Més paraules que volen oblidar l’oblit

Eduardo Galeano

Impunement, la Bayer i la Dow Chemical produeixen i venen, a l’Amèrica Llatina, fertilitzants i pesticides prohibits a Alemanya i Estats Units. Impunement, la Volksvagen i la Ford produeixen i venen automòbils sense els filtres que són obligatoris a Alemanya i Estats Units. Més de dos-cents plaguicides que figuren a la llista negra de l’Organització Mundial de la Salut, s’utilitzen a l’Uruguai, que és un dels països amb més càncer del món. Els habitants de la ciutat de Mèxic tenen la concentració de plom a la sang més alta; les indígenes que treballen a les plantacions de la costa de Guatemala, donen a mamar a llet més intoxicada del planeta.

És la lògica econòmica que invoca l’informe del Banc Mundial; és la llei del guany, que el món actual ha elevat a la categoria de llei divina, i que regna impunement. Al peu dels seus altars, s’ofereixen els sacrificis de la naturalesa i de la dignitat humana.

Res de nou. Després de cinc segles, el menyspreu per la vida humana s’ha convertit en costum. La impunitat s’alimenta de la fatalitat. Ens han entrenat per creure que la desgràcia és cosa del destí, talment com aquell individu que, per obeir la llei de gravetat, el va tirar des d’un desè pis.

Igual que als edificis de Mèxic que es van esfondrar en el terratrèmol, a la democràcia llatinoamericana li han robat els fonaments. Només la justícia podria donar-li una base sòlida de recolçament; però en comptes de justícia tenim amnèsia obligatòria. Tots els països llatinoamericans que han emergit de les dictadures militars, anys de sang i brutícia i por, han posat aigua beneïda al front dels torturadors i els assassins. La llei d’oblit més recent s’ha promulgat a El Salvador, el març d’aquest any. I no té res d’estrany que els mateixos que aplaudeixen la impunitat a l’Amèrica Llatina, aplaudeixin amb el mateix entusiasme els processos que s’estan tirant endavant contra els violadors de drets humans als països de l’est d’Europa. Al sud del món, el terrorisme d’estat és un mal necessari.

Els últims trenta anys, s’ha duplicat l’escletxa que separa el nord del sud. S’haurà d’inventar un nou diccionari per al segle vinent. L’anomenada democràcia universal té poc o res de democràcia, com l’anomenat socialisme real tenia poc o res de socialista. Mai no va ser tan antidemocràtica la distribució dels pans i els peixos: n’hi ha per a tots, però en mengen pocs; i el vuitanta per cent de la humanitat està obligada a pagar el compte del malbaratament dels elegits. L’ordre dels forts, consagrat en el vèrtex de la societat de consum, converteix els dèbils en ostatges dominats per la por.

Aquests són uns temps de desmantellament de l’estat a l’Amèrica Llatina. L’hora de la veritat: que cadascú tingui cura d’allò que és seu. L’estat només mereix existir per a pagar el deute extern i per garantir la pau social, la qual cosa significa: vigilar i castigar. Per evitar que els invisibles es facin visibles, és necessari comprar més armes i multiplicar la gent d’uniforme, mentre cauen en picat els fons públics destinats a educació, salut i vivenda, i desapareixen els subsidis per a aliments.

El sistema fabrica pobres i els declara la guerra. Es multipliquen els desesperats i els presos. Les presons, sucursals de l’infern, no donen l’abast. L’any passat, van esclatar cinquanta motins a les presons llatinoamericanes amb els problemes més greus d’amuntegament. Els motins van deixar un balanç de nou-cents morts, gairebé tots presos, gairebé tots executats a sang freda. Les que van restablir l’ordre van ser felicitades.

Dels morts, alguns havien comès crims que són jocs de nens al costat de les proeses de més d’un general condecorat. Altres eren culpables de robatoris que semblen acudits si es comparen amb els fraus dels nostres mercaders, banquers més exitosos, o amb les comissions que cobren certs polítics cada vegada que venen algun tros de país. I molts estaven presos per error o per dubtes.

Els amos d’aquest món de fi de segle han desenvolupat amb llampant perfecció, com mai abans a la història humana, la tecnologia de la informació i de la mort. Mai tan pocs havien estat tan capaços de manipular o suprimir-ne tants. La dictadura electrònica assegura impunitat a la dictadura militar que les potències dominants exerceixen a escala universal. Els més atroços actes d’humiliació de la gent i violació de la naturalesa no són res més que formes d’afirmació i restabliment de l’ordre universal amenaçat. En aquests temps de “que se salvi qui pugui”, la selecció natural afavoreix els més aptes i els més aptes són els més forts, els que tenen el monopoli de les armes i la televisió: els consumidors de la societat de consum que impunement estan devorant la terra i al cel engoleixen la capa d’ozó.

L’escriptor nord-americà Bud Flakoll diu que els noticiaris s’assemblen cada vegada més a les telenovel.les. El narcotràfic que va servir de coartada a Panamà, segueix essent el pretext de moda per a la violació de la sobirania a l’Amèrica Llatina. Als noticiaris, com a les telenovel.les, hi ha bons i dolents, víctimes i botxins. Colòmbia, per exemple, fa habitualment el paper de dolenta de la pel.lícula; i el mercat consumidor és la víctima innocent.

Però el negoci de la droga, una indústria de la mort no pas menys virtuosa que la indústria d’armaments, no existiria si no l’alimentés la prohibició i si el mercat no li donés raó de ser. Els narcotraficants són els millors alumnes de l’escola econòmica neoliberal; interpretant millor que ningú les lleis del mercat, ells brinden oferta a la demanda que la requereix. El negoci més lucratiu del món és el resultat d’una manera de viure que genera ansietat, soletat i angoixa dins el vertigen de la competència despietada, on l’èxit d’uns pocs implica el fracàs de molts. Aquesta manera de viure, que obliga al consum massiu de consols químics, es projecta quotidianament des de la televisió com una panacea universal.

A Colòmbia hi va haver, l’any passat, 26 mil assassinats i dos mil segrestaments. Són, els colombians, violents per naturalesa, gent de gallet alegre que els entesos en violència haurien d’estudiar al microscopi? O la tossuda violència és filla del menyspreu i de la desesperació? Per què quan l’economia creix, encongeix la gent? Les contradiccions socials, en aquest país de rics riquíssims i pobres pobríssims, segueixen essent més explosives que totes les bombes que cada dia esclaten a Medellín. De la mateixa manera que el narcotràfic no neix de l’orella d’una cabra, la guerrilla tampoc ve de la boca del diable.

Molts dels crims són obra directa del terrorisme d’estat, que s’alimenta de la impunitat oficial i del silenci còmplice dels mitjans dominants de comunicació. Les organitzacions de defensa dels drets humans acaben de publicar una detallada llista de 250 caps militars i cent oficials de policia responsables d’assassinats, desaparicions, matances i tortures entre 1977 i 1991. Només deu d’ells han estat sancionats. Els altres manen.

Ja no es necessita que els fins justifiquin els mitjans. Ara els mitjans, els mitjans de comunicació, justifiquen els fins. La injustícia social es redueix a un assumpte de policia. Si els conjunts d’individus ja no formen pobles, sinó societats de consum, i el consum està vetat al vuitanta per cent de la humanitat, l’ordre mundial depèn de l’aplicació implacable de la tecnologia de la repressió i de l’oblit. La màscara de la impunitat, que li tapa el rostre, està teixida amb els fils de la impotència i la resignació. Però hi ha una amenaça latent a cadascuna de les víctimes d’aquest sistema que combat les conseqüències dels seus mateixos actes. En plena eufòria, a l’hora de celebrar l’aniquilació dels seus enemics, el sistema no pot deixar de sospitar que està condemnat a engendrar-los.