Matances de la selva
Matances de la selva
Ricardo Falla
Ja fa uns mesos que ha estat notícia llatinoamericana el llibre de Ricardo Falla, jesuïta, sobre les matances d'indígenes a l'lxcán guatemaltec, des les quals ha estat testimoni acompanyant durant molts anys les comunitats de població en resistència. El llibre "esquinça el vel que encobreix la veritat sobre la gent religiosa, gent de fe, descendents dels conquistadors, que ha matat sense pietat milers de persones humanes, considerant-les menys importants que la defensa dels seus privilegis, convertits en ídols, en valors absoluts" (Juan Hernández Pico). Un llibre que s'ha de llegir, per a la memòria perpetua ... i l'esperança. Aquestes són algunes de les seves conclusions.
La repressió de l'exercit, tant durant l'etapa selectiva com en la d'arrasament indiscriminat, va tenir una via de persecució a l'església, ja fossin catòlics o evangèlics. La persecució a l'església va ser l'expressió d'una desconfiança de fons en contra d'ella, per no complir el seu paper tradicional de legitimadora de l'estat.
La imatge d'església que es va perseguir fou la d'una institució que promou, des de la fe, un alliberament ("subversió” diria l'exercit) del poble. Aquesta desconfiança va ser una postura, com la del racisme i la discriminació, que va equivocar els senyals i va especificar la mateixa contrainsurrecció.
Va marginar, expulsar i assassinar sacerdots (Woods, Stetter, Gran), perquè els veia com a promotors de l'alliberament del poble i també com a potencials o actuals recolzadors de la insurrecció. Feia el boicot a les assemblees de celebració i culte, a vegades hi intervenia, es va burlar dels seus dirigents i va amenaçar els seus membres. Va assassinar catequistes. Va matar grups religiosos, acorralats durant el mateix acte del culte i cremats en els mateixos llocs de celebració, sobretot en capelles evangèliques. Va considerar l'activitat religiosa com un engany, no pas com una pura façana de gent no creient, sinó com una pantalla d’autèntic caràcter religiós que fomentava la subversió mentre pretenia oferir la imatge d'oracions i cants innocus, la qual cosa era completament falsa. Va crear símbols d'escarment religiós amb cadàvers en posicions que recordaven a Jesucrist crucificat o als fidels agenollats. Va arrasar esglésies i va destruir símbols religiosos (sants) com a part de la vida social que pretenia fer impossible.
L’experiència de persecució a l'església, com a reunió dels creients, hi va deixar un sediment de fe amb les característiques següents, no exhaustives:
a) l’experiència d'un Déu que està a favor del just perseguit i que a cada pas el salva de la mort, i també (però menys) l’experiència de la semblança amb la vida de Jesús, perseguit des de petit (refugiat) i mort;
b) l’experiència de la fe salvadora, concreta i practica, en el seguiment de les mesures de seguretat, en l’obediència a les mediacions humanes i en la practica de la lluita pel poble;
c) l’experiència de la solidaritat, tant més forta com més necessària en moments de repressió;
e) l’experiència d'un ecumenisme de base (o promogut des de fora) amb absència o disminució de les divisions sectàries horribles que infesten Guatemala;
f) la fe en l'església institucional, encara que amb prudència, simbolitzada en el caràcter protomartir de sacerdots, com ara Guillermo Woods.
En els moments més àgils de persecució, la fe es va purificar, com el carbó que s'encén amb el vent, però l'església es va trossejar i la religió es va debilitar molt i molt. Quan l'església es reconstitueix, tant en la resistència com en el refugi, aquest carbó que es podia apagar per la disgregació, agafa força i s'encén de nou. Però el que és important no és que floreixi de nou l'expressió religiosa, sinó que estigui alimentada amb l’experiència d'aquesta fe dels moments de persecució.
De les matances han nascut llavors d'una nova vida. Les matances no són només un terme desgraciat de la vida, sinó que paradoxalment, són com l'adob que ha fertilitzat la terra perquè broti de nou. Aquest brot de l'lxcán és tant la població en resistència com els refugiats.
En la resistència la vida comença a vèncer la mort des que la població s'escapa de les mans de l'exèrcit. Per alguns fugitius que gairebé van caure, la seva escapada és un alliberament de Déu. Després d'aquest alliberament, la preocupació dels homes d’enllaç o l'amor dels parents i veïns és una guspira de vida que reuneix els dispersats i perduts, tot iniciant els primers campaments de muntanya.
L'inici d'aquesta nova organització va acompanyada, en la psicologia dels damnificats, del plor que també és vida, perquè porta consol i perquè introdueix, com un llindar, una nova forma d’existència. El plor va acompanyat d'un altre senyal de vida, com és el sentiment de germanor que esborra les fronteres tancades de famílies, llengües, ètnies i religió, per accentuar el lligam comú de ser persones en la màxima destitució, ja que tot s'ha perdut. La casa ha estat cremada, les coses robades o destruïdes, els animals menjats pels soldats, els camps de blat de moro aixafats, les esglésies esborrades del mapa, la tranquil•litat arrabassada...
Neix una nova família on els orfes són fills, neix una nova comunitat on els membres són germans i companys, neix una nova església on catòlics i evangèlics, carismàtics i tradicionals, s'entenen. Les parets de les cases i dels temples s'han ensorrat. Tot això és vida. I també és vida l'estructura medul•lar que dóna cos a aquesta experiència, perquè no s'esborri després de l’emergència. Aquesta estructura medul•lar és la forma de producció col•lectiva adoptat per a la defensa, tant contra els soldats com contra els animals salvatges que es mengen el blat de moro.
Però es tracta d'un col•lectivisme flexible i humà que no trenca el sentiment de la llar (la cuina era familiar, no pas col•lectiva), ni es desentén dels gustos i necessitats personals o de cultura (es mantenen parcel•les familiars), ni destrueix les identitats socials ètniques o del municipi de procedència (de "paisans"). Només les relativitza, englobant-les en la comunitat, on el grup assigna a cadascú la seva tasca en la producció o en altres feines. Aquestes "llavors d'albada" destaquen sobre la mort del gran estrall.
El treball que he exercit en les comunitats de població en Resistència és el que Mons. Romero anomenava “pastoral d’ acompanyament”. La base d’aquesta pastoral consisteix a “estar amb la població”: dormir com ella sota l’aire i les tempestes; ser perseguit com ella, resistir com ella. Per això quan ens cremaren les comunitats vaig escapar-me amb la gent, enmig de les angoixes de les dones, i em va tocar, per exemple, ajudar una viuda desesperada que portava un fill de dos anys sobre la seva càrrega i un infant al costat del pit; el meu sacerdoci, en aquells moments, va ser ajudar-la ocupant-me d’una altra nena de quatre anys que portava una maleta i que s‘enfangava. L’endemà vam fer missa, perquè era diumenge, amb la comunitat que fugia sota la selva. Vam estendre el mantell de l’altar a sobre d’un nylon posat a terra i a l’hora d’explicar l’evangeli vam recordar la bena- venturança: benaventurats els perseguits, perquè d’ells és, ja és, el regne del cel. Si aquestes paraules són subversives, beneït evangeli subversiu...
A més d’aquest acompanyament , la meva feina pastoral ha estat, amb l’ajuda dels catequistes, la normal i corrent de batejos, misses, matrimonis, visites a malalts, predicació de la paraula de Déu, catequesis, cursets, grups de joves, exercicis espirituals,... però tot això dins d’horitzó de la resistència, entesa no només com una actitud heroica, sinó com una gràcia de Déu, com un do d’alegria i llibertat...
Una altra feina apostòlica que faig és la investigació social. Dintre del carisma de la meva vocació apostòlica i sacerdotal, hi ha el servei que pugui fer a la gent pobra i perseguida amb l’instrumental científic de l’antropologia. Per a què vaig estudiar aquesta disciplina si no la puc posar al servei des més necessitats? Gràcies a ella he intentat denunciar les terribles matances de 1982. És molt comprensible que aquest sectors bel•licistes que repeteixen els arrasaments se sentin enfurismats, sobretot quan ara la població ha adquirit molta experiència i no es deixa matar com abans.