No - hi – ha – pas a El Paso
NO - HI – HA – PAS A EL PASO
Agents pastorals de Ciudad Juárez – El Paso (Mèxic –EUA)
Salutacions des de la frontera! ... aquesta frontera que divideix aquest poble en dos.
El Paso, entre Mèxic i els EUA, ha esdevingut un “no-hi-ha-pas” des que el govern dels EUA gasta milions de dòlars per militaritzar la frontera entre aquests dos països. El Tractat de Lliure Comerç (TLC) ha portat a la bancarrota els negocis locals. Resultat: si en el costat d’El Paso s’ha produït un 15% de desocupació, en aquest costat de la frontera Juárez s’ha convertit en un corral per a esclaus. Per la seva part, el govern del PRI militaritza tot Mèxic per garantir un treball amb salaris de fam de 2,80 dòlars per dia... 5,00 com a màxim.
Els aliments costen el mateix a Juárez que a El Paso. La desigualtat creix! Els mexicans que treballen als EUA subsiden la vida dels EUA, però no poden gaudir de l’atenció a la salut; els seus nens, àdhuc els nascuts als EUA, no poden anar a l’escola, encara que els seus pares paguin els impostos en la seva feina i en les compres com qualsevol altre ciutadà.
No sempre fou així. Rubén García, natural d’El Paso, que amb l’ajuda e voluntaris porta endavant cases d’hospitalitat per a immigrants i refugiats, diu que fa tan sols 25 anys tot això era una única ciutat. Els parents de Juárez podien visitar els d’El Paso sense necessitat de cap permís o passi. Hom gairebé no podia adonar-se que hi havia una frontera. La gent la creuava lliurament per treballar o comprar, tal com avui els nord-americans la creuen cap aquí sense que ningú no els revisi.
En aquell temps la vida a Mèxic era millor. Els petits negocis donaven treball a la gent del camp i de la ciutat. Empreses més grans, protegides per tarifes, produïen tant per al consum com per a l’exportació. La política que ha construït el TLC és la que ha destruït aquell ordre econòmic tan sa: milers de desocupats ara han d’emigrar cap al nord.
Els EUA són en gran part responsables d’aquest canvi. Amb quin dret es queixen els EUA del flux d’emigrants creat per la seva pròpia política?
Els EUA militaritzen la seva frontera i, amb el pretext de la guerra contra el narcotràfic, envien helicòpters i tancs a Mèxic perquè el govern del PRI faci la guerra al seu poble. Que valents que són els EUA, que construeixen un altre mur com el de Berlín i persegueixen els seus propis ciutadans mestissos, en lloc d’ajudar a formar un autèntic procés ciutadà mexicà que ataqui el problema des de l’arrel! Que valents que són els líders polítics i els mitjans de comunicació, que exploten les pors de l’electorat en la seva Senyora de la Llibertat! Pobre Senyora de la Llibertat!
Actualment estem vivint un escàndol en els mitjans de comunicació sobre la CIA amb la promoció i l’encobriment de narcotraficants “contres” de Nicaragua en els barris negres de Los Angeles... Els guanys, com en el cas de les vendes d’armes per la CIA a l’Iran, foren per a la guerra criminal de la “contra nica”.
Dos amics nostres, petits empresaris d’Ohio, ens visitaren fa poc i ens digueren: “Vosaltres vau exagerar en la vostra última carta; els sous en les maquiles són veritablement de 4,5 US$, però per hora, no per dia”. Quasi per miracle vàrem poder entrar en una maquila i parlar amb les obreres. Tot i la seva incredulitat, elles ens van recalcar: “El salari d’una obrera nova és de 2,6 US$ PER DIA! Com a màxim arriba a 5US$ PER DIA! Els nostres amics, que saben que a la seva terra es comença per un salari de 7US$ per hora, van quedar estupefactes. Decidiren “fer alguna cosa per desafiar els gerents de les maquiles i els congressistes que coneixem”.
Sols per a alimentar una família de quatre persones, es necessita aquí més de dos salaris mínims.
Els nens de primària i de secundària abandonen l’escola per buscar feina o tràfic...
El nostre veí, un jove pare de família, durant cinc anys només tenia una sola habitació per a la seva família, la seva mare i la seva àvia. Ens alegràrem en veure que un dia començava a construir habitacions per ampliar la casa. Fins que el van detenir quan creuava la frontera amb dos quilos de marihuana. Ara ha de complir una condemna d’un any i mig de presó als EUA. Però, qui en aquestes circumstàncies podria resistir una temptació semblant?
La “globalització de l’economia afavoreix menys del 20% dels nord-americans”. I els altres? Estem convidant els nostres conciutadans del nord perquè, per solidaritat, vinguin a visitar la nostre gent, que està al marge del sistema, que vinguin a veure les coses des d’aquí, i llavors sí, “a globalitzar de veritat” : si el diner i els adinerats poden creuar les fronteres, amb molt més de dret els obrers han de poder buscar el salari just que aquí els fa impossible la succió dels banc i de les transnacionals de la metròpoli.
La societat civil mexicana està cada vegada més involucrada en el diàleg de pau, obligant el govern a alliberar gent detinguda acusada d’ésser zapatista i reclamant per l’assassinat d’opositors per part d’esquadrons de la mort. La impunitat i la protecció donada a paramilitars per l’exèrcit-en-ocupació està portant Chiapas al caos. La tàctica del govern és dividir la comunitat, crear desorientació i així justificar la seva presència i donar l’oportunitat d’eliminar els zapatistes.
Però comprovem que aquesta economia esclavista no acaba a la frontera nord d’Amèrica Llatina quan recollim els testimonis que ens vénen del sud, concretament:
de Nicaragua. José Mulligan ens diu: “Per tota Centramèrica trobem els mateixos problemes: deute extern enorme, retallades en els serveis socials, privatització d’empreses públiques... “ Karla Koll afegeix: “Amb el 60% de desocupació que aquí tenim, moltes persones noten que la seva vida no val res, ni – per descomptat- la vida dels altres; la violència està augmentant a causa que la gent es veu submergida en la desesperació”.
De Colòmbia. Josefa Gómez de Hoya; després d’assenyalar les violacions dels drets humans i les masacres comeses pel govern, ens diu: “Volen privatitzar les empreses estatals, hi ha moltes vagues i protestes; el govern està en fallida tant políticament com econòmicament i social...”.
De Colòmbia també, Héctor Torres ens explica: “Delegats dels pobles indígenes van ocupar la seu de la Conferència Episcopal per pressionar el govern per tal que tingui en compte les seves necessitats. Ja hi porten gairebé tres setmanes i el govern no els ha considerat seriosament, Per la fam, els camperols de la zona del Guaviare es van veure obligats a cultivar coca. Ara els persegueix l’autoritat, llançant glifosat a la coca (i al blat de moro, la iuca i el plàtan) i deixant-los sense res per a menjar. Hi hagué un enfrontament entre els camperols i l’exèrcit...
Del Perú. Emma i Faust ens diuen : “ Dotze milions de peruans estan desnodrits. Per falta de feina, d’atenció a la salut, a l’educació, a l’agricultura...es té por que torni a aparèixer la violència d’abans... La inflació ha baixat, però els articles de primera necessitat pugen més d’un 100%. Es veuen més nens i adults demanat o venent caramels als carrers, als autobusos... S’estan privatitzant empreses que generaven guanys a l’estat i les venen a espanyols, xilens, xinesos, japonesos... Per què de les empreses deficitàries no se n’ha venut cap? La gent d’aquí diu: “Ens estan venent en cos i ànima”.
D’Equador. Fabián Vázquez: “Aquí estem vivint el fenomen que viuen tots els països del Sud: augmenta l’empobriment; se subhasta el patrimoni nacional per la via de la privatització; s’ha aconseguit paralitzar el moviment popular, sobretot el tradicional i clàssic, però sorgeixen nous moviments socials, principalment entorn del rebuig a la privatització dels recursos naturals. Fou prou significativa la victòria del no en un plebiscit impulsat pel govern en el qual volia que el poble acceptés la privatització de la Seguretat Social, el petroli i tot el que té relació amb l’energia.
Vosaltres podeu veure com estudiem les vostres cartes, encara que no tinguem espai per incloure-hi més testimonis...