Missa de la terra sense mals
(fragment)

Pere Casaldàliga i Pedro Tierra

Jo tenia una cultura de mil.lennis,
antiga com el sol,
com les muntanyes i els rius
de la gran Lacta-Mama.
Jo plantava els fills i les paraules.
Plantava el blat de moro i la mandioca.
Cantava amb la llengua de les flautes.
Dansava vestit de clar de lluna,
adornat amb ocells i palmes.
Jo era Cultura en harmonia
amb la Mare Naturalesa.

I nosaltres la vam destruir,
plens de prepotència,
negant la identitat
dels Pobles diferents,
tots Família Humana.

Jo era la Pau amb mi i amb la Terra...

I nosaltres et vam violar
al tall de les espases;
amb foc d’arcabús
vam cremar el teu assossec.

Jo coneixia l’or, el diamant, l’argent,
la fusta noble de les selves,
però eren per a mi els afaits sagrats
del cos de la Mare Terra.
Jo respectava la Naturalesa
tal com es respecta l’esposa pròpia.


Caravel.les del Lucre,
vam venir navegant,
per vendre la Terra,
per explotar lucrant.

Jo vivia en la nuesa pura,
saltant, plantant, estimant,
engendrant, naixent, creixent,
en la nuesa pura de la Vida...

I nosaltres et vam revestir
amb robes de malícia.
Vam violar les teves filles.
I per moral et vam donar
la nostra hipocresia.

Tenia, sí, els meus pecats,
vaig fer les meves guerres...
Pero jo no coneixia
la Llei feta mentida
o Lucre fet Déu.

I nosaltres et vam revestir
amb robes de malícia.

jo era la Llibertat
–i no pas una simple estàtua–
Moara en carn humana,
la Llibertat vivent.
Jo era la Dignitat,
sense por i sense orgull,
la Dignitat Humana.

I nosaltres et vam esclavitzar
i et vam sepultar
en la foscor de les mines.
Sota els canyissars
vam encorbar el teu cos,
i et vam llançar contra els arbres estimats,
per tallar fusta
talant el teu esperit,
l’entranya del teu Poble.

El meu temps era el Dia i la Nit,
el Sol i la Llum,
les pluges i els vents generals;
el meu temps era el temps, sense hores

I nosaltres et vam amarrar
al temps del rellotge,
al nostre poc temps
de presses i interessos,
al temps-competència.

Jo adorada Déu,
Maíra en tota matèria,
Tupá de tot gest,
Razón de tota hora.
Coneixia la ciència
del Bé i del Mal primers.
La Vida era el meu culte,
la Dansa era el meu culte,
la Terra era el meu culte,
la Mort era el meu culte,
¡jo era un culte viu!
 

 I nosaltres et vam missionar,
infidels a l’Evangeli,
clavant a la teva vida
l’espasa d’una Creu.
¡Campanes de Bona Nova
tocant a mort!
Infidels a l’Evangeli,
del Verb encarnat,
et vam donar per missatge
cultura forastera.
Vam partir per mitats
la pau de la teva vida,
constantment adoradora.

 L’amor del Pare de tots
em va batejar amb aigua
de Vida i de Consciència
i va sembrar en mi la Gràcia del seu Verb,
Llavors universal de Salvació.

Quan amb el foc et vam marcar
amb un baptisme imposat,
divisa de caps humans,
blasfèmia de Baptisme,
violació de la Gràcia
i negació de Crist.

Jo era un poble de milions de vius,
de milions i milions de Gent humana,
milions d’imatges vives del Déu viu.

I nosaltres et vam delmar,
portadors de la mort,
missioners del no res.

Jo us vaig donar la bellesa del mar i les seves platges,
jo us vaig donar la meva terra i els seus secrets,
els ocells, els peixos,
els animals amics, servidors.
El blat de moro d’espiga oberta i repartida,
el generós bulb de la mandioca
–el pa de cada dia–,
el guaranà flairós de la muntanya,
el brou apaivagador del cimarró del Sud,
la medicina de la terra malalta.
I també la canoa,
voladora a les aigües...

Nosaltres et vam depredar,
despullant els teus boscos,
calcinant els teus camps,
sembrant verí
als rius i a l’aire.
Vam encerclar amb filferro
la terra generosa,
separant amb les tanques
uns homes contra uns altres homes;
per engreixar el bestiar
amb la fam nacional;
per plantar la soja
d’exportació esclava.

Jo era la Terra lliure,
era l’aigua neta,
era el vent pur,
fecunds d’abundància,
farcits de cançons.

I nosaltres et vam dividir
en regles i fronteres.
A cop de guanys
vam repartir la Terra.
Vam envair les granges,
vam envair els poblats,
vam envair l’Home.

Jo traçava un camí
cada vegada que passava.
La Terra era el camí.
El camí era l’Home.

Nosaltres vam obrir carreteres,
carreteres de mentida,
carreteres de misèria,
camins sense sortida.
I vam fer del Lucre
el camí tancat
per al Poble de la terra.

Jo era la terra sencera,
jo era l’Home lliure.

I nosaltres et vam reduir
a vitrina i a reserva,
a parc zoològic,
a arxiu empolsat.

Jo era la salut dels ulls
–penetrants com fletxes–,
de les oïdes promptes,
dels músculs harmoniosos,
de l’ànima assossegada.

I nosaltres et vam submergir
en els virus, bacils i pestes importades.
Vam reduir el teu Poble
a un poble de malalts,
a un poble de difunts.

Vivia jo embriagat d’Alegria.
El poblat era una roda d’amistat.
Els meus caps manaven,
servidors del Poble,
amb la saviesa i el respecte
de qui es reconeix igual a l’altre.

Nosaltres et vam embriagar
amb licor i menyspreu.
Et vam fer objecte
del Turisme imprudent.
Vam fer dels teus pobles
un rètol de carrer
del teu saber antic,
tutela de menors.
Vam posar els grillons
dels nostres Estatuts
damunt la teva Llibertat.
Vam confiar la teva Llengua
a les coves del silenci,
i als teus supervivents
a la cuneta del camí,
al marge dels vivents...
mà d’obra barata
en heretats i mines
en burdells i fàbriques;
captaires dels suburbis
de les ciutats sense ànima;
restes del Continent
de la gran Lacta-Mama...

Jo era tota Amèrica,
sóc encara Amèrica,
¡Jo sóc la nova Amèrica!

I nosaltres som ara
encara i ja per sempre,
l’herència de la seva Sang,
els fills dels teus Morts,
l’aliança en la teva Causa,
Memòria rediviva,
en l’Aliança d’aquesta Pasqua.