Nou Dones històriques de la Pàtria Gran

María Bartola

Contemporània de les darreres lluites dels Inques contra els conqueridors, fou la primera historiadora de Mèxic. Parlava i escrivia amb fluïdesa tant la llengua dels seus avantpassats com la castellana.

"La guerra ja s'havia declarar. L'espanyol ja trepitjava el nostre país, i fórem nosaltres, les dones, les que ho abandonàrem tot (la casa, els fills, els camps...) per fer-li front. Les dones, les mares, les esposes, filles i criades i reines de Tenochtitlan, Texcoco, Tlacopan, Cuasutitlan, totes lluitàrem contra la set insaciable d'or del conqueridor. Moltes moriren sense queixa, amb orgull. I moltes més continuen la lluita".

No se sap com va morir, però això no té gaire importància, perquè els manuscrits d'aquesta "periodista" i historiadora del seu poble encara es conserven a Mèxic com a testimoni de la resistència a la conquesta.

Azcalxochitzin (Flor de Formiga)

El seu marit, Netzahualcoyotl (Coiot Dejunador) era poeta i general del seu poble. Però més poeta que general, raó per la qual ella, la Flor de Formiga, bonica, intel•ligent i més independent del que els indis permetien a les seves dones, fou qui les organitzà contra els conqueridors, al sud de Mèxic.

Defensà del setge el seu poble fins que comprengué que l'invasor, cavalcant sers mitològics -el cavall era desconegut a Mèxic- venceria qualsevol resistència. Aleshores es retirà a reflexionar i va idear la manera de defensar-se: el poble va fer clots a terra, on amagà trampes mortals, cobertes de fullam, i d'aquesta manera els enemics, a cavall dels seus corsers, hi queien atrapats i es clavaven les fletxes que hi havien amagat els indígenes. Ella morí al camp de batalla.

Micaela Bastidas Puyucahua

Fou la més valenta i decidida de les inques en la lluita contra l'invasor. Era la dona de Tupac Amaru. Posseïa una lucidesa i un coratge que la convertiren en líder del seu poble, respectada pels cacics i temuda pels invasors. Estratega i estadista, l'any 1580, amb les guerrilles ja organitzades a l'interior del país, mostrà al seu marit la necessitat urgent d'enfrontar-se a l'enemic.

Aconsellà no permetre el rearmamament dels invasors, després que foren derrotats a Lima. Tupac, potser per demostrar que no estava subjecte a la voluntat de Micaela, s'hi va negar. I els combatents van caure en mans del conqueridor.

Micaela, ferida en el seu orgull natural, acceptà el seu destí, "...a la tribuna es planta tan majestuosa que admira...", i passà a ser el paradigma de les dones que romangueren a la muntanya i continuaren la lluita iniciada per ella.

Tomasa'Tirtu Condemayta

La seva gran personalitat la posà al front d'un grup de dones que defensaren amb les ungles i les dents els ponts que l'invasor necessitava creuar per posar setge a Tupac.

Tomasa veié, desesperada, que ja no li restaven ni pedres ni fletxes per continuar la lluita. Amb tot, escriu a la seva amiga Micaela: "Continuaré fins on sigui possible. Ni les meves dones ni jo deixarem la lluita. L'invasor no passarà si no és sobre els nostres cadàvers. Anima a Tupac i tu no et desesperis". L'invasor aconseguí derrotar-la, però ella morí impertorbable, irònica i despectiva: ni demanà misericòrdia ni volgué penedir-se dels seus fets.

Anacaona

Anacaona (Flor d'Or) era la dona de Caonab, el més poderós enemic de Colom. Raptada per la soldadesca, l'almirall se'n desentengué, però ella aconseguí d'escapar-se.

Molt bonica, cultivava la poesia. La seva inspiració es manifestà en molts cants dels indígenes a les seves festes.

Morí el 1502, però abans enardí el seu poble, d'on el seu home era el cacic. Organitzà els grups de resistència amb sentit militar i desafià amb valentia, i gairebé amb inconsciència, els primers espanyols que trepitjaren Amèrica.

Imataca

Amiga íntima de l'inca Roca, comprengué des de les primeres lluites contra l'invasor que la guerra seria dura i que sols amb la voluntat, l'adoctrinament, la força que els indis posessin en la batalla podrien resistir el poder militar dels espanyols. Organitzà les dones, allunyant-les dels telers per adoctrinar-les per la seva llibertat i la de la terra dels seus avantpassats.

Revolucionària apassionada, s'introduí en grups espanyols i fou una gran informadora per al seu poble, que la va estimar i respectar i que també la va témer pel seu caràcter, la seva flexibilitat i la seva capacitat de lluita. Una cop derrotats els indis a Veneçuela, se'n va anar al Perú, on continua la seva lluita i la seva militància.

Erendira

Princesa purépecha, juntament amb el seu pare Timas, "ninarca" Tangzxhuan, formà un exèrcit de guerrilles per resistir la càrrega dels invasors.

Cristóbal de Olid, amo i senyor d'aquelles contrades, envià un exèrcit ben equipat per tal d'acabar amb els puréperches. No sols foren rebutjats, sinó que sofriren una derrota irreparable. En la seva fugida van haver d'abandonar un bonic cavall blanc. La princesa Erendina el va voler per a ella, va aprendre a muntar-lo tan o millor que els espanyols. Després el seu poble va ser atacat novament. En el moment de lluita més aferrissada va aparèixer Erendina muntada en el seu cavall blanc i, obrint-se pas amb la llança, matà tots els invasors que se li posaren al davant en el camí. Eredina es va perdre cap a les muntanyes, on continuà la lluita per la llibertat.

Policarpa Salavarrieta

Nasqué a Cartagena d'Índies, filla d'un espanyol i d'una esclava índia. Policarpa es crià en aquell ambient. A mesura que anava creixent i escoltant les històries dels seus avantpassats, assumí la seva condició d'indígena, renegà de la seva hispanitat i va lluitar amb totes les seves forces per l'alliberament del seu poble.

Feta presonera per l'invasor, li oferiren salvar la vida a canvi d'unir-se a ells: "Els meus són els indis que lluiten a les muntanyes per la seva pàtria. Amb ells em quedo"

Serafina

Vivia amb la seva tribu a les costes de Río de la Plata. Com totes les índies querandines, la seva submissió al marit era absoluta. Així i tot, aquests valors es van trastocar quan Àlvar Núñez Cabeza de Vaca va arribar a les seves terres.

Dolça, tímida, obedient, es rebel•là contra l'invasor quan el querandins van ser delmats i encerclats a la muntanya.

Serafina, al front d'un grup de dones es va fer prendre presonera, enamorà un capità espanyol i el va passar a la causa índia.

Cadascuna de les índies que l'acompanyaven tenia la mateixa missió: enamorar els enemics. D'aquesta manera les dones conquistaren els conquistadors, i quan Àlvar abandonà les costes, famèlic, assedegat i amb la decepció de no haver trobat or, descobrí que els seus millors homes vivien amb les querandines i no tenien cap intenció de retornar amb l'expedició.