MARIA DE NATZARET O LA VERGE?

María López Vigil
 

---

No hi ha cap dona més famosa al món que la mare de Jesús. En sentir aquest nom (Maria, Míriam, Maryam, Mary, Marija, Marie, Miren...) milions de nenes i dones responen arreu del món.

Beneïda entre les dones i homònima de tantes dones, que poc que en sabem d’aquesta nena camperola i jueva, criada a Natzaret, que no sabia llegir, però sí comptar les cabres que engegava en els turons del seu mas... Segurament, ben joveneta el seu pare la va donar en matrimoni. No sabem quants anys tindria quan va infantar Jesús. Sí sabem que el va alletar, rentar i vestir, el va cuidar...

En els evangelis només trobem breus dades que ens permeten imaginar la seva relació amb el seu fill, ja profeta. Deixen constància que li va costar entendre el que Jesús anunciava quan parlava del Regne de Déu. Fins i tot el va prendre per boig (Lc 8, 19-21). Sense explicar-nos com el va arribar a comprendre, ens diuen que després l’acompanyava pels camins amb altres dones i que va ser present quan el van torturar a la creu. La darrera vegada que la “veiem” és reunida a Jerusalem amb els seguidors de Jesús, cinquanta dies després d’aquella jornada amarga, quan ella, amb altres dones i amb ells, van decidir anunciar que Jesús continuava viu. Començava així el moviment de Jesús.

En els evangelis també hi ha altres relats simbòlics sobre ella: l’àngel que li anuncia el seu embaràs, la visita a la seva cosina i el cant que va entonar aquell dia, la seva angoixa pel fill perdut als dotze anys...

Malgrat tot, el que més en “sabem” són creences que han transformat Maria de Natzaret en “la Verge”. Fins i tot el seu nom desapareix sovint quan l’anomenen, centrant tota la identitat en això: en la virginitat.

L’Església catòlica proclama quatre “dogmes de fe” sobre ella, en un culte en ascens segons han anat passant els segles. Segons els dogmes, és mare de Déu (segle IV), és verge perpètua (abans, durant i després del part, segle VI), no té pecat original (segle XIX) i va pujar al cel en cos i ànima (segle XX). L’Església catòlica també proclama unes altres quatre “veritats fonamentals”: és corredemptora, és reina, és mare espiritual dels creients i és mitjancera de totes les gràcies. Com si no n’hi hagués prou, dóna per certes algunes de les seves “aparicions” en coves, arbustos, mars, núvols...

De totes les vestimentes amb les que concilis, teòlegs i pontífexs han revestit Maryam, el dogma que ha arrelat més en l’imaginari popular és el de la virginitat, que molta gent sol confondre amb el de la concepció immaculada, entenent-ho com que Jesús va ser concebut “immaculadament”, és a dir, sense la “brutícia” d’una relació sexual.

Hi ha dogmes de fe, imposats com a creences que s’han d’acceptar sense discussió i sota pena d’excomunió i d’infern, que poden tenir conseqüències nocives, especialment entre aquells que en la societat no han estat ensenyats a pensar amb el seu propi cap i a dubtar. No podria ser un exemple la teologia de la redempció? Perquè els qui han estat ensenyats a creure que vam ser salvats per dolor i sang, sovint acaben pensant que ens salvem patint, aguantant pacientment les “creus” que Déu ens envia, siguin les injustícies d’un patró explotador, el desgovern d’un dictador, el maltractament d’un marit abusiu o qualsevol altre greuge...

Podrà també tenir conseqüències negatives el dogma de la virginitat de Maria? A partir del text simbòlic de l’àngel que li anuncia el seu embaràs, interpretat com un fet real, i a partir del text mític del Gènesi sobre el pecat d’Eva, interpretat com un fet històric i fonament de tota la dogmàtica, s’ha anat construint, segle a segle, fins als nostres dies, un dels imaginaris religiosos més contradictoris sobre “la Dona”.

¿No hem escoltat una i altra vegada que la dona ideal és la submisa, la que per ser verge va ser escollida mare de Déu? ¿I que la dona proscrita és la rebel, la que pecant va obrir les portes del mal al món, la mare de tots els humans? D’una manera o altra, dit o no dit, a totes les dones ens han col·locat entre Maria i Eva.

La Maria simbòlica, l’”esclava del Senyor”, se’ns representa a les dones com un model a imitar, tot i que sempre inabastable perquè cap dona arriba a ser mare essent verge. L’Eva mítica se’ns presenta com una alerta roja, advertint-nos que les dones som fràgils, dèbils, inclinades a temptar i susceptibles de ser temptades...

¿No resultarà nociu el dogma de la virginitat de Maria, en presentar la virginitat com el valor que en les dones més agrada a Déu? ¿Serà sa presentar la virginitat com un valor superior al sa i alegre gaudi de la sexualitat? ¿Serà positiu presentar la passivitat i submissió amb què Maria accepta la raresa del seu embaràs, com a virtuts que han d’ornar totes les dones?

A tots, dones i també homes, el dogma de la virginitat de Maria, incrustat en les consciències, ens pot suggerir una idea nociva: el menyspreu de la sexualitat, especialment de la femenina. Sant Agustí, que 17 segles després dels seus escrits tant continua influint en la teologia, va nuar aquestes tres idees: el sexe com a quelcom pecaminós, el naixement virginal de Jesús i la superioritat de la virginitat sobre la vida sexual.

L’edifici dogmàtic està construït de tal manera que qualsevol pedra que s’hi col·loqui necessita recolzar-se en una altra. El dogma de la virginitat de Maria té molt a veure amb els dogmes amb que fou revestit Jesús de Natzaret fins a convertir-lo en Crist. El seu origen extraordinari, el fill d’un déu concebut humà en el si d’una verge, va arribar també a fer dogma que Maria havia conservat la seva virginitat en el part i que després del naixement de Jesús no hauria tingut mai relacions sexuals. Alguns teòlegs obsessionats per la virginitat, van predicar que la mare de Maria també havia sigut verge. I altres van considerar naixements virginals en cadena des de la quarta generació prèvia a Jesús. Tota aquesta especulació, per “assegurar” la divinitat de Jesús, basant-la en la idea que el cos i la sexualitat no són ni divins ni sagrats.

No hi ha cap religió que ignori el significat del cos. Totes tendeixen a normar les dues principals funcions dels nostres cossos: l’alimentació i la sexualitat. Per ser un impuls tan vital, la moral sexual ha ocupat un lloc central en totes les religions. En les religions ancestrals de la humanitat van abundar els ritus que beneïen la fertilitat i el principi sexual femení com a símbol diví i sagrat. Però amb l’avenç de les religions patriarcals, de les que se’n deriven totes les religions actuals, la sexualitat femenina va ser censurada amb una severitat mai aplicada a la dels homes.

¿No són aquestes idees malsanes alienes al missatge de Jesús? Jesús va confiar en les dones i les va integrar al seu grup i mai va parlar de res semblant a una “moral sexual”. Tot això va arrelar en la teologia posterior, accentuant una visió negativa de la sexualitat. La relació sexual va deixar de ser un plaer sagrat, meravellosa via de comunicació humana, una metàfora de l’amor de Déu, per convertir-se en quelcom brut, negatiu, degradant.

Un dels dogmes dels orígens d’aquest dany està en el dogma de la virginitat de Maria. No el podrem revisar? Per començar a canviar de mentalitat, anomenem-la pel seu nom, Maria de Natzaret, Maryam, molt millor que no pas “la Verge”.

Ella va ser la mare de Jesús. No sabrem mai qui va engendrar Jesús. Ella el va parir amb els dolors amb els que ho fan totes les dones. I va tenir altres fills. Els evangelis esmenten els seus germans i parlen de “les seves germanes”. Mateu ens dóna els noms dels quatre germans de Jesús.

Déu et salvi, Maryam, plena ets de gràcia, nascuda com totes nosaltres, embarassada com ens embarassem nosaltres, vas parir com totes nosaltres i vas morir com morirem totes. Beneïda tu entre les dones, no només per haver sigut la seva mare, sinó perquè eres allà, al començament del moviment de Jesús, forjadora, inspiradora i pionera, juntament a altres dones, d’aquella primera comunitat que va començar a construir el Regne de Déu.

 

María López Vigil

Managua, Nicaragua