Mons. PARRILLA
Las casas del segle XX a Puerto Rico
 

Antonio M. Stevens- Arrollo

---

Sembla providencial que la mort del Bisbe Antulio Parrilla, a Puerto Rico, el 6 de gener, coincidís amb l'alçament dels indígenes de Chiapas, Mèxic. Com el primer bisbe de Chiapas, el llegendari Bartolomé de las Casas, el bisbe Parrilla va dedicar tota la seva vida a defensar els drets humans davant de les arbitrarietats dels governs. Tots dos, Las Casas i Parrilla, primer varen ser militars abans que sacerdots, i tots dos es varen ordenar com a clergues diocesans abans d'incorporar-se a ordes religiosos. Molta gent va qualificar el bisbe jesuïta porto-riqueny com un cas perdut d'utopista quixotesc, que denunciava amb còlera la influencia d'Estats Units a Puerto Rico.

Així va lluitar Las Casas en contra del sistema polític d'Espanya. Parrilla va servir de consciència crítica del catolicisme del s. XX que, igual que l'església de l’època de Las Casas, s'havia oblidat dels valors evangèlics. L’herència de Parrilla és ambigua ara, però la història l’anirà desxifrant a poc a poc.

El futur Bisbe Parrilla va néixer el 1919 en un poblet rural de Puerto Rico, i va tenir 15 germans. Va passar gran part de la seva joventut involucrat en activitats polítiques orientades a establir a Puerto Rico una república independent d'Estats Units.

Malgrat això, es va incorporar al servei militar i el va fer com a expert en radar en l'exercit nord americà des del 1943 fins al 1946 a la zona del Canal de Panamà. Quan va abandonar l'exèrcit va decidir fer-se sacerdot i, més tard, jesuïta. El Bisbe Parrilla va explicar en una entrevista que el líder nacionalista Albizu Campos el va animar a fer-se sacerdot, però no pas del clergat seglar, sinó religiós.

Parrilla va entrar a la Companyia buscant la santedat, però no va renunciar al seu compromís radical amb l'alliberació política. Encara estava en el noviciat de l'Havana quan va començar la revolució armada contra el regim de Batista. Amb 5 anys d'experiència com a sacerdot diocesà, Parrilla confessava els guerrillers de Castro a la muntanya. Segons ell, mai no hi va haver conflicte entre el missatge evangèlic d'alliberament i els perills d'enfrontar-se amb el sistema polític. Al llarg de la seva vida, va demostrar la mateixa devoció en la defensa de la Causa dels altres que en la Causa de l'alliberament de Puerto Rico.

Un cop va fer-se jesuïta, Parrilla va passar gairebé dos anys entre els porto-riquenys de Nova York a la "Nativity Mission" de la zona baixa de l'est de Manhattan. Va tomar a Puerto Rico el 1960, quan va ser nomenat Director d'Acció Catòlica a l'illa, i va supervisar la creació d'un gran nombre de cooperatives per a camperols pobres.

El 1965, Parrilla va ser seleccionat per ser Bisbe Titular d'Ucres, la qual cosa s'explicava tant pels mètodes laberíntics de la política episcopal com per les seves pròpies habilitats. Probablement la Santa Seu va reconèixer que la seva defensa de la independència de Puerto Rico podia millorar la imatge de la jerarquia catòlica que es dedicava a "americanitzar-lo". En altres aspectes, com la reforma de la litúrgia i la dependència en el magisteri, Parrilla va ser molt conservador i tradicionalista, i semblava ser un candidat episcopal sense gaires riscs.

Es va dedicar a la justícia social amb una barreja única de devoció gairebé ultramontanista al papat i un antiimperialisme radical. Per exemple, va escriure molt en contra dels programes governamentals sobre el control de natalitat obligatori i l'esterilització a Puerto Rico, i això li va fer guanyar el suport dels conservadors. Però va ser el primer bisbe nord-americà que va denunciar públicament la guerra del Vietnam i, a més, va orientar els reclutes en les seves protestes, d'acord amb la seva pròpia experiència a l'exercit. El suport que va donar a aquesta causa i a tantes altres el va convertir en un heroi per a l'esquerra.

El 1969 va viatjar als Estats Units per denunciar la guerra. Durant la seva gira de costa a costa, va donar suport a la campanya dels germans Berrigan. Va visitar Bobby Seale de les Panteres Negres a la presó i també els cinc presos nacionalistes porto-riquenys que varen defensar l'enderrocament violent de l'imperi d'Estats Units a Puerto Rico.

A Califòrnia, Parrilla es va assabentar que els "Catòlics per la Pau" varen ser expulsats a la força de la missa de Nadal per ordre del Cardenal McIntyre de Los Angeles. Parrilla va celebrar una missa en un ll0c proper a l'església de S. Basilio, per solidaritzar-se amb la lluita dels chicanos per una església catòlica progressista. Es pot dir que amb aquest fet va néixer la idea d'una "església dels hispans", amb bisbes natius llatins, amb una litúrgia hispana i compromesa políticament.

Tot i la seva política radical, Parrilla no es va presentar mai com a portaveu de la Teologia de l'Alliberament. La teologia de Parrilla es basava sempre en la seva preocupació pastoral pel poble i utilitzava més el seu sentit comú que no pas les cites erudites textuals. Per

exemple, quan feia de rector en el seminari "Regina Cleri" de Puerto Rico, va començar a practicar l'ajuda psicològica als seminaristes. Aquest procés va descobrir tendències homosexuals en alguns dels candidats. El bisbe em va explicar una vegada que "mai vaig dir a ningú que aquestes tendències l'excloïen del sacerdoci. Només els deia que si volien servir l'església haurien d'enfrontar-se amb aquesta orientació sexual. Es evident que molts varen deixar el seminari, però encara avui rebo cartes per agrair-me que els hagi ajudat a conèixerse millor". Per desgràcia, el mètode de Parrilla per solucionar els problemes parlant clar no va ser ben rebut a tot Puerto Rico. En poc temps es va trobar sense bisbat ni diòcesi. Solia dir, amb una broma que amb prou feines dissimulava el dolor que li produïa el rebuig eclesiàstic, que, com que Ucres (prop de l'antiga Cartago) ja no existia, estava disponible per servir com a bisbe a qualsevol persona del món.

Durant els anys setanta, es va prestar per dirigir META, un apostolat ecumènic de peons migratoris porto-riquenys als Estats Units. La dirigent mexicano-americana Olga Villa Parra diu que Parrilla va ser el primer bisbe que va conèixer, quan aquest va venir al Midwest i a la Universitat de Notre Dame per donar suport a la formació d'un centre de servei catòlic per als hispanoparlants.

L'any 1979, el Bisbe Parrilla va participar en una manifestació pacífica en contra dels exercicis de bombardeig de Vieques, Puerto Rico, per part de la Marina nord-americana. Va arribar a les platges amb un petit grup d'independentistes; el varen detenir i el varen portar al Tribunal Federal, on va ser acusat d'entrada il•legal. El Bisbe Parrilla es va defensar dient que no va entrar il•legalment, perquè la clàusula del Tractat de 1898 havia atorgat la propietat de les platges al poble de Puerto Rico. El Jutge federal va descartar la "propietat de les platges" com a evidencia acceptable en el cas d'entrada il•legal. Parrilla es va enfadar i va denunciar el procés, i el Jutge el va condemnar a la presó per desacatament. Aquests fets passaven mentre Joan Pau II viatjava a Puebla. Algú, a la Casa Blanca de Carter, va fer observar la incoherència amb què el president rebia el Papa, mentre que els Estats Units condemnava a la presó un bisbe catòlic per acusacions falses. El varen alliberar sense compliments i li retiraren les acusacions.

Sempre hi va haver la por que l'esquerra "utilitzés" el bisbe. A canvi d’aparèixer a les universitats de Harvard i Berkeley, i de tenir visibilitat com a patrocinador convidat per a una sèrie molt llarga de causes antiimperialistes amb gent aliena a l'església, Parrilla fou rebutjat com a pastor dins de l' església. S'ha dit que la seva franquesa en els assumptes polítics el va perjudicar en el seu ministeri sacerdotal. Com que espiritualment estava a favor del papat, li va ser molt dolorós que els funcionaris del Vaticà l'apartessin tant del Papa Joan Pau II amb motiu de la seva visita a Puerto Rico el 1984. En una entrevista va dir: "estava esperant a prop de la rampa de l'avió, i em portaren per força a 100 iardes de distancia" .

Tot i que Parrilla no va deixar mai de parlar de l'alliberament, a mesura que avançava la seva malaltia es va tomar pensatiu i fins i tot callat. Va deixar d'escriure la columna setmanal a mitjan dels anys 80, i només treballava com a assistent de capellà a la parròquia d'un company seu del seminari. L'últim llibre que va publicar era una col•lecció de reflexions espirituals sobre el santuari de Nuestra Señora de Hormigueros a Puerto Rico, on, en el s. XVII, la Verge Maria va fer un miracle. Aquest llibre va significar la unió entre la seva devoció política a l'alliberament de Puerto Rico i la seva preocupació espiritual per la seva redempció. "La creu que corona la cúpula del santuari, al cim de la torre, ens recorda que per la creu anem al cel, i que sense ella no hi ha salvació". Aquestes paraules de l'última pàgina del llibre manifesten la veritat més profunda de la seva vida.