Josep Manel Busqueta Franco

La irrupció de la pandèmia del covid-19 ha esdevingut la fatal constatació que les diferents anàlisis que ens alertaven sobre les conseqüències nefastes del desenvolupament capitalista tenien raó. Des de l’informe del club de Roma l’any 1972, sobre els límits del creixement econòmic, fins als actuals informes del panell intergovernamental sobre el canvi climàtic (IPPC), som conscients que la lògica del creixement i acumulació capitalista porta associada una sèrie d’impactes socioambientals que poden posar en dubte la possibilitat de la vida futura en el planeta. També són nombroses les veus que ens avisaven de la possibilitat que determinats brots vírics podien evolucionar cap a epidèmia i pandèmia, degut al caràcter depredador del desplegament capitalista. L’expansió de les fronteres d’inversió i extracció de recursos cap a zones salvatges, els models agressius d’agroindústria, que tendeix a concentrar en poc espai un gran nombre d’animals seleccionats per produir el màxim rendiment econòmic, l’expansió del comerç internacional que suposa la globalització, la creixent concentració de població en les zones urbanes i la desarticulació de les infraestructures sanitàries, fruit de dècades de neoliberalisme atroç, es combinen per formar la “tormenta” perfecta de la pandèmia. Actualment, com assenyala el biòleg evolutiu Robert Wallace, les pandèmies són perills potencials permanents, s’estan formant ara mateix i les condicions estructurals de l’economia i la societat capitalistes esdevenen el brou adequat per tal que puguin arribar a concretar-se. Avui, més que mai, som conscients de la nostra interdependència a nivell humà i de la nostra ecodependència respecte de la natura. Ras i curt, el fet que una família de qualsevol barri de qualsevol ciutat del món s’encomani d’una nova varietat del virus ens afecta a tots de manera gairebé immediata. Així doncs el corol·lari és clar: o ens salvem tots o aquí no se salvarà ningú!

Davant d’aquesta realitat el desafiament dels moviments socials emergeix amb contundència. No hi ha cap possibilitat de gestió més o menys progressista de la realitat. Qualsevol intent de millora de les condicions socials o ambientals topa indefectiblement contra els interessos de les grans corporacions financeres i productives. Les condicions de generació de les pandèmies requereixen d’intervencions dràstiques: cal substituir la recerca del màxim benefici privat per l’objectiu de situar la vida, en un sentit ampli, al centre del model econòmic i social. Això, entre molts altres aspectes, significa abandonar el procés de divisió del treball i comerç internacional basats en la competència, per l’avenç envers processos de relocalització de l’economia i la consolidació de models autocentrats que basin el seu desenvolupament en les potencialitats dels diferents territoris, d’acord amb el respecte dels ecosistemes. Aquesta estratègia de transformació es pot sintetitzar en tres eixos: la democràcia envers l’autoritarisme creixent, la sobirania entesa com la capacitat de les poblacions per decidir sobre tot allò indispensable per reproduir la vida, i la fraternitat a nivell de relacions internacionals, en el sentit de substituir la competència per la cooperació i el suport mutu.

            Els propers anys els viurem en un context de profunda regressió econòmica i social, d’eclosió de diferents situacions de crisi desencadenades pel canvi climàtic en el marc d’una pandèmia permanent. Els nivells de descontent, de conflictivitat social, d’odi, violència i frustració tendiran a produir-se de manera periòdica. L’objectiu i el desafiament del diferents moviments socials i polítics és i serà ser capaços de construir una estratègia de transformació que permeti canalitzar tot aquest malestar envers un horitzó de justícia social i ambiental en el marc d'un projecte de desenvolupament com l'assenyalat anteriorment. Ens cal intentar-ho, no tenim alternativa, si no ja sabem que ens espera: la barbàrie.