Memòria quítxua de la conquesta

Miguel León Portilla

---

Els inques, igual que els maies i els asteques, també eren hereus d’una cultura mil.lenària. El seu últim desenvolupament polític i econòmic coincideix curiosament en el temps amb l’esplendor dels asteques, l’altre “Poble del Sol”.

Poc abans de la mort de l’inca Huayna Cápac, el pare de Huáscar i Atahualpa, ocorreguda cap el 1525, els seus dominis de prop d’un milió de quilòmetres quadrats s’estenien des de la frontera de l’actual Colòmbia fins algunes porcions del nord de Xile i de l’actual República Argentina. D’un extrem a l’altre hi havia prop de quatre mil quilòmetres, comunicats en bona part pels famosos camins de l’incari. El Tahuantinsuyu, “la terra dels quatre quadrants o rumbs del món”, havia assolit una prosperitat extraordinària, gràcies a una rígida administració política i econòmica, que tenia Cuzco com a centre. La seva riquesa era proverbial.

Per a sort dels conqueridors, la mort d’Huayna Cápac tindria com a conseqüència la divisió de l’estat incaic i la guerra a mort entre Huáscar, el legítim, i Atahualpa, que residia a Quito. Mentre Francisco Pizarro, Diego de Almagro i el clergue Hernando de Luque organitzaven a Panamà les primeres expedicions, Huáscar i Atahualpa lluitaven entre si. La seva primera trobada va ser a Riobamba. Va haver-hi diverses batalles. L’última va tenir lloc a Cotabamba, a la vora del riu Apurímac, no gaire lluny de la capital incaica. Huáscar va quedar presoner del seu germà Atahualpa.

El 1524 Francisco Pizarro i Diego de Almagro van emprendre la primera expedició a la recerca del país de l’or. El juliol de 1529 Pizarro firmava les Capitulacions per les quals se li encomanava “continuar el descobriment, la conquesta i població de l’esmentada província del Perú”.

El 13 de maig de 1532 Pizarro i Almagro van desembarcar a Túmbez, procedents de Panamà, amb poc més de dos-cents homes. La ciutat estava abandonada. Huáscar ja era presoner d’Atahualpa, el qual aviat va tenir notícies de l’arribada dels homes blancs. Talment com els asteques, Atahualpa va creure en un principi que es tractava del retorn dels déus, el retorn de Huiracocha. Aquesta creença va animar Atahualpa, que era a Cajamarca, a posposar la marxa cap a Cuzco.

Va enviar observadors i missatgers. Aviat va saber que els “huiracochas” es dirigien cap a Cajamarca. En realitat només eren setanta-dos homes montats en bèsties estranyes i noranta-sis homes a peu. Oscil.lant entre el temor, la curiositat i el dubte, Atahualpa va optar per permetre l’avanç dels forasters. Podia confiar en els prop de quaranta mil homes armats que, segons sembla, tenia en aquell moment sota el seu comandament.

El 15 de novembre de 1532 els espanyols entraven a Cajamarca, que estava deserta. Fora d’ella, a la planúria, estava desplegat l’exèrcit de l’inca.

Al dia següent la ciutat estava vorejada pels seus homes. L’inca, acompanyat del seu seguici, sentat a la seva llitera, defensat pels seus nobles més propers, va entrar a la plaça de Cajamarca. Els espanyols s’havien apostat en els llocs adequats. Pizarro tenia la idea d’empresonar l’inca per sorpresa.

El que va succeir en aquells moments ho expliquen els diversos cronistes espanyols, testimonis visuals, com ara Francisco Jerez, però també ho relaten els historiadors indígenes, principalment el cèlebre Guamán Poma de Ayala.

Mitjançant el seu intèrprete, Felipillo, indi guancabilca que acompanyava els espanyols des d’una expedició anterior, Pizarro va parlar amb l’inca. Li va fer saber que era embaixador d’un gran senyor, i que havia de ser el seu amic. L’inca va respondre amb majestat i va dir que creia que era enviat per un gran senyor, “però que no havia de fer amistat, que ell també era un gran senyor en el seu regne”.

Llavors va parlar fra Vicente de Valverde amb una creu a la dreta i a l’esquerra la bíblia. El va comminar a adorar Déu i la creu i l’Evangeli, “perquè tota la resta era cosa de burla”. Atahualpa va respondre que ell “no adorava altra cosa que el sol, que no mor mai i als déus que també tenia en la seva llei”.

Llavors l’inca va preguntar a fra Vicente qui li havia ensenyat la doctrina que predicava. A aquestes paraules el frare va respondre que allò que ell ensenyava li ho havia dit l’Evangeli. Atahualpa va demanar llavors el llibre, dient: “dona’m el llibre perquè m’ho digui”. Seguidament va començar a fullejar-lo. Llavors va dir: “no m’ho diu, ni em parla a mi, aquest llibre”. I, tal com escriu el cronista Guamán Poma, “amb gran majestat, va llançar el llibre”. En veure això fra Vicente va exclamar cridant: “Aquí cavallers, amb aquests indis gentils, són contra la nostra fe!”.

Aquest va ser el senyal per atacar. La cavalleria es va llançar damunt la gent d’Atahualpa; els arcabussos van causar basarda i estrall en els indis. Enmig de la confusió Atahualpa va ser fet presoner.

Segons el testimoni indígena, “van morir molts indis, que no es van poder comptar”. Al capvespre l’inca Atahualpa, que tenia llavors poc més de trenta anys, estava ja a les mans dels estranys forasters.

Atahualpa va oferir com a rescat per a la seva llibertat tot el metall preciós que pugués cabre a l’estança que li servia de presó fins a l’alçada que pugués arribar un home. Havent acceptat això Pizarro, Atahualpa va fer portar objectes d’or de totes bandes de l’estat incaic. L’habitació es va omplir fins a l’alçada convinguda. Però tot i ser pagat el rescat, Pizarro va considerar que per a sotmetre totalment els indis era necessari desfer-se d’Atahualpa. Llavors se’l va acusar d’haver mort el seu germà Huáscar. Se li van acumular diversos càrrecs: idolatria, adulteri, relacions incestuoses amb la seva germana i d’altres. El varen condemnar a ser cremat viu.

Una petita part dels conqueridors es van oposar a aquesta farsa de judici. Fra Vicente de Valverde va obtenir la promesa que, si Atahualpa es deixava batejar, la pena de la foguera li seria conmutada per la del garrot. El 29 d’agost l’inca Atahualpa era executat.

L’imperi dels inques va sucumbir, així, com un castell de sorra. Tanmateix, la resistència continuaria. En realitat els quítxues van ser els únics que, en la conquesta dels grans estats de l’Amèrica precolombina, es mantindrien en la lluita prop de quaranta anys, fins que el 1572 Tupac Amaru, que havia succeït en el comandament el seu germà Titu Cusi Yupanqui, va ser empresonat, portat a Cuzco, jutjat sumàriament i executat.