Dra. Magdalena M. Holztrattner

La teòloga alemanya Doroteea Sölle mostra amb aquesta cita que la mirada exclusiva a les coses materials i exteriors amenaça fins i tot la mateixa vida. «Més i més!», posseir més del que és necessari sembla que sigui la sort més gran a la que es pot aspirar a la vida, segons pretenen fer-nos creure constantment els mitjans d’informació. Aquesta creença no només es redueix als béns materials: articles de consum, roba, diners, immobles, entre d’altres, sinó també a accions que permeten crear la sensació de posseir una altra mena de coses com ara més «likes» a facebook, instagram i altres xarxes socials. Posseïm coses que no necessitem, i en molta quantitat. Volem tenir més, però no pas ser millors: ens preocupem més de l’exterior i menys de la formació del cor i de la personalitat. Les accions i omissions que porten a l’acumulació infinita posen en perill la vida del planeta, inclosa la humana. 

Tal com planteja Sölle, qui quantitativament vol tenir més i més, tendeix a oblidar-se de la qualitat. Qui només veu «pa», passa per damunt de la dimensió espiritual de l’aliment. Però, a què ens referim amb aliment espiritual? L’espiritualitat comprèn la interconnexió dels éssers humans amb tot ésser vivent. És a dir, es refereix a la noció de transcendència de l’ésser humà i, per tant, a un element vital en els àmbits on es desenvolupi. Les persones espirituals se saben vinculades amb la germandat humana, amb els animals, les plantes, amb la nostra Mare Terra, la Pachamama, i amb un Tu diví. La incorporació de la dimensió espiritual en la pràctica quotidiana de la nostra societat és un repte per ser resilients. Les persones necessitem aprendre a pensar amb el cor i a sentir amb el cap.

El papa Francesc a la seva encíclica «Laudato si» subratlla la interconnexió de tots els éssers, «Tot està connectat» (LS 91). Aquesta comprensió espiritual anima les persones a reconèixer i aprofitar el seu marge de maniobra. N’hi ha que tenen un marge més gran, d’altres un de més petit. Però totes estan cridades a treure profit d’aquest marge de maniobra de manera responsable -per facilitar la bona vida de tothom. Potser no podran salvar el món de cop -però poden aportar el fer el món més digne de viure en un àmbit petit. Potser no poden realitzar grans obres -però totes poden entrar en diàleg, fins i tot entre aquelles que mantenen una opinió contrària. 

Però, ¿què és el que serveix de suport en situacions de contradiccions, de crisis o transformacions grans? Què fa falta per desenvolupar resiliència davant d’un món cada vegada més desafiant? La comprensió espiritual que tot està  connectat obre espai a la pregunta del darrer suport: Què és el que m’acull en cas que caigui? En què clavo l’àncora en cas d’un terratrèmol intern?, Què em serveix de suport quan la tempesta em passa pel damunt?, Què és el que em serveix de sòl per arrelar i poder resistir?, Què em dona suport quan totes les seguretats externes s’ensorren?

Per a moltes persones el sòl que els dona suport són les relacions sòlides, per d’altres l’àncora estable és el saber profund de ser estimades -també de saber estimar-se sanament a elles mateixes. Per a moltes altres és la confiança en un Tu diví que les acull també en situacions d’inundacions.

«Només de pa mor l’home». Aquell que veu un índex espiritual d’aquesta interconnexió amb tots els éssers humans, amb les plantes, els animals i la nostra Pachamama, fins i tot amb la força creadora divina, és aquell que també sent en un pa la vida, el treball i l’amor d’altres éssers com a dimensió espiritual de l’aliment. Tot està connectat -en la vitalitat que sobrepassa qualsevol bé material. En una interconnexió que serveix de suport. En un amor que empodera persones a fer quelcom per dur a terme una mica més la bona vida per a totes les formes de vida. És a dir,  és un amor resilient com el que han practicat grans éssers humans.

«Al final del meu camí em preguntaran: Has viscut? Has estimat? I jo, sense dir cap paraula, obriré el meu cor ple de noms», Pere Casaldàliga.