Susana Martínez, Carlos David Ayala

Argentina té una llarga trajectòria en l’organització col·lectiva impulsada des del peronisme, el moviment de capellans d’opció pels pobres, altres col·lectius, així com expressions espontànies d’organització transversal que es generalitzen arreu del país a partir de la crisi del 2001, que va provocar un fort esclat popular i la caiguda del govern de de la Rua. 

            En aquest període va evidenciar-se que els moviments socials neixen i es desenvolupen com a mecanismes polítics dels sectors més desprotegits de la societat (vulnerats tots els seus drets) per participar en les disputes polítiques dels recursos de l’estat, quan aquest es troba absent. Són agents que eviten una invisibilització de les desigualtats i donen resposta a les necessitats més urgents d’aquestes poblacions en situacions de crisi allà on no arriba l’estat.

            Els moviments socials van jugar un rol essencial, tant per ser un suport important en el compliment de les mesures de protecció davant de la Covid, com per substituir i donar respostes a les necessitats allà on no arribava l’estat que havia donat resposta immediata a l’emergència decretant l’Aïllament Social Preventiu Obligatori per enfortir el sistema de salut, i va implementar mesures de suport a les famílies precaritzades i a les empreses.

            Un cop més no va haver-hi esclat social, no va haver-hi saquejos ni violència gràcies a la voluntat de milers de persones enrolades en els diferents moviments socials, que no només van organitzar els menjadors populars, van lluitar per accedir a l’aigua i altres serveis sinó que a moltes províncies van convertir-se en brigades de salut comunitària.

            Aquesta és l’experiència a la Província de Mendoza d’un dels seus Moviments socials, Nuestramérica i l’Associació Civil per a la Protecció de Drets Humans Xumec, que inspirada en les brigades de salut que van conformar professionals, militants i voluntaris en resposta a la crisi de la comunitat WICHI a la província de Salta el 2019, es recupera per a la nostra província, entenent des d’aquest espai de construcció col·lectiva que la salut és un dret humà.

            El model local ha posat en valor el rol de les promotores de salut territorial constituïda pels grups de dones que estan al capdavant dels espais comunitaris en els 56 barris on treballen ambdues organitzacions.

            Davant l’emergència sanitària deguda a la pandèmia la resposta de la nostra comunitat va centralitzar-se en:

• Garantir l’alimentació a més de 5.000 nens i 3.000 adults que varen acostar-se als nostres espais comunitaris.
• Donar informació sobre les mesures de protecció per evitar la propagació del virus, recalcant la necessitat de «quedar-se al barri» diferenciant-se del «queda’t a casa» que desconeix la realitat de l’amuntegament, manca de serveis com aigua potable i/o clavegueram dels barris vulnerats.

            Per aconseguir aquest objectiu es va desenvolupar un programa de capacitació de 35 promotores de salut que permetés donar seguiment a la situació de vulnerabilitat en l’accés a la salut i vincular-les amb el primer nivell d’atenció primària.

            Paral·lelament va formar-se un equip de professionals de la salut conformat per nutricionistes, advocats, odontòlegs, infermeres, psicòlegs i agents sanitaris que van treballar en operatius territorials itinerants, enfocats en educació per a la salut i en donar resposta assistencial a les necessitats detectades per les promotores locals.

            Els eixos treballats van ser: sobirania alimentària, accés a l’aigua potable, educació en salut bucal, seguiment i control de malalties cròniques, orientació psicològica i accés a la justícia.

            Aquesta organització a través dels moviments socials desenvolupada a Argentina durant la pandèmia per Covid-19 ha impactat directament no només en una menor mortalitat de la població, sinó que ha contribuït a l’empoderament d’amplis sectors, fonamentalment dones, i a desenvolupar projectes que col·laborin a millorar les condicions de vida. L’organització col·lectiva s’ha d’incorporar a la gestió de polítiques públiques així com l’economia popular s’ha d’integrar en un model econòmic que no sigui depredador i condemni a l’exclusió i la precarietat a sectors cada vegada més amplis de la ciutadania.