Paulo Roberto Martins Maldos

No oblidis mai que els menys feixistes entre els feixistes també són feixistes.

Roque Dalton

La història d'Amèrica Llatina ha estat construïda pels pobles indígenes ancestrals. En el moment de la invasió europea, milers de pobles habitaven tot el continent. La gran majoria d'aquests pobles no es van constituir en Estat, però vivien de manera igualitària, sense conèixer la divisió de classes, ni la propietat individual de la terra ni dels béns de producció social.

Els pobles nadius es van enfrontar amb la colonització europea, que va portar al continent americà la divisió social, la desigualtat, l'explotació i el concepte de propietat privada. També va portar l'Estat com a instrument garantidor de l'explotació i l'apropiació individual de la terra i dels béns. Els colonitzadors europeus van iniciar guerres per conquerir territoris i sotmetre els pobles indígenes, provocant l'extermini de molts pobles i la reducció de la població de molts altres.

Per continuar l'explotació del territori, situant-nos ja en l'òrbita del mercantilisme vigent, els colonitzadors van esclavitzar els pobles africans i els van portar cap al continent americà. El sistema colonial, però, sempre es va veure sacsejat per les rebel·lions, a més de per les fugues permanents dels esclaus. En aquestes fugides, pretenien constituir territoris i societats lliures de l'esclavitud i la desigualtat.

Amb la industrialització i la urbanització dels països llatinoamericans, van arribar noves onades de treballadors, però, aquesta vegada, eren pobres dels diferents països europeus. Aquesta jove classe obrera va portar a Amèrica Llatina les experiències i les formes de lluita del continent europeu, marcades per la negació radical de l'explotació laboral, de la propietat privada, de la divisió de la societat entre explotadors i explotats, de l'Estat com a instrument d'opressió de les classes.

La classe obrera llatinoamericana va néixer, pràcticament, internacionalista i marcada per la recerca de la solidaritat entre els treballadors, per les vagues i per la proclamació d'una societat lliure de tota forma d'opressió. A molts països es van començar a desenvolupar processos revolucionaris, basats en històries locals, però guiats per la perspectiva d'una revolució mundial. Un dels països en què aquesta lluita va evolucionar cap a un enfrontament polític i militar va ser Espanya, culminant amb la Guerra Civil Espanyola, del 1936 al 1939. Durant aquest període van desenvolupar-se un conjunt d'idees i agrupacions polítiques, com a reacció a les idees llibertàries i socialistes – era el feixisme.

El feixisme es basa en un conjunt d'idees reactives als avenços democràtics proposats pels revolucionaris i busca, a més, caracteritzar-los com a enemics a eliminar. El feixisme defensa explícitament la violència, la persecució i la mort com a accions polítiques legítimes contra els enemics, que construeix en funció dels seus interessos i conveniència local. Com a organització política, els feixistes adopten líders autoritaris, creen jerarquies rígides i militaritzades i exigeixen obediència cega als seus seguidors. La frase simbòlica de la ideologia feixista, expressada durant la Guerra Civil espanyola, va fer famosa: "Visca la mort, mort a la intel.ligència!"

La ideologia feixista es va estendre per bona part d'Europa al llarg de la dècada de 1930 i va ser la base de la Segona Guerra Mundial des de 1939 fins a 1945, amb el seu repertori d'horrors. Els grups feixistes van sorgir i es van estendre també al Brasil i Amèrica Llatina durant aquest període i, amb el final de la guerra, es van contenir momentàniament.

Llatinoamèrica va viure un breu període d'estabilitat a l'escenari mundial, marcat per la guerra freda entre els Estats Units i la Unió Soviètica. Tanmateix, els pobles llatinoamericans van continuar la seva recerca de més democràcia, i durant els anys 50 i 60 es van produir moltes lluites, així com reaccions negatives de les elits. Vam tenir una llarga successió de cops militars, amb el suport explícit dels Estats Units, i els líders colpistes van adoptar el discurs i les pràctiques feixistes.

Les dictadures llatinoamericanes de la segona meitat del segle XX, amb el pretext de “combatre el comunisme internacional”, van adoptar el discurs de l'odi, van assumir la repressió generalitzada, van adoptar l'empresonament, la tortura i la desaparició de militants polítics, van dur a terme massacres de comunitats indígenes i camperoles, en definitiva, va adoptar pràctiques feixistes en l'exercici del poder. Concretament, van aplicar la mateixa frase simbòlica: "Visca la mort, mort a la intel.ligència!".

Les lluites dels pobles llatinoamericans per desfer-se de les dictadures tenien un caràcter democràtic, eren lluites per la vida i per un futur d'igualtat, contra el discurs i les pràctiques feixistes d'idolatria de la mort. Un cop vençudes les dictadures, les tesis neoliberals, creades durant el seu període, contra els drets dels treballadors, van ser aplicades pels governs de la majoria de països llatinoamericans i van generar desastres econòmics i socials. El resultat d'aquesta fallida neoliberal va ser una nova onada de governs progressistes i en defensa dels drets socials i les polítiques públiques, que buscaven més justícia social i igualtat.

Aquest període engrescador va durar poc més d'una dècada, fins que les reaccions polítiques i ideològiques de les elits es van començar a escampar, un cop més, amb la complicitat del govern dels EUA. Com que el format històric del cop d'estat militar ja no era versemblant en un món democràtic, amb la universalització de les xarxes de comunicació digital, l'opció va ser l'eliminació dels governs electes a través d'instruments judicials i de la manipulació de la ment de la gent, a través dels grans mitjans comercials. Aquest procés regressiu es va estendre pels països llatinoamericans, però mai va deixar de revelar la seva cara, d'una banda neoliberal i, de l'altra, feixista.

Reprenent el fil de la història

En el context actual d'Amèrica Llatina, la lluita contra els cops d'estat, contra el neoliberalisme i contra la ideologia feixista significa, de fet, reprendre fil de la història de la lluita popular llatinoamericana. Aquesta lluita configura els valors, les cultures i els esforços col·lectius dels pobles llatinoamericans per a la seva emancipació i per a la construcció de societats lliures i igualitàries.

En la lluita actual hi són presents les lluites dels pobles originaris, les lluites dels esclaus, les lluites dels obrers, les lluites dels pagesos, les lluites de les dones i de les majories perifèriques, les lluites de milers de militants que van donar la seva vida a tot el continent, al llarg de la història. És una lluita per resistir els contratemps imposats per les elits i, alhora, per transformar la realitat segons els desitjos dels pobles llatinoamericans.

Els compromisos de la lluita popular actual deriven de la seva vinculació amb les lluites històriques dels diferents pobles i de la seva articulació amb les lluites del present. La militància en temps de feixisme sintetitza el desig de vida plena dels nostres pobles, en contrast amb l'impuls de mort de les elits.

La militància de la lluita popular actual duu a la cara les múltiples cares dels lluitadors d'aquests darrers cinc segles. Avui, la lluita contra el feixisme té dimensions noves i complexes, com el món digital, les xarxes socials, les fake news i l'univers paral·lel creat per les plataformes digitals, on es fomenten l'odi, la violència i els prejudicis; on es predica la mort dels diferents, tal com el feixisme ha estat predicant des que va sorgir.

Es tracta de vèncer el feixisme, no només en l'àmbit polític, a les institucions o en la seva recerca d'hegemonia cultural, també es tracta de derrotar-lo a mesura que penetra i s'instal·la en la subjectivitat individual i transforma les persones en difusores de l'odi i predicadors de la mort. Cal combatre el feixisme en les pràctiques quotidianes, en les relacions humanes del dia a dia, construïdes i reconstruïdes per subjectivitats individuals.

Està situada, com a perspectiva de la lluita actual, la invenció d'un futur basat en el millor del passat i del present dels nostres pobles, en la seva recerca incessant d'una societat justa i igualitària, la invenció d'un futur que signifiqui la superació del feixisme i les seves arrels a la nostra història.

Un futur lliure de feixisme serà la victòria dels pobles llatinoamericans i la seva gran contribució a la història de la humanitat.