MOVIMENTS POPULARS I NOUS PARADIGMES

 

Els paradigmes són els grans models o formes de comprensió dels quals ens valem per conèixer i construir la realitat. Tots estem d’acord, per exemple, en què una persona és més important que no pas un animal, i que les persones mengem animals, perquè som més importants que ells. Això seria un element del paradigma “antropocèntric”, que posa l’ésser humà en un lloc més central, més important que els animals. Moltes persones tenim aquest paradigma. D’altres, per exemple les persones veganes, no el comparteixen, i creuen que els humans no tenim dret a sacrificar els animals per a la nostra alimentació: no comparteixen el paradigma antropocèntric, no es consideren amb més drets a la vida i a la Terra que els animals. Dues formes de pensar diferents. Dos paradigmes diferents. Això són els paradigmes.  

            De paradigmes n’hi ha molts, i són per tot arreu, només que… són transparents: no es veuen. Com els vidres. Només te n’adones del tot quan hi ensopegues. Quan la persona vegana et discuteix el teu dret a menjar carn; abans no t’ho havies plantejat; tenies un paradigma, però sense adonar-te’n. Així  passa en gairebé tot. Per exemple, ha mort un amic, i en parlar amb la seva família veig que em parlen de la seva “ànima” d’una forma molt realista, preguntant-nos on és ara mateix, quan el difunt és al tanatori…; em crida l’atenció aquesta forma de parlar, i descobreixo que tenen un paradigma dualista radical…: els humans seríem realment dues coses, que en ajuntar-se ens componen, i quan se separen físicament, ens morim. En conversar amb aquesta família, descobreixo que la meva manera d’entendre l’ésser humà (el meu paradigma d’humanitat) no és així, jo no veig les persones d’aquesta manera dualista: jo penso des d’un altre paradigma.

            Doncs bé, els paradigmes, que són com aquelles suposades bases que, inconscientment són a sota d’allò que pensem i parlem, van canviant amb el temps. Però com que són transparents, imperceptibles, no ens n’adonem si no fem un esforç d’atenció crítica.

            Els paradigmes que emprem els éssers humans han estat canviant sempre. De tant en tant sorgeix un nou moviment filosòfic o ideològic: és que són moltes les persones que no es troben bé amb la manera de pensar tradicional, i opten per una de nova, una nova tendència, un nou paradigma. Això passa sempre, constantment, però hi ha moments de la història, èpoques, en què aquesta transformació constant s’accelera. Estem en una d’aquestes èpoques accelarades de la història. Cal estar ben atents.

            Els Moviments Populars (MP) van registrar un ascens històric important la segona meitat del segle passat. La fe de moltes persones va acompanyar aquest sorgiment amb l’anomenada teologia de l’alliberament (TA). Ambdues realitats, MP i TA es corresponien. Tenien en comú no pas pocs paradigmes de pensament i sensibilitat. Ambdós pensaven el món humà com a “història”: tot té una dimensió històrica. I una dimensió utòpica: caminem, ens sentim irresistiblement atrets vers la Utopia. MP i TA combreguen també en el paradigma de l’opció pels pobres com el seu lloc social propi –i hi ha sectors menors però poderosíssims en el món– que ocupen el lloc contrari. Per això, MP i TA concorden en què existeix el conflicte social i que s’ha de fer una opció fonamental per situar-se de cara als pobres, a la Justícia, al Bon Viure per tothom. I aquí som, TA i MP, i ens esforcem per mantenir-nos fidels. Però…

 

            No n’hi ha prou amb intentar mantenir-se i no fer-se enrere. Perquè, per exemple, la TA –que també inspira moltes persones cristianes que lluiten en els MP– és una teologia del segle passat. Sí, ja té mig segle. I avui no hi ha res que duri mig segle sense renovar-se. Però molts teòlegs, molts sociòlegs, molts militants… es conformen amb allò que van aprendre, amb el que ja saben. No creuen necessitar res de nou. En tenen prou amb repetir.

            En l’àmbit de la teologia, per exemple, en aquests 50 anys hem après coses noves, que n’han tirat per terra d’altres que dèiem fa mig segle, i avui ja no ens atrevim a repetir. Hi ha catequesis bíbliques a base del llibre de l’èxode, que avui fa 50 anys van emprar-se amb profusió en l’extensió de les comunitats de base, i que avui només poden repetir els conservadors o els desinformats. I per què es continuen repetint en alguns llocs? Per això, per la desinformació que regna entre alguns militants, animadors, agents de pastoral, fins i tot de teòlegs.

            Cal obrir-se, treure les antenes, desplegar-les, i intentar captar per on van els moviments intel·lectuals de la humanitat. Què està dient la ciència. Quins nous paradigmes –recordem-ho: transparents!– s’han fet presents a l’escenari sense que potser ens n’haguem adonat. Per què tanta gent està deixant costums que semblaven sagrats i intocables. Per què els joves ja no vibren amb allò que van fer precisament els seus pares, amb els lluitadors llatinoamericans de fa només 30 anys?

            Cal fer incís en “pensar fora de la caixa”, fora “d’allò que sempre ha sigut així”, fora “d’allò que se’ns ha ensenyat” i encara no hem fet nostre. Hem d’atrevir-nos a superar aquest “sostre de vidre” que té també el nostre pensament: no ens n’adonem, però hi ha un límit, transparent, que no ens atrevim a traspassar.

            En definitiva, el que vull dir és que tant els MP com la TA estem davant de la imperiosa necessitat de no quedar-nos “dins de la caixa”, de no viure de rendes, de no repetir allò de sempre. Som el que som, i volem ser fidels a allò que som, però no podem oblidar que les essències canvien amb els contextos (digui el que digui Aristòtil), i que el nostre context és permanentment canviant, i en aquests temps, a més, està accelerat. En concret:

  • el paradigma de gènere continua esperant que molts homes continuem assimilant-lo. Vam ser educats en una visió masclista, tots, sense culpa nostra, i els fonaments del nostre coneixement, el paradigma “androcèntric” (que posa l’home en el centre) resulta molt difícil de localitzar en el nostre interior, i de corregir-lo. Només amb esforç, amb reflexió, amb lectures, amb activitats conjuntes… podrem continuar caminant, actualitzant-nos envers el paradigma d’igualtat de gènere actual.
  • el paradigma de pluralisme intercultural continua costant d’acceptar. Tots tendim a valorar allò nostre, allò del meu poble, la meva gent, la meva cultura, el meu país, el meu idioma, la meva religió… Tota la resta ens resulta aliena, estranya, menys important o inferior, o menyspreable… Costa corregir això que és una tendència natural, egocèntrica, de tot cor egoista. I en interculturalitat, com la convivència intereligiosa, no s’avança si no és amb esforç, amb reflexió, amb lectures, amb tallers comunitaris…
  • el mateix paradigma de la TA: hi ha molts teòlegs, militants, animadors, inspirats en la TA que viuen “només allà”, en aquelles referències que ja van assimilar els anys vuitanta. I res més. No creuen que s’hagin de plantejar el nou tema del dualisme, que el tenim ficat fins i tot a la TA, per molt moderna que la considerem. No consideren que els afecti la crisi de les religions, de les Esglésies, l’abandonament massiu per part de la gent amb mentalitat adulta i crítica, ni es pregunten si també a les bases de la TA els arribarà aquesta onada “postreligional” –”què és això?”, no han llegit mai res seriós sobre aquest nou paradigma. A la nostra Amèrica la nostra gent es fa pentecostal, o espiritista, i es desentén de qualsevol compromís social. Tal vegada no troben resposta actualitzada a les seves noves inquietuds, d’aquest segle, no pas del passat.

            Es podria continuar desglossant conseqüències amb l’ecocentrisme (molt més que l’ambientalisme, fins i tot molt més que el que la Laudato Sì proposa), o el teïsme, la no dualitat, el mindfullness… Però hem d’acabar: el missatge, en definitiva, és estar atents, obrir la ment, insistir en la formació oberta, en visitar les fronteres, i no deixar-se tancar en “allò de sempre”. Només així, els MP i la TA podran continuar caminant amb esperit d’avantguarda, enfortits pels Nous Paradigmes.