MONÒLEG D’OCOSINGO A SAN CRISTÓBAL

Eva Bodenstendt

---

«Ets de la premsa! Vols que parli? Vols que t’expliqui el què? Doncs escolta, que et diré què significa ser indi, t’explicaré la vida d'un indígena». Sis passatgers emmudeixen, es mengen les últimes paraules davant el crit amenaçant d'un home.

A la combi que a penes deixa enrere un Ocosingo angoixat per anar a un San Cristóbal habitat d'espera, no s’escoltarà sinó la veu d'Elías.

Ja abans de sortir, el seu estat d’ànim s'imposa quan desesperat tusta la caixa musical on un Chaplin es mou al ritme de les notes. «L'hi porto de regal al meu fill Homero», anuncia, i els ulls es giren cap a una altra banda; evitaran tota la travessia creuar-se amb els de l'indi Elías.

«Ets de la premsa!» torna a cridar clavant les paraules en l’esperança de comunicar-se i el conductor li recorda que l'ha admès amb el compromís que es comporti. Elías calla i pren un glop generós de la seva cervesa. Guarda la caixeta musical i espera que Ocosingo es perdi darrere els revolts per girar el seu rostre cap al seient de darrere.

El seu alè deixa immòbil un home d'una quarantena que al costat tem una inoportuna trobada. Elías mira un moment el perfil simuladament inexpressiu i expressa paraules i records.

«Els avis foren acasillados de Jorge de la Vega Domínguez. També la resta de la família. Tots treballàvem la seva terra. La meva tia no sabia treballar i li van posar els dits a la cassola de coure el blat de moro. Encara viu i encara els té cremats. Jo, com a fill, vaig anar entenent les coses. Els diumenges portava els galls d'indi a vendre al mercat de San Cristóbal. Aquí sobre, al cap els carregava, jo era baixet», les seves mans mostren l'estatura de llavors i es posen sobre les espatlles del veí

No hi ha cap reacció, no s'allunya, cap nervi del seu coll, cap expressió s'atreveix a mostrar disgust. El silenci dels passatgers és un teatre de sords.

«Llavors l'avia comprà terra, i la meitat de la collita era per al patró. Les gallines tampoc valien. Els ranxers no volien pagar cinc pesos per una gallina, sinó quatre. Jo no els les donava. Sempre volen pagar menys per tot, amb terra i gallines vam seguir essent espoliats. El que produïa l'indi ho acaparava el ranxer i l'indi no podia dir res perquè el pegaven.

«Aleshores -emfasitza- era el 1970 i jo era nen. Ahir vaig complir els 37 i ja he viscut el que és la marginació».

Elías beu cervesa festejant el seu aniversari. Invita. «Jo estic d'acord amb la rebel•lia dels zapatistes!», crida, i el silenci de la combi es trenca per tensió i parlen els ales i demanen clemència. Davant, pertot, el primer escamot de militars.

“Sí, escolteu-ho bé, tots, estic d'acord amb ells -diu Elías-, la causa és justa, demanem justícia. No demanem sinó justícia, i si sóc xerraire que em matin. L’indi es manifesta sempre callat i ara s’ha despertat en armes”

El puny d’Elías s’estrella contra el sostre de la combi i les espatlles dels passatgers s’enfonsen, els caps encongits. “Hem despertat en armes però no és una guerra, és una manifestació perquè ens respectin. Saps? Aquí a Chiapas tenim la intel•ligència que ens arrabassaren. No, Chiapas no tenia res, solament la intel•ligència que hem de recobrar. Perquè la nostra intel•ligència ens la colpejaren, ens colpejaren tan el cap, amb ferros i pals, amb marginació, amb ignorància, amb fuets, que mentre ens pegaven – es pega el front – ens deixaren com els burros, com bolo (ebri) que estic des que Colón va arribar el 1492”.

La història de Mèxic recorre els llavis d’Elías amb tristesa i precisió. “ Cabrons, cabró Absalón i Patrocinio?”, el seu puny torna a remoure la pacífica tensió i després s’obre i les mans s’estenen i els dits semblen voler acariciar la terra que passa de llarg mentre la tarda es passeja per les muntanyes.

La camioneta s’atura i els militars obren les portes. Només cal que baixin alguns. Fora, Elías alça els braços i les mans i els soldats li recorren el cos. És l’únic indi i totes les mirades recauen en ell. De la seva bossa treuen un parell de sandàlies, la caixeta musical de Chaplin, una ràdio i una llauna de cervesa que no li tornen. Totes les mirades sobre Elías. Totes les mirades entrecreuades i els somriures apagats.

La premsa, dins de l’automòbil, espera. També espera la resta. Els altres, tornen a pujar. Elías també.

Ara es posa sobre els genolls i el seu cos es vincla enrere. El seu rostre està molt a prop, el serrell llis es gronxa sobre un ample front que torna a pegar amb la mà oberta mentre que amb l’altra deforma la llauna semibuida i càlida de cervesa.

Les dents blanques i senceres es mostren en un primer somriure.

“Ens ha sortit la rebel•lia del cor, de la consciència. Aquesta és la revolta dels indígenes, de la pobresa. Jo ja no tinc por dels ranxers ni dels murris; no tinc terra, no tinc res. Valc 15 pesos perquè sóc peó de paleta i faig les cases dels altres. Què puc comprar amb 15 pesos als meus fills i a la meva dona?”

Acaba de beure el líquid ja calent i les seves paraules es tornen a esmunyir, es tornen a escapar d’una ment cicatritzada de tan callar.

“Quan es respectaran? Cal que ens revoltem amb armes? Ens cal plorar de fam? Quan ens respectaran?”. L’Exèrcit va saquejar les cases; quan arribaren ens varen dir que ens poséssim sota el llit i s’emportaren la meva germana. Va aparèixer a Palenque. Hi havia un valent militar que em va dir: “ I tu, cabró, què vols? Tu ets Zapatista”, i em va pegar, em va humiliar. Me’n vaig anar caminant quatre dies d’Ocosingo a San Cristóbal, amagat en els ranxos, perquè soc mestre i em coneixen. Jo parlo tzetzal, tzotzil, chol i espanyol; gràcies a Déu parlo espanyol he llegit molt; vaig llegir La Ilíada i per això el meu fill es diu Homero. També llegeixo el Tiempo i La Jornada”.

L’ambient a la combi puja de temperatura. El conductor clava la mirada en el retrovisor. Uns obren les finestretes i l’aire fred s’estrella en la pell dels que ja volen arribar.

“ I si maten el nostre pare Samuel, si el maten - amenaça-, això Mèxic no ho aguanta perquè es el pare dels indis i brotarem com les formigues, picarem com les formigues per tot arreu, pertot sortirem. Millor que en tinguin cura, perquè és el nostre gentilhome, que portà la independència i eliminà l’esclavitud”.

Un darrer escamot militar abans d’arribar a San Cristóbal. La nit ha consumit ja tota la llum. Els soldats enganxen els rostres als vidres i ens donen pas lliure.

 

Eva Bodenstendt, San Cristóbal de las Casas, 12 de gener de 1994.

(La Jornada, Mèxic, 13 de febrer de 1994, pag.7)

Crònica d'un monòleg en la ruta d'Ocosingo a San Cristóbal.

Una combi col•lectiva, teatre de sords.