Pere Ortega

La despesa militar mundial l’any 2021, per primer cop, ha superat els dos bilions de dòlars (2,113 bilions). Una xifra colossal que representa el 2,2 % del PIB mundial, que contrasta amb l’Ajut Oficial al Desenvolupament (AOD) dels països de la OCDE que aquest mateix any ha estat de 179.000 milions de dòlars, que només arriba al 0’19% del PIB mundial. Una comparació de la que s’extreu la següent consideració: que la major part d’aquesta despesa militar només la porten a terme 25 països i és el 81,5% (1,722 bilions $) del total d’aquesta despesa; mentre que la resta de 169 països del món tenen una despesa militar infinitament inferior, el 18,5% (391 milions $), (veure Taula).

D’aquesta constatació es pot afirmar que els països enriquits prefereixen destinar recursos a buscar la seva seguretat armant-se, que no pas caminant en sentit contrari, buscant la seguretat de la humanitat aportant recursos per complir amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). Objectius que pretenen l’any 2030 haver erradicat la pobresa, protegir el planeta front la crisi ecològica i el canvi climàtic, i aconseguir la justícia social i la pau per a tots els habitants del planeta.

Una constatació a la que cal sumar una altra perversió: que aquests mateixos 25 països ostenten el 98% de totes les exportacions d’armes del món (veure Taula). Per tant, responsables d’alimentar alguns dels 34 conflictes armats que hi ha en l’actualitat en el món. Vint-i-cinc països que malgrat ser els més enriquits del món, en el seu interior també tenen un sud global (especialment Xina i Índia), es a dir, una població empobrida i amb greus deficiències estructurals que els impedeix viure una vida amb les necessitats bàsiques cubertes, com són sanitat, educació, habitatge, treball i un medi ambient sa.

Però darrera aquests 25 Estats existeix una tercera perversió, una ma invisible que té un poder immens, perquè és qui realment governa l’economia mundial i alhora responsable de les enormes desigualtats socials i de la crisi mediambiental que està trastocant la vida del planeta a través de les diverses crisis que afecten als ecosistemes: retrocés de les terres fèrtils, de l’aigua dolça, de la biodiversitat, de les espècies marines, de la contaminació de l’atmosfera, de l’esgotament de les energies i minerals fòssils que afecten a centenars de milions de persones que, en molts casos, es veuen obligats a emigrar per poder subsistir. Unes corporacions que controlen la major part de l’economia mundial que a través de la seva expansió per tot el planeta subjuguen a la major part de la població mundial. Observem a la taula com les 50 corporacions més poderoses del món controlen a 63.000 transnacionals que tenen la seva seu només en els deu països més enriquits del  món.

Unes corporacions que acumulen un gran poder, entre les que es troben les tres més grans, BlakRock, Vanguard i State Street. 50 corporacions que són les principals responsables de les desigualtats socials i de la crisi ecològica que amenaça la supervivència humana en el planeta. Una crisi mediambiental que és producte de l’afany depredador per apoderar-se dels recursos no renovables de l’escorça terrestre: petroli, gas, níquel, coure, urani, coltan, silici, liti i tants d’altres imprescindibles pel seu model de desenvolupament insostenible i que són el motiu de molts conflictes i en ocasions de guerres. Perquè quan es produeixen resistències entre les poblacions o països afectats per l’afany extractivista, els Estats que protegeixen aquestes corporacions no dubten en utilitzar la força militar per doblegar aquestes resistències. Només cal mirar les guerres de Sudan del Sud, Congo, Nigèria, Iraq, Líbia, o l’assassinat de tants defensors i defensores dels seus habitats en Llatinoamèrica, Àfrica subsahariana i Àsia.

Resulta evident que necessitem menys despesa militar i, per tant, que s’ha de reduir el nombre de militars i d’armaments. I pel contrari, s’ha de incrementar el nombre de metges, hospitals, educadors, escoles, prestacions socials i desenvolupar més energies verdes per fer possible els ODS que, en el seu objectiu 16, proposa aconseguir la pau, la justícia social i institucions més sòlides que garanteixin una vida digna de ser viscuda per a tots els habitants del planeta.

Vitali, Stefania i altres (2011), The network of global corporate control. A: PLOS ONE, Vol. 6. https://journals.plos.org/plosone/article?id=10.1371/journal.pone.0025995. Consultat el 08/05/2022