Ignacio Dueñas García de Polavieja

Sense les TIC no s’entendrien el moviment zapatista, la resistència al cop contra Chávez a Veneçuela el 2002, les protestes a Espanya contra la guerra, el chapapote i la versió d’Aznar sobre els atemptats d’Atocha; el 15-M, Occupy Wall Street, la primavera àrab i el moviment dels indignats de 2011. Tampoc sense els mitjans alternatius de comunicació (Rebelión, Indymedia, Aporrea, Insurgentes...). Tampoc sense els twitts de  Rafael Correa des de Brussel·les, i sense els seus guerrers digitals, s’entendrien les recents eleccions a l’Equador. Així va referir-se a aquest maridatge entre moviments socials i tecnologia, el poeta, místic i revolucionari nicaragüenc Ernesto Cardenal.

            «Hi haurà sortida? L’evolució troba sempre una sortida. I és per això que ara veiem aquestes immenses onades de jovent convocades per quelcom nou que és internet. Els que estaven apàtics es reuneixen de sobte espontàniament, sense partit, sense líder, ni organització, ni ideologia. Primer han estat concentracions de joves arreu del món en una ciutat determinada i ara comencen a ser mobilitzacions simultànies en múltiples ciutats del món sencer».

            És curiós com el poeta nicaragüenc ha sabut interpretar de manera lúcida el canvi emancipador tal com l’orienta el nou paradigma de la Transmodernitat, vers la plenitud del qual ens encaminem en transició.

            D’aquesta manera, la Modernitat, que transcorre des del Renaixement del segle XVI fins al sorgiment de la Postmodernitat, el seu epígon de finals del segle XX, afirma que la realitat té unes determinades característiques, com allò quantitatiu, allò rígid, allò materialista, allò masculí, allò independent, allò racional. Característiques que porten el germen del fracàs d’aital paradigma, si bé encara hegemònic.

            Alhora, segons la present Transmodernitat, la realitat presenta les característiques oposades, essent qualitativa, flexible, no material, femenina, interdependent i vitalista.

            És fàcil observar allò important del que estem analitzant, atès que ens trobem, epocalment parlant, en plena transició de la Modernitat a la Transmodernitat, transició en la qual es comencen a aplicar els elements d’allò transmodern als moviments socials, a l’educació popular, a la tecnologia i a la integració entre tots ells.

1. Respecte dels moviments socials, aquests ja no són la mera massa comandada per l’avantguarda revolucionària (o partit), per, de forma rígida i vertical prendre el poder mitjançant la insurgència (lluita armada) o mitjançant les urnes (lluita institucional). Tot això implica que per moviments socials es considerava que les masses, de manera disciplinada, havien de complir amb les consignes de la dirigència del partit.

            El nou paradigma consisteix en una gran quantitat de petites iniciatives (sindicats alternatius, cooperatives integrals, anticonsumisme, banca ètica, mitjans de contrainformació, intercanvi, banc del temps, economies en transició, xarxa d’ecoaldees, ateneus llibertaris, feministes radicals, ecologistes biocèntrics i integrals, animalistes...) interconnectades entre elles en xarxa, generant un empoderament popular de naturalesa contracultural, i que, almenys en primera instància, tendeix més a diluir el poder que a prendre’l, en funció del criteri d’allò glocal (pensar en mundial actuant en local). Es reivindica, doncs, la comarca com a unitat natural administrativa, de producció, consum i convivència, com apunta Luis Racionero a la seva obra Del paro al ocio, i recordant, amb Friedrich Schumacher, que «allò petit és bell». Com sostenen Negri i Hardt, «aquest nou cicle de lluites és una mobilització d’allò comú que revesteix una forma de xarxa oberta i distribuïda, on cap centre exerceix control i tots els nodes s’expressen lliurement».

2. Respecte de l’educació popular, s’ha publicat molt i bo, des de Lev Tolstoi fins a Iván Illich, passant pel mateix Paulo Freire. I abunden les apostes pràctiques (escoles anarquistes, col·legis Waldorf, ateneus llibertaris, mètode Montessori, la Institución Libre de Enseñanza...). Però la tendència és que la teoria esdevé mer objecte de discussió erudicionista, i la pràctica sol anar-se burocratitzant i adaptant al sistema tradicional, oblidant la dimensió popular. Davant d’aquest context, proposem: a) Renovar el marc teòric i adaptar-lo a la realitat. b) Crear noves iniciatives desburocratitzades i fora de la visió convencional de l’educació. c) Obrir-se a les classes populars, amb una actitud encarnada (per emprar la terminologia cristiana) en els barris populars, superant l’elitisme cultural i social. d) Crear mètodes no acadèmics de formació (emprant la música, l’esport, les TIC, l’oci), en integració amb els moviments socials, recordant la màxima de Borges que «la meva educació va ser excel·lent, fins que me la va interrompre l’escola», en correspondència amb Iván Illich, que va advocar per una «societat desescolaritzada».
3. Respecte de la tecnologia, el seu actual ús quantitatiu, acrític i compulsiu, no només està generant una gran quantitat d’addictes (hikimoris, smombies, nomofòbics...), sinó que gairebé la totalitat de la població s’està deshumanitzant, tecnificant i incomunicant. Segons Yuval Harari, en ple transhumanisme, en un parell de generacions la intel·ligència artificial haurà superat la humana. Això podria suposar l’extinció de l’espècie, com han apuntat, entre d’altres, pensadors com Stephen Hawking o dissenyadors tecnològics com Bill Joy.

            La rapidesa amb què s’han popularitzat les TIC ha impedit la nul·la reflexió entorn del perill al que ens porta. Així, excepte uns pocs pensadors (Einstein, McLuhan, Fromm, Illich, Bergoglio i algun altre), els filòsofs, sociòlegs, psicòlegs, teòlegs i educadors amb prou feines han pres consciència del perill. Ni, per tant, l’opinió pública.

            Contra tot això, ens proposem un ús prudent i crític de la tecnologia. Per això, aplicarem el mode de funcionament de la realitat segons la Transmodernitat. Com? Mitjançant els següents criteris: a) La tecnologia com a mitjà, no pas com a fi per se. b) Passar del seu ús quantitatiu a l’ús qualitatiu. c) Deixar de ser substitut per ser complement, respecte de les capacitats de l’ésser humà.

            Això que proposem és passar de la present barbàrie tecnocràtica a una necessària ecotecnologia, que aviat emergirà com a moviment social, aportant el següent protocol a l’hora d’optar per acceptar o no cada nova aplicació o model: a) Els pros, b) Els contres, c) La prescindibilitat, d) El pla B.

4. Respecte de la integració entre els moviments socials, l’educació popular i l’ecotecnologia, considerem que l’educació popular ha d’anar de bracet amb els moviments socials (ensems que es desburocratitza i es desintel·lectualitza), i alhora, aplicar-li un ús critic de les TIC. Aquesta triple integració possibilitarà les següents manifestacions, que de fet ja es venen desenvolupant, però que s’han d’intensificar: a) La creació i popularització de nous mitjans alternatius de comunicació. b) El sorgiment de militants que treballin a les xarxes socials, especialment els twitts, que facin una intel·ligent tasca de creació i difusió, i combat de les fake news, a la manera dels guerrers digitals. c) La ciberconvocatòria (virtual) a marxes, protestes i manifestacions (presencials). d) La creació de material educatiu alliberador virtual, mitjançant textos, àudios, jocs, música, entrevistes, exercicis... e) El disseny i aplicació massiva de cursos on line de diversa temàtica alliberadora (pobresa, no-violència, feminisme, ecologia, contracultura, anarquisme, ecotecnologia, ecosocialisme...).

            Deia José Martí que «trinxera d’idees és més útil que trinxera de pedres», i Víctor Hugo que «el poble que avui obre una escola, demà tancarà una presó». I a Amèrica Llatina, si bé l’esquerra reprendrà la seva hegemonia social i política, a la dècada dels gegants (Chávez, Lula, Evo, Correa...) l’ha de substituir no la d’uns altres gegants, sinó el poble organitzat. És a dir, els moviments socials amb una estratègia intel·ligent d’educació popular i l’ús de l’ecotecnologia.