MIGRACIONS A AMÉRICA LLATINA

Wanderluce Pessoa i José Roberval Freire Da Silva

---

500 anys d’èxode

En arribar a les nostres terres els ibèrics varen trobar pobles de llengües i cultures variades. S’iniciava la invasió i la conquesta. Els historiadors europeus veien en els nadius una “gent sense fe, sense llei, sense rei”. La història de la colonització va minusvalorar la memòria indígena. Malgrat això, els cinc segles d’invasió van ser també diferents a la dels hebreus, que eren esclaus en terra estranya, esclavitzats, forçats a emigrar. Els inques, els quítxues, els aiamares, els tupiguaranies varen viure de prop un xoc amb el “món civilitzat”. La “Terra sense Mals” que alimentava el somni guaraní continua encara avui en l’horitzó dels pobles en extinció.

Els desplaçats

Els 500 anys de conquesta varen estar plens d’històries d’èxodes que es perpetuen. En el context recent, el canvi del camp a la ciutat implicà contingents atrapats pel procés de modernització conservadora, que augmentà la concentració de la terra, unida a la necessitat de braços per a la indústria. A l’entorn de les ciutats, un anell perifèric de pobresa, amb poca o cap infrastructura. Són els emigrants interns, les xifres dels quals arriben a un milió a Perú, a Brasil, a vint-i-vuit milions i mig de persones només en el període comprés entre 1960 i 1980. A més a més d’aquest moviments, grans contingents foren “desplaçats” en diferents països per la violència institucionalitzada, sovint amb la participació dels governs. A Chiapas, l’exèrcit promou desplaçaments compulsius entre poblacions indígenes. A Colòmbia es calcula al voltant d’uns nou-cents mil “desplaçats” interns en un període de deu anys.

Emigrants i clandestins

Un altre fenomen present a Amèrica Llatina són les migracions transnacionals, o sigui, la circulació de persones d’un país a un altre. Durant les dècades anteriors a 1980, aquests moviments mantenien estrets vincles amb la repressió política practicada pels règims militars instal•lats en diversos països. Més recentment predominen les migracions laborals, relacionades amb factors econòmics. Es pensa que, en aquest període, Brasil va rebre vora de 100.000 immigrants bolivians, a més de paraguaians, argentins, uruguaians i peruans; recentment registra també un increment del flux de brasilers. A Xile creix la presència de bolivians i peruans. Bolívia rep brasilers a la Regió de Santa Cruz i Pando, ames de l’expressiva presència d’estudiants a Cochabamba (SILVA, 1997:58). A Veneçuela es registra la presència de brasilers, peruans, equatorians i altres a les àrees de mineria i comerç.

Segons l’OIT (Organització Internacional de Treball), vora de mil empreses molturadores grans i mitjanes, els propietaris de les quals són nord-americans, coreans i taiwandesos, operen a Amèrica Central, desplaçant i explotant 250 mil treballadors, majoritàriament dones.

Una de les característiques dels processos de migracions internacionals d’avui és el fet d’implicar emigrants indocumentats i clandestins. S’entén per migracions clandestines el moviment que es dóna al marge de les regles oficials dels governs dels països d’origen i, principalment, dels països de destinació. Evidentment, per la seva pròpia naturalesa, aquest tipus de moviment no és documentat i les seves dades són extremadament limitades.

En el continent americà, el flux més expressiu de circulació il•legal de les persones passa per la frontera dels EUA i Mèxic. Només en els darrers 4 anys varen morir 1.185 emigrants que intentaven entrar il•legalment en aquell país. Aquestes dades, recentment recollides per la Universitat de Houston, EUA, es converteixen encara en més espantoses quan considerem que en prop de 30 anys varen ser mortes 807 persones que intentaven travessar el mur de Berlín, que separava les dues Alemanyes. Evidentment , un fet inacceptable. El mur americà gairebé va doblar el nombre de víctimes en els darrers 4 anys (cf. MANIFIESTO, núm. 0, p.15).

El servei Nord-americà d’Immigració i Naturalització va estimar a l’octubre de 1996 que existeixen vora de 5 milions d’estrangers no naturalitzats als EUA, incloent-hi 2,7 milions de mexicans, 335 mil salvadorencs, 165 mil guatemalencs, 120 mil canadencs i 105 mil haitians. Durant 1997 quasi 1,7 milions d’estrangers il•legals varen ser empresonats, el 98% dels quals eren mexicans (ch. HUGO, op.cit, p8).

L’emigració de brasilers

Fins fa poc, Brasil era considerat com un país d’immigració. A partir de la dècada dels 80, el bloqueig de les expectatives d’ascens social està produint un fenomen nou en la nostra història: la sortida de brasilers en direcció cap a l’exterior. El desembre de 1996, el Ministeri de Relacions Exteriors va realitzar un cens i va constatar que existeix actualment un milió i mig de brasilers a l’exterior. D’aquest, el 38,36% varen anar als EUA. Japó va rebre el 12,89% i Paraguai el 29,54%. Europa va rebre l’11,19% del total de brasilers emigrants, Àsia el 13% i Amèrica del Nord el 39,13% (cf. CAIADO, 1997). Les estadístiques sobre migracions internacionals tot just capten generalment els emigrants oficialment reconeguts. Malgrat això, se sap que els principals moviments internacionals de persones impliquen, avui dia, emigrants en situació irregular.

Globlalització i clandestinitat

En el context de l’economia globalitzada, amb el neoliberalisme, els mercats s’integren donant lliure circulació a les mercaderies, capital i serveix. No obstant això, contradictòriament, es basteixen cada vegada més murs insuperables que tenen per objectiu impedir la circulació de les persones. Les mateixes desigualtats socials que propicien el desplaçament d’empreses i mercaderies de mercats desenvolupats cap als menys desenvolupats, es troba a l’arrel dels processos de circulació clandestina de migrants en el sentit invers, o sigui, dels països pobres als països rics.

Per regla general, les migracions il•legals són vistes com un problema. Mesures de control immigratori s’han portat a la pràctica pels països d’immigració, especialment als EUA i a Europa. El tema de les migracions no documentades ha influït en les relacions bilaterals i multilaterals entre les nacions, incloent els blocs (NAFTA, MERCOSIR, CEE, etc.) Al costat de les migracions clandestines creix la indústria de la immigració: obtenció de documents falsos, facilitació del retorn de divises, préstecs de diners pel viatge, entre d’altres “serveis” (cf. HUGO, op.cit). Investigadors i integrants de Moviments de Defensa dels Drets Humans han portat a la llum pública proves irrefutables de l’involucrament de bandes internacionals en el contraban de persones, especialment dones i nens. Moltes vegades, aquest tipus de contraban es barreja amb el tràfic de drogues. No obstant això, les mesures de control de la immigració clandestina creen generalment problemes als immigrants, i ni de lluny aborden el problema dels infractors, que continuen actuant lliurament.

Les migracions clandestines són, en definitiva, el rostre més cruel de la superexplotació del treball en el context de globalització dels mercats que caracteritza aquest final de mil•leni.

Preparant la resistència en el desert

L’èxode dels emigrants i “desplaçats” del nostre continent prepara en el desert una història de resistència. Els migrants són comunicadors d’experiències, de lluites. Ensenyen i aprenen. Van teixint els camins de les seves vides en una xarxa de solidaritat. La migració ensenya a trencar amb les velles estructures de control, a afrontar situacions noves. Els migrants obren esquerdes en els murs que es basteixen. Però hi ha una amenaça: la dispersió, la pèrdua de memòria, la negació de si mateix. Davant d’això es fa urgent la lluita per la ciutadania, per la llibertat d’expressió de la cultura, de la fe. Creuant les fronteres nacionals, artificialment construïdes, els migrants es reconeixen en la mateixa lluita, en el mateix secret, gestant nous dies. El somni de bolívar, com el de Moisès, d’ajuntar el poble i invertir la piràmide està en marxa. En aquest moment en què estem vivint el desert d’un projecte selectiu que menysprea els treballadors, és hora ja d’un nou èxode. És hora d’apoderar-se de la terra, de prendre possessió de nosaltres mateixos.

 

Wanderluce Pessoa i José Roberval Freire Da Silva

Servei Pastoral dels Migrants, CNBB, Brasil