No digui…

Masclisme, racisme i antiecologia en el llenguatge

Si vol aprofitar l’ocasió, estalviar energies i fer dues coses a la vegada... no digui: “mataré dos ocells d’un tret”... sinó “alliberaré dos coloms a la vegada” o alguna cosa semblant que a vostè se li acudeixi, però que sigui positiu i sense agressió als animals ni a la natura. Ni tan sols en llenguatge figurat hem de permetre’ns agredir la natura amb tanta frivolitat...

Si vostè és dona i algun cop no pot executar quelcom (aixecar un objecte, empènyer quelcom pesat...) per a què es requereix més força que la que vostè té, no digui: “un home, si us plau!”, perquè molts poden ser menys forts que moltes dones i no per això deixen de ser homes ni elles dones... I perquè per molt poques coses la dona és incapaç sense l’ajut de l’home... (només per a coses fonamentals...).

Si un dia li surt tot malament, si s’enfada, si es troba sense sortides o algú el traeix... no digui “quin dia tan negre, una negra traïció...”, perquè cal eradicar per sempre el racisme ocult subconscientment en el nostre llenguatge, que pensa que el que és blanc (i la raça d’aquest color) és millor... no digui mai “l’home” o “els homes” quan es refereixi a l’ésser humà globalment, incloent-hi tant l’home com la dona.

Abandoni per sempre tota expressió masclista d’aquest estil: “Déu creà l’home”, “els homes estan per sobre de totes les coses, els animals”, “el capital ha d’estar al servei de l’home”... Digui millor: L’ésser humà, la persona humana, o “l’home i la dona”. I quan llegeixi la Bíblia en públic, atreveixi’s a corregir el llenguatge en aquest sentit, perquè amb això vostè no està corregint Déu, sinó el traductor, o el mateix escriptor bíblic que va interpretar malament Déu, perquè Déu no és masclista...

Si bateja el seu fill/a, no deixi que en la celebració se li imposi un “drap blanc” per significar –segons se sol dir la puresa de la seva dignitat humana. El símbol emprat en la litúrgia cristiana no demana això realment. Per expressar millor aquesta dignitat que el nen/a haurà de conservar o mantenir al llarg de la seva vida, el que pertoca és que se li imposi un “drap net”, no un drap necessàriament blanc. Perquè cap color no expressa la dignitat de la persona humana, tots els colors són dignes. Només la netedat del drap de color pot expressar la netedat d’aquesta dignitat que quedarà expressada millor amb el color mateix del nen (blanc, negre...) o amb els colors que per a la seva comunitat ètnica expressin la dignitat humana. Però no accepti que un drap blanc, sigui el símbol de la dignitat humana..., i si vostè és agent de pastoral cristiana, no caigui en el racisme del “drap blanc” i aprofiti tota ocasió per conscienciar en contra del racisme, inclòs quan bategi nens o a nenes blancs/ ques...

Si vostè és sacerdot corregeixi en la celebració de l’eucaristia expressions flagrantment masclistes, com la de l’ofertori: “...Aquest pa i aquest vi, fruits de la terra i del treball de l’home (i de la dona ), que rebem...”, o aquella altra: “...el calze de la meva sang, vessada per a nosaltres i per a tots els homes (i dones) en remissió dels pecats...”. Introdueixi el que hem escrit entre parèntesi, o digui “éssers humans” o “persones humanes”.

Tingui en compte sempre que Déu no és masculí, i que amb tanta propietat se li pot dir “Pare” com “Mare”, que bona part de la meitat de la humanitat està tipa d’una visió masculinitzada de Déu. El cas de Jesús és diferent, perquè ell fou efectivament un home; no obstant, quan ens referim al Misteri de l’Encarnació i diem que “Déu es va fer home”, cometem una seriosa imprecisió masclista, perquè el misteri salvador de l’Encarnació no consisteix que “Déu es fes homes”, sinó que Déu “es va fer ésser humà”. En fer-se ésser humà, òbviament, havia de tenir un sexe (i només un), ser d’una raça (no de totes), assumir una cultura... El sexe, la raça o la cultura de Jesús haurien pogut ésser perfectament unes altres, sense que canviés en res el misteri de l’encarnació. Per això, expressar aquest misteri dient que “Déu es va fer home” és tan inexacte com dir que per salvar-nos “Déu es va fer jueu” o “israelita”, o “mediterrani”.

Per descomptat, no cometem aquest errors lèxics per mala voluntat, ni per menyspreu conscient al sexe femení o a la raça negra, sinó per la força de la tradició del llenguatge que hem heretat, que és estructuralment masclista. Però avui, com que ja hem descobert aquestes estructures, tenim l’obligació de fer un positiu esforç per autoeducar-nos i per eradicar de nosaltres poc a poc aquesta herència de llenguatge masclista i racista. Corregeixi’s i procuri ajudar els altres a comprendre aquesta necessitat, amb paciència i comprensió, però amb esforç.