NATURA I DÉU, MASCULÍ I FEMENINA? NOVA VISIÓ

José María Vigil

---

El nucli filosòfic “cosmoteàndric”

Potser la qüestió filosòfica més profunda i decisiva sigui la de concebre l’entitat de la natura (cosmos), de Déu (theos) i de nosaltres mateixos (antropos), i les relacions corresponents entre aquests tres pols. És el que alguns han anomenat la qüestió cosmo-the-àndrica. De com concebem en la nostra ment aquestes entitats i la seva relació, en depèn tota la resta dels nostres pensaments i accions. És el nucli central de tota filosofia, i de tota espiritualitat i religió. Podem establir que Déu existeix o que no existeix, que és un ésser celestial o que és la pròpia natura; que nosaltres existim, o que no existim i que només som “formes” de l’Absolut sense cap dualitat... Òbviament, la presa de posició que fem funcionarà com l’axioma (o paradigma) de base que determinarà tot l’edifici del nostre pensament i de la nostra espiritualitat.

Val la pena que ens ho preguntem.

L’axioma cosmoteàndric paleolític

Durant tot el Paleolític –del qual en tenim documentats com a mínim els darrers 70.000 anys– els humans hem exhibit una mena d’espiritualitat que ha tingut com a centre el símbol de la Divinitat Còsmica Materna, una Gran Deessa Mare que dóna vida des de dintre a l’univers com un tot orgànic, sagrat i viu, del qual en formem part –com els seus fruits, com els seus fills, com a part integrant dels seus processos– els humans, la terra, les plantes, tots els éssers vius. Tots formem una xarxa còsmica que ens vincula en tots els ordres i a tots els nivells.

Les desenes de milers d’estatuetes femenines de la Gran Deessa Mare trobades pels arqueòlegs, corresponents a aquest període, expressen una visió de la vida a la terra en la qual la font transcendent i creativa de la vida es concep com una mare divina, de la qual tots els éssers vius en naixem i a la que tornem amb la mort.

La separació de la Natura

Cap a mitjans de l’edat del Bronze la deessa mare comença a perdre rellevància i capacitat d’inspiració, i passa a ser col·locada en darrer pla, mentre que els déus masculins ascendeixen a primer pla. Apareixen nous mites de creació, en què ara és un déu pare qui juga el paper fonamental. Sumer i Egipte aporten la primera evidència escrita del mite de la separació entre el cel i la terra. El cel és la llar divina; la terra deixa de ser divina, passa a ser mera natura, material, informe, caòtica. Comença a abandonar-se la imatge de la natura nascuda de la mare i comença a ser concebuda com a “fabricada” pel poder d’una “paraula” que atorga l’ésser a totes les coses en anomenar-les.

La natura deixa de ser divina i holística. La seva divinitat ara n’és extreta i separada. La nova concepció de la divinitat passa a ser reconeguda apart, purament espiritual, immaterial, supremament intel·ligent i racional, plenament masculí, totpoderós, que posa ordre en el caos femení imprevisible de la natura. Són els mites de la “creació”, que treuen a la natura el caràcter diví que fins aleshores tenia: la realitat davant la qual es troba l’ésser humà (el seu interlocutor existencial) queda escindit en un dualisme terra/cel, natura/Déu.

Els mites de la creació introdueixen una ruptura profunda en la unitat cosmoteàndrica (cosmos, divinitat, humanitat): cel i terra són separats com dos pisos diferents habitats un pel Déu masculí i l’altre per la natura femenina caòtica que la divinitat ha de dominar. La mateixa humanitat queda separada de la natura: ja no som part de la natura, sinó fills de Déu, ciutadans del cel, caiguts temporalment en la matèria, de la qual ens hem d’alliberar. L’antiga unitat cosmoteàndrica ha quedat totalment fragmentada: la natura reduïda a coses i recursos naturals, i nosaltres desposseïts de nosaltres mateixos en favor del totpoderós esperit Senyor-Kyrios patriarcal.

Els analistes subratllen la gran influència que va exercir la religiositat dels pobles invasors kurgans, aris i semites, que adoraven déus masculins guerrers muntats a cavall, que els havien escollit per conquerir terres noves i dominar o passar per la pedra els seus habitants, déus solars del llamp i la tempesta. Per tot el Proper Orient hi va haver un procés de substitució de les antigues divinitats per aquesta nova mena de déu masculí i guerrer.

En produir-se aquesta metamorfosi en el concepte de Déu, no només va canviar l’estatus ontològic de la natura (que com diem va passar de divinitat a criatura), sinó també el de l’ésser humà, que d’haver viscut en simbiòtica unió amb la natura com a font creativa de la vida, passa a menysprear la natura, a girar-s’hi d’esquenes, a considerar-se sobre-natural, ciutadà del cel, peregrí només de pas per la terra, vivint només per a l’esperit immaterial. I va canviar també, concomitantment, l’estatus de la dona. A l’antiga Sumer, com a l’antic Egipte i a Creta, les dones eren propietàries, els seus interessos estaven protegits pels tribunals, germanes i germans heretaven en igualtat, i tenien funcions públiques a la societat, especialment les sacerdotesses. Amb aquest canvi religiós es va deteriorar la posició de les dones, alhora que perdien la seva posició les deïtats femenines del panteó sumeri. Els invasors kurgans, aris i semites veien la dona com una possessió de l’home, pares i marits en reclamaven la potestat, només heretaven els fills mascles, mentre que les filles podien ser venudes com a esclaves per pare i germans... El naixement d’un nen es veia com una benedicció, mentre que una filla podria abandonar-se a la seva sort.

Aquesta profunda transformació religiosa que es va donar per la confluència de la revolució agrària, la revolució urbana i les invasions indoeuropees, que des del “quadre de comandament” del “nucli cosmoteàndric” va reconfigurar inconscientment el paradigma profund de la nostra cosmovisió global, va consolidar-se ràpidament, i al final de l’era de Bronze ja no quedava rastre de la cosmovisió antiga. Va desaparèixer la Deessa Mare, la natura va quedar definitivament degradada a la categoria de fabricació divina i associada negativament al caos i a la feminitat, i déu va quedar solitari en el cel empiri, purament espiritual, sense contaminació femenina ni natural, masculí, supremament intel·ligent i totpoderós. No va quedar rastre de la cosmovisió antiga.

La Bíblia, posada per escrit a partir només del segle VII aC., ja sorgeix doncs de ple dins de l’època del nou paradigma cosmoteàndric. Aquest és un condicionament molt profund del qual només avui ens en fem conscients, gràcies a la ciència arqueològica i antropològica que ens ha permès saber-ho. Així com sabem que el geocentrisme bíblic és només efecte de la ignorància precientífica de l’època en què fou redactada i podem prescindir-ne, igualment avui podem assumir que el caràcter merament material i caòtic de la ‘creació’, el desposseir de tota misteriositat la natura, la separació del segon pis celestial, el caràcter masculí i absolutament transcendent de Déu, la misogínia de les religions, o el nostre viure expatriats d’esquenes a la nostra divina mare Natura... són també avatars de la nostra història bioevolutiva la pertinença de la qual o negativitat avui estem en capacitat de jutjar; podem acceptar-los o confirmar-los, o podem tractar de revertir-los per tornar a la llar espiritual cosmoteàndrica de la qual vam desviar-nos.

S’imposa la necessitat d’una anàlisi més profunda d’aquest nucli cosmoteàndric, de les seves evolucions al llarg de la nostra història evolutiva, de la llibertat omnímoda en què estem davant de qualsevol condicionament filosòfic, i de la necessitat d’una nova visió que ens alliberi dels desastres que ens ha causat a nosaltres i al planeta la forma disfuncional actual de relacionar-nos amb la natura. Urgeix “tornar a casa”, tornar a la visió que va ser la nostra llar espiritual, una visió cosmoteàndrica que ens va permetre viure durant mil·lennis com a fills afectuosos de la Germana Mare Terra, avui Gaia, cos encarnat de la divinitat. Com va dir l’EATWOT: només deixarem de depredar la natura quan comprenguem el seu caràcter diví i el nostre autèntic caràcter natural.

Els paradigmes i axiomes són primers principis, indeduïbles, davant dels quals hem d’optar, no tant per raons teòriques, sinó sobretot pràctiques: aquells que ens han fet i ens continuen fent tant de mal han de ser substituïts. I no serà gaire difícil perquè, malgrat tot, són aquí mateix, aquí sota, en el subconscient col·lectiu, com va ben observar Jung. La Gran Deessa Germana Mare Terra posteista ens està esperant.

Una ampliació d’aquesta reflexió/desafiament es pot trobar a https://eatwot.academia.edu/JoséMaríaVIGIL

José María Vigil

Panamà, Panamà