Memòria asteca de la Conquesta

Miguel León Portilla

La primera de les grans conquestes de les quals se’n conserven testimonis indígenes és la del món asteca. Els “mexicas”, tal com s’anomenaven a si mateixos els asteques, havien assolit al principi del segle XVI el seu màxim desenvolupament i esplendor. El “Poble del Sol”, l’escollit del déu de la guerra, Huitzilopochtli, havia heretat les seves institucions culturals dels tolteques i, en última instància, d’altres pobles més antics com ara els teotihuacans, els quals havien florit durant els primers segles de l’era cristiana.

La nació asteca, amb la seva gran capital, Mèxic-Tenochtitlán, en la qual hi havia temples i palaus extraordinaris amb escultures i pintures murals, amb els seus centres d’educació, i amb una consciència històrica preservada en els còdexs o llibres de pintures, era un estat poderós que dominava vastes regions, des del Golf de Mèxic fins al Pacífic, i que arribava pel sud fins a les fronteres de l’actual Guatemala.

El 18 de febrer de 1519 Hernán Cortés va sortir de l’illa de Cuba, al capdavant d’una armada integrada per onze naus. L’acompanyaven poc més de 600 homes, 16 cavalls, 32 ballestes, 10 canons de bronze i algunes altres peces d’artilleria d’un calibre curt.

En passar per les costes de Yucatán, Cortés va recollir Jerónimo de Aguilar, el quals havia naufragat a les proximitats i que havia après la llengua maia amb fluïdesa. Més endavant va rebre 20 esclaves indígenes, una de les quals, la cèlebre Malinche, va tenir un paper important a la conquesta. La Malinche parlava la llengua maia i l’asteca o náhuatl. Cortés va comptar des d’aquell moment amb un sistema perfecte per a comunicar-se amb els asteques. Ell parlaria en espanyol amb Jerónimo de Aguilar; aquest, al mateix temps, servint-se del maia, traduïria el que s’hagués dit a la Malinche, i ella es dirigiria en llengua asteca als enviats de Moctezuma.

Precisament el Divendres sant, 22 d’abril de 1519, els conqueridors van desembarcar a les costes de Veracruz. Al cap de poc més de sis mesos, el 8 de novembre, van contemplar bocabadats la metròpoli de Tenochtitlán, la gran ciutat construïda pels asteques al bell mig dels llacs a la Vall de Mèxic. Al principi Moctezuma va creure que es tractava del retorn de Quetzalcóatl i dels deus que l’acompanyaven. L’estada dels homes de Castella com a hostes a la capital asteca va tenir un final violent. Cortés s’havia hagut d’absentar per anar a combatre a Pánfilo de Narváez, el qual venia per treure-li el comandament per ordres del governador de Cuba. Pedro de Alvarado, volent anotar-se un triomf, va atacar amb traïdoria els asteques, durant la gran festa de Tóxcatl, que se celebrava en una data propera a la Pasqua de Resurrecció de 1520. Els relats asteques que evoquen aquest episodi es transformen aquí i en altres passatges en un poema èpic, una mena de Ilíada indígena.

Quan Hernán Cortés va tornar, després de vèncer Narváez, va haver de fer front a la justa indignació dels asteques. Llavors va decidir escapar de la ciutat. Durant la fugida va perdre més de la meitat dels seus homes, així com tots els tresors dels quals s’havia apoderat. Aquesta derrota patida pels conqueridors es coneix amb el nom de “la nit trista” del 30 de juny de 1520.

Els espanyols van marxar buscant l’auxili dels seus aliats tlaxcalteques i tan sols un any després, el 30 de maig de 1521, van poder iniciar l’assetjament formal de Tenochtitlán. Per a aquesta gesta Hernán Cortés va concentrar més de 80.000 soldats tlaxcalteques i va reforçar les mateixes tropes espanyoles amb l’arribada de diverses expedicions a Veracruz. Gairebé després de vuitanta dies de setge, el 13 d’agost de 1521, va caure la ciutat de Tenochtitlán i el jove Cuauhtémoc va caure presoner.