Masclisme i maternitat

Antonio González Dorado

El masclisme és un antivalor cultural llatinoamericà, que hom va denunciant repetidament els últims anys.

Implica una sobrevaloració del baró en el context social. Suposa, específicament, una sobreestima simbòlica de la genitalitat viril, que es tradueix en una autonomia incontrolada, prepotent i dominant. Això origina un ideal de baró, “el mascle”, al qual es contraposa dialècticament la dona i, derivadament, l’homosexual. L’ofensa més gran que se li podrà fer a un home serà dir-li afeminat o “marica”, expressió extraordinàriament complexa segons el context en què es faci. Al voltant d’aquest nucli es construeix un “model” de baró que és plenament acceptat i comprès dins del seu medi. Vet aquí algunes de les seves característiques i manifestacions.

“El mascle” és estimat per la seva duresa i valentia. Es tracta d’una valentia que fàcilment degenera en agressivitat i violència, per a la qual ha d’estar preparat en qualsevol moment. Per això un “matxet” o una pistola són sempre el seu millor guarniment. La seva fortalesa per a dominar la naturalesa bruta és un altre dels signes dels quals més s’enorgulleix. La prepotència li dóna el prestigi de ser temut.

Però simultàniament, en “el mascle” es desenvolupa la sagacitat. Creu que per a triomfar a la vida també és important “ser viu i lletrat”, d’altra manera se’l tindria per un babau. A la vida s’arriba més lluny “sabent caminar” que no pas havent adquirit una preparació convencional adequada. Aquí rau la importància de tenir molts amics i parents poderosos.

La seva autonomia s’expressa en el dret al desenfrenament. Li agrada tenir converses “d’homes”. Es vanta de poder beure i gastar el que vol, perquè no està sotmès a la faldilla de la seva esposa. El seu descontrol sexual li permet l’honor de ser “faldiller”, i les dones han de comprendre que els homes “són així”.

El seu lloc habitual no és la llar sinó entre els amics, al treball o a la farra. Però quan arriba a la llar passa a ser el rei, perquè “a la família es fa el que ell mana”, i mai no es barrejarà en activitats que “corresponguin” al món femení ni tindrà manifestacions que consideri femenines o maternes. És per això que es mantindrà dominador i tindrà una característica rudesa sexual, i al mateix temps té consciència que tot se li és degut. Quan ho vegi necessari, defensarà els de casa “com un mascle” i no podrà acceptar de cap manera la infidelitat de l’esposa, fet que el caracteritzarà fins i tot com un home gelós.

Al mateix temps el mascle és creient. Però les seves manifestacions pietoses són tímides i limitades, tot i que participa en els moments religiosos més solemnes, i li agrada portar els tabernacles a la processó i desitja morir i ser enterrat com un cristià.

El masclisme trenca l’equilibri del binomi home-dona. L’exaltació masclista del baró buida la dona dels seus valors, transformant-la en símbol negatiu del baró i en objecte de les apetències sexuals, prepotents i dominants del mascle. La dona, allò femení és un no-valor per al mascle, pura negativitat.

Un cop trencat aquest binomi, les exigències d’equilibri pròpies de tota cultura pretenen, en el nostre cas, salvar la dimensió femenina establint un nou binomi original: “mascle” (baró) – “la meva o la nostra mare” (dona). D’aquesta manera es recupera també valorativament el binomi societat-llar, binomi que inclou dos factors positius i necessaris per al desenvolupament de qualsevol comunitat.

La maternitat i la llar, en una cultura masclista, és l’”valor positiu”, principalment interpretat en la relació mare-fills, més exactament, “la nostra mare-els meus fills”, ja que la dona-mare, fora de les relacions de parentesc filial, es pot tornar a constituir en presa i víctima d’un masclisme descontrolat.

“La mare” com un valor positiu per als fills, sorgirà dialècticament com el negatiu-positiu del “mascle”. La mare es constitueix en el símbol de la llar. És l’empara amorosa en la qual s’hi han de trobar totes les virtuts de la llar. En ella hi brilla la fidelitat, l’honestedat en tots els aspectes, l’estalvi, l’ordre, la cura i l’atenció.

Davant la violència masclista, la mare és la que sempre acaba comprenent i perdonant els fills. Si és l’ajuda permanent en les necessitats ordinàries, també és l’última solució i esperança en les situacions límit, quan per a l’home derrotat ja està tot perdut. Ella ha de ser el testimoni de la pietat religiosa. I hi ha una confiança en la seva saviesa, perquè tan sols diu la paraula que convé als seus fills.

Simultàniament esdevé profundament respectable, essent tan propera, atès que hi ha una consciència que la maternitat sorgeix i es desenvolupa en el si del sofriment: víctima de l’espòs o del baró que la va abandonar, víctima de la societat masclista a la qual pertany. Per això, en el fons, se la considera com una fortalesa-resistent més gran que la del baró que, lògicament en un ambient masclista, esdevé misteriosa i dotada de poders desconeguts.

Així s’explica l’extraordinària autoritat de la qual queda dotada la mare dins d’una societat masclista, tant que adquireix característiques de “matriarca”, decidint en molts moments amb la seva benedicció i paraula el futur dels fills fins i tot quan ja són adults. No és estrany, en certs llocs d’Amèrica Llatina, escoltar una persona gran, amb un deix de sentiment i una consciència de limitació greu, que és “orfe” perquè la seva mare ja no viu en aquell moment: la desaparició de la mare és la desaparició de la llar, on la família se sentia reunida i segura.

Per això a la mare, freqüentment, se la idealitza i se la idolitza, se la mima, se la festeja. És la compensació de la dona en una societat masclista. D’aquí ve l’extraordinària valoració que té la dona de la fecunditat en aquests ambients, encara que de vegades li costi la vida. Ser mare és l’ideal i la salvació d’una existència femenina.

Antonio González Dorado, Paraguai