí. El seu fill, l’autèntic mestís, per fugir de la violència colonial, es veu empès a rebutjar la mare, tant o més que ella el rebutja a ell, per ser fruit o bé d’una violació, o bé d’un amor burlat. El mestís vol ser com el pare, però aquest no el reconeix, ni es reconeix ell mateix com igual al pare. Aquesta frustració es traduïrà en una violència i menyspreu contra les cultures indígenes major, encara, que la dels mateixos conqueridors. Violència que se segueix prodigant en l’extermini indígena.

Les relacions entre indígena i conqueridor no són mai igualitàries, raó per la qual la feminitat i la masculinitat es desenvoluparan en el mestís de forma tensa. La dona mestissa, en no realitzar-se com a dona en relació amb el seu company, buscarà una maternitat quantitativa. Davant la depressió o la vellesa intentarà prolongar la seva maternitat en la cura dels néts.

El masclisme en el mestís és, en gran manera, la inseguretat de la seva pròpia masculinitat. Privat d’identificacions masculines fortes, es veu necessitat de presumir-ne: la pistola, l’ús de la força, de la violència, las manifestacions de posseir quantes més dones millor, són la lluita per assolir la figura forta i idealitzada del pare, sempre odiada per ser inabastable.

La identitat

Tenir identitat significa reconèixer-se personal, social, culturalment. El reconeixement és l’assumpció o acceptació de la meva història, el meu país, del meu ésser, dels meus pares, de les meves possibilitats i limitacions. Tenir identitat ens permet comunicar-nos sense complexos amb els demés i entendre’ns millor a nosaltres mateixos, ens permet ser més conscients de les nostres possibilitats reals i projectar-nos cap el futur. Si no acceptem un aspecte o part de nosaltres mateixos, la nostra personalitat individual, social o històrica està malalta, desestructurada, sense una base ferma.

Tota identitat, des del moment que és, a la vegada, profundització d’allò que se’ns ha donat i projecció d’allò que voldríem ser, és problemàtica. D’una banda, no podem pretendre conèixer profundament allò que se’ns ha donat, perquè com totes les realitats, és ampli i inabarcable. D’altra banda, la tasca d’anar fent el nostre ser mai no està plenament acabada. El problema de la identitat sempre serà un problema obert; però si mai no ens ho plantegem, mai no agafarem les regnes el nostre destí.

La humanitat

El mestís neix amb aquest sentiment ineludible d’orfandat de Blacamán el bo, venedor de miracles de la realitat, conte de García Márquez: “qui ets tu, i jo li vaig contestar que era l’únic orfe de pare i mare a qui encara no se li havia mort el pare i la mare i després em va preguntar que què feia a la vida, i jo li vaig contestar que l’únic que feia era estar viu perquè tota la resta no valia la pena” (4). Però aquest sentiment d’orfandat és propi del gènere humà.

Tots som indígenes, Malintzin, davant l’amenaça de destrucció i l’anhel de comunió amb allò que és nostre, és a dir, amb la terra i els nostres congèneres. Tots som Malinches davant la desil.lusió d’un paradís que no era real, i ens venjem de la terra, dels homes, de la cultura i els projectes que van avortar els nostres somnis. Tots som Marinas que creuen per un moment que la violència, la mentida i el poder podran tornar-nos la felicitat, fins que ens convertim en les seves víctimes.

Aprendre a viure amb els altres i lluitar per aquelles estructures econòmicosocials que no traeixin el més profund del nostre ésser i aspiracions, és la tasca que se’ns encomana, si no volem convertir-nos en “malinchistas” en el sentit tradicional del terme. “Amb els oprimits calia fer una causa comuna, per tal d’afiançar el sistema oposat als interessos i hàbits de comandament dels opressors” (5).

NOTES. (1) Còdex Florentí, citat per Todorov, Relats asteques de la conquesta, pàg. 79. (2) Camargo, Història de Tlaxcala recollida per Todorov, Relats asteques, pàg. 261. (3) Diccionari Porrúa, Mèxic 1975. (4) Gabriel García Márquez, Blacamán el Bueno, vendedor de milagros, pàg. 59. (5) José Martí, recollit per Fernández Retamar a Política de Nuestra América, pàg. 37.